L’opinió de les organitzacions de l’àmbit agrari (III)

En aquest post recollim una tercera aportació sobre l’opinió de les organitzacions de l’àmbit agrari (podeu veure les dues anteriors en els següents  links: la primera i la segona).

Aquesta vegada ens fixem en el que diu la FAO en el seu informe Hacia el futuro que queremos: erradicación del hambre y transición a sistemas agrícolas y alimentarios sostenibles en el que recull una proposta de polítiques preparada especialment per a la cimera de Río+20.

En aquest informe la FAO dóna tres missatges principals:

  • La visió de Río d’un desenvolupament sostenible no podrà fer-se realitat a menys que s’erradiquin la fam i la malnutrició.

La fam posa en moviment un cercle viciós de productivitat reduïda, pobreza cada vegada més profunda, desenvolupament econòmic lent i degradació dels recursos. 

  • La visió de Río exigeix que tant el consum d’aliments com els sistemes de producció aconsegueixin més amb menys.

De la part del consum, és necessari passar a una alimentació nutritiva que deixi menys petjada al medi ambient, i reduïr les pèrdues i el malbaratament d’aliments en tot el sistema alimentari.

De la part de la producció, és necessari enfrontar l’agotament dels sols, l’aigua i els nutrients, les emissions de gasos d’efecte hivernacle, la contaminació i la degradació dels ecosistemes naturals. Cal produïr més amb menys recursos, promovent un enfoc ecosistèmic de l’agricultura denominat Estalviar i créixer.

 

  • La transició a un futur sostenible exigeix canvis fonamentals en la governança de l’alimentació i l’agricultura, així com una distribució equitativa dels costos de transició i els seus beneficis.

Igual que el Grup ETC (veure post sobre el Grup ETC), la FAO reconeix el Comité de Seguretat Alimentaria Mundial com a un possible model per a la governança de l’alimentació i l’agricultura a nivell global.

Declaració d’UBUNTU sobre rio+20

Recentment s’ha llençat des del col·lectiu UBUNTU un manifest sobre Rio+20 signat per algunes personalitats de reconegut prestigi.

El text sencer el podeu trobar aquí: UBUNTU Comunicat Rio+20 CAT.

Les aportacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT) i la Iniciativa Llocs de Treball Verds

LES APORTACIONS A RIO+20:

L’OIT és una institució mundial responsable de l’elaboració i supervisió de les Normes Internacionals del Treball. És una agència de les Nacions Unides en la que hi participen governs, empleats i treballadors. El seu objectiu és promoure oportunitats per a que les dones i homes puguin obtenir una feina decent i productiva en condicions de llibertat, igualtat, seguretat i dignitat humana.

En les seves aportacions posa un especial èmfasis en la creació de llocs de treball verds:

  • El desenvolupament d’un Marc polític i internacional per a una “transició justa”;
  • L’extensió dels sistemes de protecció social i la promoció de la inclusió social en les polítiques relatives a la economia verda;
  • La inclusió de les organitzacions de treballadors, empleats i de les institucions del mercat laboral en els mecanismes de governança i de implementació;
  • La intensificació dels esforços conjunts per a una transició cap a una economia verda que sigui eficient des del punt de vista econòmic, socialment justa i respectuosa amb el medi ambient.

La OIT, a través del seu Programa Llocs de treball Verds, va identificar dos objectius per a Río+20:

  • Tenir en compte la dimensió social i de l’ocupació de les polítiques en matèria de medi ambient i garantir feina decent per a les generacions actuals i futures.
  • Integrar les preocupacions mediambientals al món del treball i modificar els models de producció i consum a llarg plaç.

Podeu descarregar-vos el document de contribució de l’OIT a Río+20 aquí.

INICIATIVA “LLOCS DE TREBALL VERDS”:

La iniciativa “Llocs de Treball Verds” és una associació entre el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), l’Organització Internacional del Treball (OIT), l’Organització Internacional d’Ocupadors (OIE) i la Confederació Sindical Internacional (CSI). La Iniciativa va ser llançada amb l’objectiu de promoure oportunitats, la igualtat i la transicions equitatives, per a incentivar als governs, els empleats i els treballadors a participar en el diàleg sobre polítiques coherents i programes eficaços, a fi de crear una economia favorable al medi ambient amb llocs de treball verds i treball decent per a tots.

En el marc d’aquesta iniciativa s’ha publicat l’interessant estudi Cap al desenvolupament sostenible: oportunitats de feina decent i inclusió social en una economia verda.  L’estudi analitza l’impacte que la ecologització de l’economia pot tenir sobre l’ocupació, els ingressos i el desenvolupament sostenible en general. Com a titular destaca:

“La transició cap a una economia més verda podria generar entre 15 i 60 milions de llocs de treball”

Al web de l’OIT podeu trobar-hi un resum dels principals resultats de l’estudi. Molt interessant!

