Fa alguns anys, una jove professora associada, delerosa de caure bé a tots els membres del seu departament (ja que el seu anhel era quedar-s’hi), va relliscar. Un dia al matí, abans de fer classes, va passar per secretaria i allí va sentir una conversa en què dos administratius s’explicaven que, el dia anterior, s’havia mort la sogra d’un membre d’aquell departament.

Hi havia dues persones amb el mateix antroponímic al departament, cadascuna pertanyent a una diferent àrea. El cas era que hi havia una diferència d’edat entre els dos que revertia en què un ja fos catedràtic i l’altre, titular.

La professora, de forma precipitada, va concloure que la sogra finada corresponia al membre sènior, puix que així corresponia a una lògica cronològica que només es troba —em temo— present en els manuals d’història que ella llegia per aquelles dates.

Així que es va apressar a anar al seu encontre i se’l va trobar departint amb un altre company, d’edat, més o menys, anàloga a la seva (del presumpte gendre). Abans, però, havia passat pel despatx d’uns companys i, com a herald de les desgràcies, els havia anunciat la nova funesta.

Adoptant l’aire compungit adequat a les circumstàncies, la noia s’hi va acostar i amb la solemnial veu que correspon a les notícies luctuoses, va pronunciar, admirada de la sang freda amb què els dos homes s’entretenien comentant frivolitats:

—Professor XXX, l’acompanyo en el sentiment.

El catedràtic va fer, literalment, dos salts enrere amb una terrible cara de perplexitat, mentre el seu company mirava, alternativament, l’un i l’altra, amb cara d’alarma i sense pronunciar cap mot.

—Per què? —va aconseguir articular, l’interpel·lat.

A ella se li escanyava la gola per moments. Alguna cosa no anava bé. Gens bé.

—Per la mort de la seva sogra ⎯va fer amb un filet de veu.

—S’ha mort la meva sogra!? —va cridar ell—. Quan? Qui ha trucat? Què ha passat?

El seu company seguia mut. Ella transpirava abundosament.

—No. No ho sé. És que he passat per secretaria i he sentit que els secretaris comentaven que s’havia mort la seva sogra. Ahir.

—Ahir? —va repetir ell—. Ahir, la meva sogra gaudia d’una salut excel·lent —va reblar, entre sorprès i indignat.

Les expressions facials del seu company s’anaven tornant inefables.

—Ai, quin greu que em sap, cregui que em sap un greu… M’he hagut de confondre. Perdoni. Em sap molt de greu. Disculpi”. Entre mil excuses, pronunciades amb una ampla gama d’inflexions bucals, la professora es batia en retirada, de reculons, tan de pressa com ho permetia el residu d’urbanitat que la vergonya li permetia de conservar.

En aquell moment fatídic, arribava el catedràtic de la seva àrea, acompanyat d’una delegació de companys i emprenia XXX, amb la trista cantarella: “XXX, t’acompanyem en el sentiment!”.

Lady Lancing