Joan Salvat tot revisant la instal·lació de la que havia de ser la seva darrera exposició a Sant Carles de la Ràpita (març de 2020)
Ahir, el vent fred de la pandèmia estranya que ens afecta es va endur a Joan Salvat i Ferré, l’ànima del grup d’artistes heterogenis que conformen el grup La placeta-Arts.
Ahir, l’estranya solitud a que ens aboca el confinament -de ben segur ben necessari- no va permetre estar físicament a prop de l’home que havia tingut una forta empremta en els membres del grup i en molta, moltíssima més gent.
Ahir, mentre escoltàvem les estadístiques del moment vam comprendre com un sol nombre és tan i tan rellevant per a la nostra interioritat.
Joan Salvat i Ferré va néixer a Tortosa el 18 de gener de 1929 … Havia estudiat magisteri, piano, dibuix i pintura a la seva ciutat natal. Va viure a Granada on va estudiar per a farmacèutic a la Universitat d’aquesta ciutat, professió que mai va arribar a exercir, i a Barcelona, escenografia, a l’Institut del Teatre.
Com a escenògraf cal destacar la col·laboració en espectacles del seu germà, el director i dramaturg Ricard Salvat, com a Ronda de mort a Sinera, del mateix Ricard i de Salvador Espriu (1965), i La bona persona de Sezuan de Bertolt Brecht (1968).
L’ensenyament va ser l’activitat a la qual va dedicar gran part de la seva vida. De tota la seva llarga dedicació a l’ensenyament en sobresurt en primer lloc el seu treball a la Protecció de Menors a Vallvidrera, i també, la direcció, el mestratge i la organització d’un projecte escolar excepcional entre els anys 1959-1970 en el marc de l’Escola per a nois de l’Oratori de Sant Felip Neri a la ciutat de Barcelona.
En aquest darrer projecte hi va incorporar a Manuel Trilla, pedagog i actor, que estava treballant a Ginebra a La Maison des Petits fins aquell moment, i a Teresa Pujades, mestre. Paral·lelament, la seva germana Neus Salvat va crear una escola per a pàrvuls i per a noies, l’Escola Pippo, que va entrellaçar-se amb l’Escola per a nois de l’Oratori, tot donant una petita possibilitat de coeducació i de renovació pedagògica en l’Espanya fosca del franquisme.
El 1970 va formar-se a Ginebra sota el mestratge de Jean Piaget, tot seguint, després, com a pedagog a l’Escola Pippo i, també, al seu centre -creat ja uns anys enrere- d’educació especial a Barcelona mateix: El Bel·larmí.
La seva darrera etapa activa fins a dia d’ahir va estar dedicada a diferents activitats artístiques, especialment a l’escultura ceràmica, destacant per les seves formes dins el terreny de l’art conceptual i de l’abstracció. Va fer, també, de coordinador del Taller d’Art Cinta Dalmau.
La seva personalitat seductora i elegant, alhora que discreta, sempre oberta a nous aprenentatges i coneixements, amb una intel·ligència desperta i vitalista, amb una dedicació de per vida al seus alumnes, ha estat coronada per una intel·ligent bondat.
Ahir, com avui i demà, aplaudíem, aplaudim i aplaudírem més fort, quan a les vuit del vespre un seguit de sirenes dels ports i un esclat desesperat de repics i de crits es descloguin des de finestres i balcons de les ciutats… En agraïment, sí, però, també, amb ràbia i tristor per la impotència de la pèrdua estimada.
Aquí mostrem en homenatge pòstum dues obres seves que van ser exposades a la Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat autònoma de Barcelona.
La família, de Joan Salvat. Peça ceràmica, feta amb terracota, cuita primer a 980 ºC, envernissada i tornada a coure a 1.000-1.010 ºC. (2008)
Tòtem, de Joan Salvat. Peça escultòrica de fibra de vidre feta especialment a propòsit de l’exposició Sigmund Freud i “El malestar en la civilització”: un seriós avís sobre les possibilitats de la felicitat humana. Biblioteca de Ciències Socials de la Universitat Autònoma de Barcelona (2013)