¿Vale la pena Río+20?

Fuente: http://www.efeverde.com/contenidos/blogueros/la-blogosfera-de-efeverde/de-vuelta-a-rio/vale-la-pena-rio-20-por-remi-parmentier

———

Como estoy de nuevo en Nueva York, en la ONU, para una semana adicional de negociaciones sobre la declaración final de Rio+20, pienso que es un buen momento para tratar la pregunta que todo el mundo se hace estos días mientras se acerca la Cumbre de la Tierra: ¿Valen la pena tantos esfuerzos?

 

March 2012 001

El ritmo lentísimo de las negociaciones es objeto de frustración y dolor a todos los niveles, desde el Secretario General de la ONU Ban Ki-moon, a antiguos personajes de Estado como Gro Harlem Brundtland y Fernando Henrique Cardoso, hasta ONG y organizaciones sindicales.   Frustración y fatiga son los sentimientos más comunes en todas las cumbres sobre sostenibilidad porque no es fácil reconciliar los tres pilares del desarrollo sostenible (económico, social y ambiental). Hay demasiados intereses creados en los 193 Estados que forman parte de la ONU, así como dentro de la nebulosa “sociedad civil”. Esta realidad tiende a arrastrar a todo el mundo hacia un denominador común de mínimos, e inevitablemente los que tenemos ambiciones más elevadas raras veces estamos contentos cuando volvemos a casa.

Si es así, ¿por qué casi todo el mundo vuelve y participa siempre que otra cumbre está anunciada? Porqué la ONU y la sociedad civil son tan adictas, como si estas cumbres fuesen su (nuestra) cocaína? Aquí apunto cinco razones que yo veo para explicar que tantas ONG siempre vuelvan.

1. Marcar la agenda: La realidad es que el origen de la mayor parte del progreso en política internacional de sostenibilidad y medio ambiente de las últimas décadas se encuentra en la iniciativa de grupos que promovieron nuevas políticas y medidas. Puedo recordar unos pocos ejemplos dónde la iniciativa vino directamente de un gobierno o de la ONU, pero son excepciones, e incluso en casos así, lo primero que hace el gobierno o la ONU es hablar de estrategia con ONG potencialmente aliadas como elemento clave de incidencia.

2. Control de daños: La política internacional no evoluciona en línea recta, va y viene bajo la influencia de factores que a menudo tienen poco o nada que ver con el tema tratado (cambios de mayoría parlamentaria y de liderazgo en países clave, crisis financiera o de otra índole acaparando atención y recursos en detrimento de temas sociales y ambientales…) o que son directamente relevantes (presión de sectores interesados, cambio de percepción del electorado…). Así que una de las funciones de las ONG es la de perro guardián; para llevar esta tarea a cabo uno tiene que estar presente para ver qué pasa, ayudar a los aliados, desestabilizar y neutralizar a los adversarios, y dar testimonio.  La red de instrumentos multilaterales de medio ambiente, constituida por una combinación de tratados y convenios jurídicamente vinculantes, planes de acción, y declaraciones políticas son como un campo de futbol; estamos llegando al final de la segunda mitad de juego, pero no sabemos si va a haber prorroga (o si podremos marcar por penaltis).

3. Escaparate: Para muchos actores no-estatales, una cumbre es también una oportunidad de dar visibilidad a su propia labor, aunque esto puede ser difícil con tanto ruido de fondo. Desde Río’92, el país huésped de grandes reuniones intergubernamentales procura espacios, a veces pabellones enteros, para que gobiernos y entidades privadas puedan presentar su trabajo y tener espacios de diálogo y debate bajo su responsabilidad.  Entidades que están a años luz unas de otras aprovechan estas oportunidades cada una a su manera y Río+20 no va a ser ninguna excepción con – por ejemplo – el Foro Corporativo de la Sostenibilidad por un lado y la Cumbre de los Pueblos por otro. Los medios de comunicación en busca de reportajes poco habituales y de imágenes, aprovechan estos foros, especialmente cuando las negociaciones políticas están en un impase en salas cerradas y hay poco de que informar o mostrar allí.

