El poema digresivo romántico en España y en Polonia : Juliusz Słowacki, Ryszard Berwinski, José de Espronceda y José Joaquín de Mora
Nowicka, Justyna Cecylia
Amores, Montserrat, dir.
Baczynska, Beata, dir.
Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Filologia Espanyola

Data: 2012
Resum: En la teoria i la història de la literatura a Espanya no existia fins ara el concepte ni la consciència del poema digressiu com a forma literària pròpia. La dissertació és una monografia de dita forma literària i afirma rotundament la pertinença a ella de quatre obres seleccionades. Beniowski serveix de referent paradigmàtic. Un corpus consistent en quatre textos permet estendre l'anàlisi simètricament a l'àmbit polonès i espanyol, i equilibrar les seves conclusions. S'aprofiten les constatacions dels investigadors polonesos i es transposen al terreny espanyol, per tal de provar l'analogia que justifica el trasllat del concepte. Al 1840, any al voltant del qual es composen les obres, el romanticisme espanyol no pot anomenar-se tardà. No obstant, Espronceda, a El diablo mundo, accelera la maduració del subjecte romàntic. Contràriament a la consideració de nombrosos crítics, no es tracta de quelcom accidental en el camí del romanticisme espanyol, sinó de la seva enèrgica afirmació en el camp del subjecte i de l'expressió poètica. Al no encarar l'obra com a poema digressiu, la crítica no va valorar el que la dissertació entén com a major fita esproncediana: un subjecte irònic veritablement romàntic, transcendent del subjecte-tipus de la seva creació anterior. A més, El diablo mundo uneix el subjecte al llenguatge, assolint una visió existencial i epistemològica plena. La dissertació defineix i comenta la forma poètica en qüestió, així com altres formes i conceptes (ironia, fragmentarisme, digressió…. ), necessaris per tal de comprendre el seu caràcter policèntric, el seu estil, la posició del narrador i el constant repte al lector i a la convenció. El paper de la digressió és altament paradoxal, al convertir la ruptura en fonament de la construcció del text. La tesi dedica un ampli espai a les instàncies textuals del subjecte, el narrador i el lector, i a l'eix metaliterari del poema. El poema digressiu representa els aspectes vitals del romanticisme, a l'abastar la totalitat de l'evolució del subjecte romàntic, així com la de la lírica i l'èpica romàntiques. El poema i el seu narrador constitueixen un catàleg i un emblema de la transformació romàntica en els camps mencionats. La personalitat irònica no és gens menys característica que el tòpic del poeta-vat, el rebel, l'amant, etc. El significat del poema en el mapa literari excedeix el d'una forma d'escriptura. Consisteix en una unió extraordinària de la capacitat creadora i crítica. Gràcies a això, representa la dinàmica de la creació literària, la dialèctica del pensament i el concepte existencial romàntic. Per la seva doble trajectòria creadora-crítica, instaura solucions atrevides i les anul·la, sense mai minvar la posició dominant del narrador. El poema digressiu és la forma més radical de l'escriptura romàntica, sent el seu context i el seu punt de partida la maduresa del romanticisme. També és portador del postulat de l'autenticitat de la literatura, avançat pels primers romàntics. A saber, la tradició literària no es basa en reprendre elements o conceptes del passat, sinó en reprendre el seu significat en el seu propi temps. Aquest enteniment de la tradició fomenta el concepte de la modernitat de la literatura en totes les èpoques. Allò original sempre està vinculat a allò autèntic; i un art autèntic sempre és modern, sempre és testimoni del seu propi temps. Aquesta és la gran lliçó dels romàntics: una idea que van pressentir i verbalitzar des de les primeres albors de l'època i que, en la maduresa de la mateixa, es va articular en el poema digressiu. Per altra banda, el romanticisme mostra clarament que el moment culminant és el crític. El potencial creatiu excepcional del romanticisme es fonamenta en un pensament lúcid i això es trasllada al discurs irònic. El poema digressiu, emblema de la ironia romàntica, constitueix així mateix un compendi poètic de l'època.
