50 anys de les riuades del Vallès: el paper clau dels voluntaris i les organitzacions juvenils

Tal dia com avui de fa 50 anys, durant tota la tarda, una pluja intensa descarregava al Vallès. El que semblava ser una tempesta típica de l’estiu mediterrani es va convertir en una de les desgràcies naturals més fatídiques –si no la pitjor- que va patir Catalunya durant el segle passat. La riuada es va endur barriades senceres a diverses ciutats, arrossegant cadàvers a desenes de quilòmetres de distància. La xifra oficial de víctimes mortals és de 617, tot i que diversos historiadors parlen d’un miler de morts. Els supervivents van veure com l’aigua s’havia endut casa seva i tot el que havien construït amb anys d’esforços i penúries.

Davant d’aquesta situació, es va despertar una gran solidaritat entre els veïns i diverses organitzacions juvenils, com els Minyons Escoltes, es van implicar per ajudar els damnificats. Treure la runa, recuperar cossos i identificar-los, atendre les persones afectades... la tasca ingent de centenars de voluntaris va compensar la inoperància de l’administració pública. És difícil aplegar totes les actuacions que es van fer de forma desinteressada, tot i que sí que tenim constància d’alguns exemples.

Un dels testimonis escrits que han perviscut és el de Francesc Clua, aleshores membre de l’Agrupament Mossèn Norbert Font i Sagué, situat al carrer Portal Nou de Terrassa, que va relatar les seves vivències a “Les riuades del Vallès”, el setè capítol del Monogràfic de la història de l’escoltisme, editat per Minyons Escoltes i Guies de Catalunya i la Fundació Josep Sans (que podeu consultar i descarregar-vos accedint a aquest enllaç). Clua recorda les seves primeres impressions sobre els barris afectats: “L’espectacle era increïble: carrers sencers arrasats, ni una casa dreta, les ruïnes de quatre parets convertides en pous d’aigua amb persones intentant buidar-los per mirar de recuperar els cossos dels familiars que creien que hi eren sepultats”.

Clua es van reunir l’endemà mateix de la riuada amb altres responsables de moviments juvenils d’Església de Terrassa, com la JOC (Joventut Obrera Cristiana) i la JAC (Joves d’Acció Catòlica), per veure què podien fer. “No solament els joves ens vam mobilitzar, també molts adults, a títol individual o com a gent de col·lectius de veïns, d’Església, etc.”, recorda. “L’aiguat ens va agafar, sortosament, units i organitzats”. I de seguida es van posar en marxa: “Vam poder aplegar una bona colla de nois i noies, adolescents la majoria, als que vam donar la consigna següent: que anessin en parelles als diversos barris afectats i que tota persona que trobessin que no pogués assegurar que tingués un lloc on dormir aquella nit, la portessin al Centre [Social Catòlic de Terrassa]”.

Però els terrassencs no van ser els únics agrupaments que es van mobilitzar. Jordi Bonet, comissari general de Minyons Escoltes de l’època, va visitar ben aviat la zona per veure com podien col·laborar. Hi va haver grups que van anar a posar injeccions contra el tifus i el tètanus a Molins de Rei. A Rubí, les Noies Guia van netejar cases inundades, però van ser obligades a retirar-se quan van aparèixer les càmeres de Televisió Espanyola i van ser substituïdes per les “muchachas de la Sección Femenina”. La població es va indignar, l’alcalde va plantar cara i va ser destituït. Altres escoltes i guies van col·laborar a nivell individual.

Malgrat la duresa de les circumstàncies, Clua guarda un gran record de la tasca duta a terme. “El jovent sortint de la feina o de l’escola ens aplegàvem al Centre Social Catòlic a ajudar les persones que, per torns, anaven atenent els diversos serveis durant el dia; era un ambient fantàstic; gent dels diversos moviments juvenils –els escoltes i les guies segurament érem majoritaris- convivint tot fent servei”.

Des d’altres espais també es van fer accions solidàries molt importants. El periodista Joaquín Soler Serrano, oposant-se a les directrius del règim, va fer un programa especial sobre la catàstrofe des dels micròfons de Ràdio Barcelona. També va fer una crida a la solidaritat que va aconseguir recaptar 30 milions de pessetes, tot i que segons algunes fonts, aquests diners no van arribar mai a les víctimes.

A banda de l’ajuda que van prestar als afectats, la mobilització dels escoltes va tenir també altres conseqüències positives. “L’ajut prestat pels escoltes (...) fou un servei que prestigià socialment el moviment i contribuí a conscienciar molts ròvers de les condicions de vida proletàries a barriades de barraques que mai no s’havien d’haver deixat construir en zones amb evident perill d’inundació”, segons expliquen Albert Balcells i Genís Samper al llibre L’escoltisme català (1911-1978).