4. Reconocimiento y visibilidad: A algunas entidades privadas, incluidas algunas ONG, les importa poder decir a sus miembros que han sido parte de aquello, aunque no hayan realmente sido parte activa. Podéis apostar que los informes de Responsabilidad Social Corporativa para 2012 de muchas empresas dirán que estuvieron en Río aunque en algunos casos sea difícil decir si realmente han hecho algo (incluso algo que haya sido intentar frenar el progreso). Naturalmente, este fenómeno también ocurre con algunas ONG; por ejemplo algunas hacen hincapié en el hecho de tener estatuto consultivo en el Consejo Económico y Social de la ONU (como más de 3500 otras ONG) como si de un gran logro se tratase. La buena noticia es que a menudo cuando vienen por primera vez los representantes de ONG lo pillan rápido y se transforman en estrellas brillantes después (o incluso durante) su primera experiencia. Otra buena noticia: no todo en el sector privado es greenwashing (comunicación sin sustancia para lavar la cara): existe una nueva generación de emprendedores verdes que están cambiando en el terreno las pautas comerciales, de producción y de consumo; dentro de los que estuvieron ya en Río’92 y Johannesburgo 02 también los hay que han aprendido la lección de sus errores y merecen apoyo.

5. Reunión de familia: Una Cumbre de la Tierra se parece bastante a una gran reunión de familia y sus aspectos más triviales pueden ser irritantes. Así que lo importante es que haya tensión, intrigas, alianzas, separaciones y divorcios, gritos y lágrimas, y también risas y carcajadas. Como en las mejores familias.

Rémi Parmentier

Twitter: @RemiParmentier @VardaGroup

Si tienes comentarios http://www.facebook.com/chezremi

http://www.vardagroup.org/

http://www.chezremi.com/

Categories:General Etiquetes:

Darrera versió del text en negociació

Hola, aquí podeu trobar la darrera versió neta del text en negociació:  THE FUTURE WE WANT 22 May 2012 _clean.

No serà la definitiva, però us pot ajudar a complementar la informació del post anterior.

Rio+20: The Future We Want versus the Powerpoint they negotiate …

Blogpost by Daniel Mittler- May 25, 2012 at 23:31

Over the last six months I have been away from home a lot watching our governments editing a powerpoint in windowless rooms. Sounds sad, I know, but the document is entitled “The Future We Want” and is not just any powerpoint. It´s supposed to be a future worth choosing that the world commits to at the Rio+20 Earth Summit to be held from June 20th to 22nd. Governments are meeting for the fifth time this year from May 29th to June 2nd to try and agree this vision for the next 20 years.

In reality, there couldn´t be a much bigger gulf between the future I want for my daughters and the powerpoint our governments have been arguing over. I was already pretty enraged by the initial draft that was born in January (around the same time as my second daughter). So you can imagine how I felt, when I noticed that one of the few saving graces of that January text had been watered down to extinction in the latest draft. The launch of a High Seas Biodiversity Agreement, which would finally protect over 60% of the world´s oceans from the Wild West exploitation we see today, is long overdue and should be delivered at Rio. You have to wonder who the Co-Chairs (the people who produce new text) have been listening to. At the last negotiating session earlier this month, a clear majority of states demanded nothing less than the launch of a High Seas Biodiversity Agreement to be the outcome of Rio+20. Is it the fact that the United States does not like this idea that is making the Co-Chairs deaf to the pleas of South Africa, Brazil, Ghana, Chile, Uruguay, Costa Rica, the European Union, Jamaica, Trinidad and Tobago, India, Guatemala, Peru, the Philippines, Fiji, Uganda, Barbados, Argentina, Sri Lanka, the Democratic Republic of Congo, Guyana, Kenya, Tanzania, Antigua and Barbuda? We do not know. But we certainly expect all these countries to make their voices heard at the negotiations and ensure that High Seas Biodiversity protection is central to the Rio+20 outcome. This issue is now a clear test case as to whether Rio+20 delivers anything we, the people, want – or simply a lowest common denominator powerpoint.

At one point, the newest text at least made me smile. If this text gets approved, we will have global consensus that “Mother Earth is a common expression in a number of countries and regions”. Seriously, it says that. I can see Mother Earth crying, though, if she reads what this document has to say on energy, agriculture, corporate accountability, growth or trade - to pick just some examples.

On energy, there is no commitment to an energy revolution nor any actions that could credibly move us in that direction. It´s stunning to see so many governments struggling to pay their bills and still not getting the hang of the idea that they could simply stop investing in polluting industries that cost society dearly. So, no, there is no commitment to eliminate fossil fuel subsidies by 2015 or 2020, for example. Just a vague call to, “as appropriate”, “rationalize” and “phase out” subsidies in the “medium term”. UN speak for doing nothing. Similarly, for agriculture, there are no commitments to shift tax incentives, agricultural research and training budgets to scale-up ecological farming or to end subsidies that perpetuate chemical-intensive production.

