La principal diferència respecte de la difracció de monocristall rau en que, en aquest cas, la mostra està constituïda per molts cristalls petits (de l’ordre de micres) orientats a l’atzar (pols cristal·lina).
Quan un feix de raigs X incideix sobre una mostra de pols cristal·lina, els raigs X surten desviats per a formar els cons de difracció (Cons de Debye). La geometria i la intensitat d’aquests cons depenen de la natura dels cristalls de la mostra de pols cristal·lina.
Els difractòmetres de pols també han anat evolucionant amb el temps; des dels més senzills (vegeu cambra Debye-Scherrer) fins els difractòmetres automàtics de pols amb detectors bidimensionals. L’evolució dels difractòmetres de pols i de monocristall ha seguit el mateix camí.
La mostra de difracció de pols és, en general, més fàcil d’obtenir i de preparar que una de monocristall. Una mostra de monocristall sempre es pot passar a mostra de pols cristal·lina mitjançant un procés de molturació mentre que el procés invers és molt més difícil.
Les dades de difracció de pols s’utilitzen principalment per anàlisi qualitativa encara que també serveixen per anàlisi quantitativa i d’altres aplicacions (vegeu pòster).