Resum: En la teoría y la historia de la literatura en España no existía hasta ahora el concepto ni la conciencia del poema digresivo como forma literaria aparte. La disertación es una monografía de dicha forma literaria y afirma rotundamente la pertenencia a ella de cuatro obras seleccionadas. Beniowski sirve de referente paradigmático. Un corpus consistente de cuatro textos permite extender el análisis simétricamente al ámbito polaco y español, y equilibrar sus conclusiones. Se aprovechan las constataciones de los investigadores polacos y se transponen al terreno español, para probar la analogía que justifica el traslado del concepto. En 1840, año alrededor del cual se componen las obras, el romanticismo español no puede llamarse tardío. No obstante, Espronceda, en El diablo mundo, acelera la maduración del sujeto romántico. Contrariamente a la consideración de numerosos críticos, no se trata de un accidente en el camino del romanticismo español, sino de su enérgica afirmación en el campo del sujeto y de la expresión poética. Al no abordar la obra como poema digresivo, la crítica no valoró lo que la disertación entiende como el mayor logro esproncediano: un sujeto irónico verdaderamente romántico, trascendente del sujeto-tipo de su creación anterior. Además, El diablo mundo une al sujeto al lenguaje, logrando una visión existencial y epistemológica plena. La disertación define y comenta la forma poética en cuestión, así como otras formas y conceptos (ironía, fragmentarismo, digresión. . . ), necesarios para comprender su carácter policéntrico, su estilo, la posición del narrador y el constante reto al lector y a la convención. El papel de la digresión es altamente paradójico, al convertir la ruptura en fundamento de la construcción del texto. La tesis dedica mucho espacio a las instancias textuales del sujeto, el narrador y el lector, y al eje metaliterario del poema. El poema digresivo representa los aspectos vitales del romanticismo, al abarcar la totalidad de la evolución del sujeto romántico, así como la de la lírica y la épica románticas. El poema y su narrador constituyen un catálogo y un emblema de la transformación romántica en dichos campos. La personalidad irónica es nada menos característica que el tópico del poeta-vate, el rebelde, el amante etc. El significado del poema en el mapa literario excede el de una forma de escritura. Consiste en una unión extraordinaria de la capacidad creadora y crítica. Gracias a ello, representa la dinámica de la creación literaria, la dialéctica del pensamiento y el concepto existencial romántico. Por su doble trayectoria creadora-crítica, instaura soluciones atrevidas y las anula, sin mermar nunca la posición dominante del narrador. El poema digresivo es la forma más radical de la escritura romántica, siendo su contexto y su punto de partida la madurez del romanticismo. También es portador del postulado de la autenticidad de la literatura, adelantado por los primeros románticos. A saber, la tradición literaria no se basa en retomar elementos o conceptos del pasado, sino en retomar su significado en sus tiempos. Tal entendimiento de la tradición fomenta el concepto de la modernidad de la literatura en todas las épocas. Lo original siempre está vinculado a lo auténtico; y un arte auténtico siempre es moderno, siempre es testigo de sus tiempos. Esta es la gran lección de los románticos: una idea que presintieron y verbalizaron desde los albores de la época y que, en la madurez de la misma, se articuló en el poema digresivo. Por otra parte, el romanticismo muestra claramente que el momento culminante es el crítico. El potencial creativo excepcional del romanticismo se fundamenta en un pensamiento lúcido y ello se traslada al discurso irónico. El poema digresivo, emblema de la ironía romántica, constituye asimismo un compendio poético de la época.
Resum: One of the major aims of this project has been to propose the term poema digresivo for Spanish Romantic poetry. Poema digresivo, based on the Polish poemat dygresyjny, seems more accurate than the English ironic poem, since it indicates one of the most important features, digression. This dissertation focusses on this form, and it concludes that the selected Spanish texts exemplify it. Beniowski serves as a paradigmatic point of departure. The choice of the four texts enables symmetry and balanced conclusions as regards Polish and Spanish literature. The thesis draws on the achievements of Polish researchers and transfers them to the Spanish domain, demonstrating the analogy that legitimates the transfer of the term poema digresivo. Spanish romanticism of around 1840, when all four poems were written, cannot be called late, but Espronceda accelerates the maturing of the Romantic subject. El diablo mundo, though, is not an accident in the history of Spanish