It´s even more infuriating that governments are not taking advantage of these obvious savings, as they are holding out the begging bowl to business throughout the new text. There is a lot of talk of public private partnerships, of “inviting business” to do things and a lot of hope expressed that business will come up with the money governments have been failing to deliver for causes such as fighting climate change (they call this “complementing public finance”). Obvious solutions – such as stopping to line the pockets of oil companies awash with money – are not chosen. Nor is there a will to regulate business to make them contribute their fair share to society´s needs. The words “corporate accountability” are mentioned, but in a manner that has nothing to do with holding anyone accountable for their social and environmental impact. Instead, the newest draft has even watered down the proposal for mandatory reporting by corporations. Progressive investors and businesses have been trying to at least make this small step forward at Rio+20. I wish them luck in still having their voice heard. But what is really needed is a global instrument to ensure full liability for social and environmental impacts of global corporations.

On growth, the text presents a paradox. A Sustainable Development Goal (see below) is proposed to create new measures of wealth going beyond Growth Domestic Product (GDP). We like that. But that proposal is very much out of sync with the rest of the text, that keeps calling for “sustained economic growth” as the solution to everything. Governments have to choose. They can keep chasing GDP growth at all cost – and continue to live in a fantasy world where cleaning up an oil spill, because it leads to extra GDP, is something positive – or they can abandon growth as an end in itself and seek real prosperity for all. I know what I would choose for my daughters.

On trade, you also have to wonder which planet this text is from. Like in January, this text still believes in the living dead as it calls for a “redoubling of efforts” to conclude the fatally stalled Doha WTO (World Trade Organization) round of trade liberalization. They can only do that, because they seriously still think that “trade liberalization … can substantially stimulate development.” In reality, trade liberalization often means trading away what we hold dear, such as forests or oceans.

Sustainable Development Goals (SDGs) will be a phrase you will hear a lot of between June 20th and 22nd. Governments will claim that they are the exciting new thing coming out of Rio+20 and that they will set the world finally onto a sustainable path. That would be good, and we agree that governments should urgently agree Sustainable Development Goals. Indeed, we think the world could and should, at Rio+20 this June, commit to providing sustainable energy for all and achieving zero deforestation by 2020 (for example). That´s not on the table, though. For now, all that governments have put forward is a list of issues (from oceans to equity) and the launch of a torturous process to agree on SDGs for the years after 2015. That, for a powerpoint entitled “The Future We Want”, is simply not good enough.

If there is a saving grace to the newest draft, it is the fact that the United Nations Environment Program (UNEP) could be truly strengthened at Rio. Even the weaker option in the text calls for UNEP to be given real authority, a coordination mandate and, above all, stable, adequate and predictable finances. The only way to make sure that really happens, though, is to upgrade UNEP into a fully-fledged environment agency (i.e. to choose option 2, Paragraph 83 alt 2 for any negotiatior reading this …). Only if that paragraph is in the final powerpoint presented at Rio will the world have taken a real step forward towards a well-governed global environment.

In one month time, Rio+20 will be history and the powerpoint they negotiate again next week will have turned into a final outcome document. I am looking forward to seeing more of my daughters come July. But for now we must ensure that the launch of a High Seas Biodiversity Agreement and a UN Environment Agency are finally delivered at Rio. And that the rest of their powerpoint is exposed as the Greenwash it is.

Daniel Mittler is the Political Director of Greenpeace International

Qui controlarà l’economia verda?

Tal i com es deia en el post Què vol dir l’economia verda?hi ha molts sectors que creuen que el concepte d’economia verda és una manera cínica d’aprofundir en els models que en teoria es volen transformar. En aquesta línia, el Grup ETC va publicar un informe a finals de l’any passat sobre la concentració corporativa en les indústries de la vida. Sota el títol Qui controlarà l’economia verda?, el document dóna xifres actualitzades sobre el poder de les corporacions, advertint que la competència pel control de la biomassa perpetuarà, més que una economia verda, l’economia de l’avarícia.

L’informe analitza, a banda dels sectors agroindustrial i de la industria de la vida (llavors, agroquímics i fàrmacs), la bio-energia, l’aqüicultura, la química i la biologia sintètica. També analitzen les empreses de bio-informació (la bioinformàtica és la disciplina encarregada del maneig i anàlisi de dades biològiques mitjançant la implementació de tècniques de computació).

Seguint amb el joc divertit d’entendre les diferents visions a través d’imatges, l’informe ja ens dóna molta informació amb la seva portada:

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.