Alguns dels lectors habituals d'aquest butlletí m'han observat que ha tingut massa sovint aspecte de necrològica, d'haver aprofitat la desaparició de grans noms de les nostres disciplines, des de Daniel Bell a Kenneth Arrow, passant per Linz, Bauman o Cazorla, per a fer-ne algun comentari que, per breu, no pot deixar de ser superficial. I probablement tenen raó: és impossible ser just amb aquesta gent en 400 paraules. És veritat també que freqüentment aquests comentaris s'han coordinat amb presentacions més generals de les seves obres preparades per la Biblioteca de Ciències Socials, de tal manera que es despertés la curiositat d'algú per saber més sobre la contribució feta per alguna d'aquestes persones.
Però si hi ha casos on no són necessàries gaires justificacions per a un text com aquest és ara, després del traspàs de Giovanni Sartori (1924–2017), professor a Florència, a Stanford i a Harvard, i de nou a Florència en l'etapa final de la seva vida professional. Li devem a Sartori obres fonamentals, sobretot en dos àmbits: com a formalitzador de la metodologia comparativa en l'anàlisi política, i com a renovador a fons de la disciplina en l'àmbit dels estudis sobre partits polítics, i sobre sistemes de partits. Més endavant, va eixamplar el seu camp d'interès, concentrant-se molt sistemàticament en l'estudi dels mass – media, en el seu impacte sobre el procés polític, i al final, sobre la seva capacitat per modificar el funcionament dels sistemes democràtics: el seu "Homo videns", com a descripció de la condició ciutadana en l'era de l'hegemonia dels audiovisuals, constituïa a la vegada un estudi acadèmic i un gest de protesta.
A la vegada, i en paral·lel, Sartori (que no comprenia ni de broma la figura del politòleg apolític) va tenir una evolució política que es pot titllar de rara en termes generals, però no infreqüent entre politòlegs (des de Duverger fins a Cotarelo): des de posicions inicials liberal – conservadores però laiques (combinació no freqüent a Itàlia) va anar evolucionant en els últims vint anys cap a posicions d'esquerres, lamentant en els últims anys la deriva centrista del PD de Matteo Renzi; i, de fet, va ser un dels promotors del "No" en el recent referèndum constitucional a Itàlia.
Però, més enllà de l'anecdotari polític, i també més enllà de les seves contribucions personals a l'anàlisi i a la teoria política, és també interessant la seva figura com a politòleg. Com pocs altres politòlegs de la seva generació, i encara de generacions successives, Sartori mostra com no es pot avançar en els estudis polítics sense esforçar-se, a la vegada, a mostrar el major rigor metodològic ("Words with numbers beat words alone", deia, en una celebrada frase) i a inserir els avenços en recerca en la tradició dels grans noms de la teoria política. La seva noció d'"enginyeria constitucional" es referia a això: els politòlegs havien d'estar en disposició de contribuir a la realització de transformacions profundes en el món real, a partir del coneixement rigorós de la realitat dels processos polítics (d'on el seu compromís amb la recerca empírica i amb l'anàlisi comparada) i també a partir de la seva capacitat de recórrer a reconduir les qüestions polítiques concretes, més enllà dels compromisos o de les exigències tàctiques del moment, als grans conceptes i als grans noms de la tradició de la teoria política, i en particular, de la teoria política democràtica. No es podia repensar el sistema electoral italià, per exemple, com va observar mil vegades, sense passar revista a Plató, Aristòtil, als federalistes americans o als liberals britànics.
Les propostes polítiques requereixen fonament empíric: "words with numbers beat words alone"; però, prosseguia, paraules i xifres només prenen sentit en el context d'un marc teòric i conceptual general, molt més ampli que la mirada descriptiva sobre la realitat.
I la conclusió és inexorable: el politòleg, en tant que està professionalment capacitat per a fer aquestes operacions de connexió entre el concret tangible i el món de l'universal abstracte, i probablement més capacitat que d'altres, té més obligació de fer-ho. Més enllà de la qüestió del partidisme, el politòleg té la capacitat, i per tant el deure, d'intervenir en el debat ciutadà, d'explorar les raons i les implicacions de les diverses propostes polítiques, i de treure aquests elements a la llum pública, per a contribuir a millorar la qualitat del debat polític (malmès per la intervenció massiva de mitjans de comunicació cridaners i desinformats) i fer possible, en definitiva, una millor decisió col·lectiva, més sensible al valor de llibertat i més basada en una visió madura de la democràcia.
Segurament això no esgota el subjecte Sartori; certament, no cal compartir els seus últims escrits (com el seu llibre acabat de traduir, "La carrera hacia ningún lugar", Ed. Taurus); però l'ideari de Sartori entorn de la figura i la responsabilitat pública del politòleg, ideari evidenciat tant en els seus escrits com en el seu propi exercici cívic, queda com una de les referències més exigents de la professió.
Joan Botella, Degà
Extret del Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia
Núm. 141 - 6 d'abril de 2017