romanticism, as many critics have considered, but its energetic affirmation, through which the subject and the revolution of poetical expression are confirmed. Given that the text was not considered a digressive poem, many critics disregarded what the dissertation indicates as Espronceda's major achievement: the representation of the genuine Romantic ironic subject. Besides, El diablo mundo binds the subject to the language; by operating on these two planes, it reaches a full existential and epistemological vision. This dissertation defines concepts (irony, fragmentarism, digression) necessary to understand such aspects of the digressive poem as its polycentric character, its style, the position of the narrator and the permanent challenge to the reader. The role of the digression proves paradoxical, making rupture a fundamental element of the text's construction. The poem's dialectic shows the richness of contradiction in this literary form. Considerable space is devoted to the textual instances of the subject, the narrator and the reader, and to the metaliterary aspects of the poem. The digressive poem shows perfectly the vital aspects of romanticism, illustrating all the transformations of the Romantic subject and the evolution of Romantic lyrical and epic poetry. The poem and its narrator constitute the catalogue and the emblem of Romantic mutations of the aforementioned components. The ironic personality turns out to be as specifically Romantic as the topos of the bard, rebel or lover. The significance of the digressive poem for Romantic literature goes beyond the importance of a single literary form, being a brilliant union of creative and critical skills. In this way, it reproduces the dynamics of Romantic literary creation, the dialectics of thinking and the Romantic concept of human existence. Thanks to the double creative-critical trajectory, the ironic poem creates bold solutions and questions them, without reducing the narrator's dominating position. The ironic poem is the most radical form of Romantic writing, contextualized in the mature phase of romanticism. It also articulates the postulate of the authenticity of literature advanced by the first Romantics, for whom literary tradition was not about taking motifs or ideas from the past, but about reconstructing and reintroducing the meaning those elements had in their time. Such an understanding of tradition allows the literature of all periods to be perceived as modern. The great lesson of the Romantics is that originality is always linked to authenticity and authentic art is always contemporary; it is always a participant and a testimony of its time. Also, romanticism clearly shows that the moment of climax is one of crisis. Its exceptional creative potential is based on lucid thought; these aspects are translated within the ironic discourse. Thus the digressive poem, the emblem of Romantic irony, constitutes a poetic compendium of romanticism.
Drets: ADVERTIMENT. Tots els drets reservats. L'accés als continguts d'aquesta tesi doctoral i la seva utilització ha de respectar els drets de la persona autora. Pot ser utilitzada per a consulta o estudi personal, així com en activitats o materials d'investigació i docència en els termes establerts a l'art. 32 del Text Refós de la Llei de Propietat Intel·lectual (RDL 1/1996). Per altres utilitzacions es requereix l'autorització prèvia i expressa de la persona autora. En qualsevol cas, en la utilització dels seus continguts caldrà indicar de forma clara el nom i cognoms de la persona autora i el títol de la tesi doctoral. No s'autoritza la seva reproducció o altres formes d'explotació efectuades amb finalitats de lucre ni la seva comunicació pública des d'un lloc aliè al servei TDX. Tampoc s'autoritza la presentació del seu contingut en una finestra o marc aliè a TDX (framing). Aquesta reserva de drets afecta tant als continguts de la tesi com als seus resums i índexs.
Llengua: Castellà
Col·lecció: Departament de Filologia Espanyola
Document: Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada
Matèria: Poema digressiu ; Poema digresivo ; Ironic poem ; Romanticisme espanyol ; Romanticismo español ; Digressive poem ; Romanticisme polonès ; Romanticismo polaco ; Romanticism ; Ciències Humanes

Adreça alternativa: https://hdl.handle.net/10803/670287


483 p, 2.4 MB

El registre apareix a les col·leccions:
Documents de recerca > Tesis doctorals

 Registre creat el 2021-05-25, darrera modificació el 2022-11-19



   Favorit i Compartir