José Luis Sampedro (Barcelona 1917-2013) ens va deixar el passat dilluns 8 d’abril.
El 1918, la família Sampedro es va traslladar de Barcelona a Tànger, on va créixer. El 1936, amb només dinou anys, va lluitar a la Guerra Civil a les files de l’exèrcit republicà, en un batalló anarquista. Acabada la guerra, va entrar de funcionari de duanes a Santander, poc després es va traslladar a Madrid i allà es va casar, el 1944, amb Isabel Pellicer i va estudiar ciències econòmiques, carrera que va acabar el 1947.
El 1977 va ser nomenat senador per designació reial a les primeres Corts democràtiques des de la mort de Franco, càrrec que va ocupar fins al 1979.
José Luis Sampedro va ser fins al moment de la seva mort una persona molt lúcida i va exercir el seu humanisme crític aplicat a la decadència moral i social que patim a Occident, afegits al neoliberalisme i a les brutalitats del capitalisme salvatge.
Aquesta visió actual el va empènyer a ser força actiu en les protestes dels indignats del 2011 i fins i tot va escriure el pròleg de l’edició castellana de l’assaig de Stéphane Hessel Indigneu-vos! (2011). Ell mateix va escriure Reacciona, publicat també el 2011.
Els orígens de Sampedro dins del món de l’economia comencen quan va treballar al Banc Exterior d’Espanya. El 1955 es va convertir en catedràtic d’estructura econòmica per la Universitat Complutense de Madrid, fins al 1969. Aquest lloc el va compaginar amb el càrrec de subdirector general del Banc Exterior, anys en què va compaginar la redacció d’obres teatrals com Un sitio para vivir amb assajos com Realidad económica y análisis estructural. El 1966 va marxar a les universitats de Salford i Liverpool i, el 1968, va ser designat lecturer a la universitat nord-americana Bryn Mawr College.
Alguns dels últims títols de Sampedro, un home que es va mantenir inconformista i d’esperit jove al llarg de la seva dilatada vida, van ser El mercado y la globalización (2002), Conversaciones sobre política, mercado y convivencia (2006), Economía humanista: algo más que cifras (2009).
La seva vocació literària va anar sempre en paral·lel a la d’assagista. Tot i que sempre va ser un autor prolífic, un cop es va jubilar va començar a escriure de manera més intensa i van arribar els èxits més importants, com Octubre, octubre (1981), La sonrisa etrusca (1985) i La vieja sirena (1990), un cant a la vida, a l’amor i a la tolerància.
El 1990 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola. A més d’altres obres importants com El amante lesbiano (2000), també va publicar dos llibres de relats. El 2008 va ser condecorat a Andorra amb la Medalla de l’Orde de Carlemany, el 2011 va rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas i, l’any anterior, el Consell de Ministres li va atorgar l’Orde de les Arts i les Lletres.
– Podeu consultar els seus llibres:
. Catàleg UAB
. Catàleg CCUC
– Una cita d’ell com a prologuista del llibre Indigneu-vos! (2011), de Stéphane Hessel:
“Els mitjans de comunicació estan en mans de la gent poderosa, assenyala Hessel. I jo hi afegeixo: qui és la gent poderosa? Els qui s’han apoderat del que és de tots. I com que és de tots, és el nostre dret i el nostre deure recuperar-ho al servei de la nostra llibertat”
