| Date: |
2026 |
| Abstract: |
Aquesta tesi analitza la resiliència davant el canvi climàtic en assentaments informals des d'una perspectiva socioespacial situada, prenent com a cas d'estudi l'assentament Huertos del Edén (Panamà). Parteix de la premissa que els enfocaments dominants de resiliència urbana -tècnics, estandarditzats i orientats a contexts formals- resulten insuficients per comprendre les dinàmiques adaptatives que emergeixen en la informalitat. En aquests enfocaments, la resiliència sovint es concep com un atribut mesurable associat a infraestructura, capacitat institucional i gestió del risc, la qual cosa limita la comprensió dels processos quotidians, relacionals i territorials mitjançant els quals les comunitats afronten la vulnerabilitat. Davant d'això, la recerca proposa entendre la resiliència com un procés relacional, dinàmic i territorial, que es construeix en la interacció entre condicions estructurals de vulnerabilitat, la materialitat del territori i les pràctiques comunitàries. Metodològicament, s'adopta un enfocament qualitatiu amb epistemologia situada i enfocament territorial. L'estudi de cas es desenvolupa recolzat en l'experiència prèvia de la investigadora amb TECHO Panamà. Les tècniques utilitzades inclouen revisió sistemàtica de la literatura, anàlisi del marc normatiu, observació participant, entrevistes itinerants, un taller participatiu tipus World Café i un grup focal. L'anàlisi es va dur a terme mitjançant codificació temàtica amb Atlas. ti, permetent la triangulació de fonts i la integració d'evidències. Els resultats mostren, primer, una crítica als enfocaments dominants de resiliència urbana, que sobrevaloren la infraestructura i la capacitat estatal, despolititzen el risc i reprodueixen biaixos que invisibilitzen la informalitat. L'estandardització d'indicadors redueix la complexitat territorial i limita la seva pertinença en assentaments autoconstruïts. Segon, el marc normatiu panameny es caracteritza per la seva fragmentació i enfoc reactiu, amb èmfasi en la regularització de la tinença com a principal estratègia d'intervenció. No obstant això, l'evidència mostra que la titulació per si sola no millora de forma substancial l'habitabilitat ni redueix el risc, a causa de l'absència de polítiques integrals d'infraestructura, serveis i gestió del risc articulades en el temps. La institucionalitat apareix, a més, com intermitent i subjecta a dinàmiques polítiques de curt termini. Tercer, Huertos del Edén presenta condicions d'alta vulnerabilitat derivades de la seva localització, la precarietat constructiva i l'accés limitat a serveis bàsics. Aquestes condicions configuren una doble vulnerabilitat -estructural i ambiental- que estructura de manera directa les experiències quotidianes del risc. No obstant això, s'identifica un teixit social que sosté processos d'adaptació comunitària. L'organització col·lectiva, a través d'estructures com la junta directiva, la casa comunal i les millores en infraestructura local, permet la generació de respostes davant la precarietat. La producció social de l'hàbitat -expressada en l'autoconstrucció progressiva, el manteniment d'espais comuns i la gestió col·lectiva del territori- constitueix la principal forma d'adaptació, tot i estar limitada per l'escassetat de recursos i el dèbil reconeixement institucional. Així mateix, les pràctiques quotidianes d'adaptació inclouen la gestió de l'aigua, el reforç d'habitatges, la millora d'accessos i l'aprenentatge per anticipar riscos. Aquestes estratègies són efectives a escala immediata, però insuficients davant esdeveniments extrems i no substitueixen la necessitat d'intervencions estructurals. En conclusió, la resiliència en assentaments informals ha d'entendre's com un procés socioespacial i polític. Es proposa: (1) replantejar-ne la mesura des d'enfocaments situats i participatius; (2) articular la regularització amb polítiques integrals d'infraestructura i gestió del risc; (3) enfortir mecanismes de coordinació intersectorial; (4) reconèixer i finançar la coproducció de l'hàbitat entre comunitats, ONG i Estat; i (5) prioritzar enfocaments preventius basats en justícia climàtica i dret a la ciutat. Finalment, s'adverteix que la resiliència no ha de ser utilitzada per naturalitzar la precarietat, sinó per transformar les condicions estructurals que la produeixen. |
| Abstract: |
Esta tesis analiza la resiliencia frente al cambio climático en asentamientos informales desde una perspectiva socioespacial situada, tomando como estudio de caso el asentamiento Huertos del Edén (Panamá). Parte de la premisa de que los enfoques dominantes de resiliencia urbana -de carácter técnico, estandarizado y orientado a contextos formales- resultan insuficientes para comprender las dinámicas adaptativas que emergen en la informalidad. En dichos enfoques, la resiliencia suele concebirse como un atributo medible asociado a infraestructura, capacidad institucional y gestión del riesgo, esto limita la comprensión de los procesos cotidianos, relacionales y territoriales mediante los cuales las comunidades enfrentan la vulnerabilidad. Frente a ello, la investigación propone entender la resiliencia como un proceso relacional, dinámico y territorial, que se construye en la interacción entre condiciones estructurales de vulnerabilidad, la materialidad del territorio y las prácticas comunitarias. Metodológicamente, se adopta un enfoque cualitativo con epistemología situada y enfoque territorial. El estudio de caso se desarrolla apoyado en la experiencia previa de la investigadora con TECHO Panamá. Las técnicas utilizadas incluyen revisión sistemática de literatura, análisis del marco normativo, observación participante, entrevistas itinerantes, un taller participativo tipo World Café y un grupo focal. El análisis se realizó mediante codificación temática con Atlas. ti, permitiendo la triangulación de fuentes y la integración de evidencias. Los resultados muestran, primero, una crítica a los enfoques dominantes de resiliencia urbana, que sobrevaloran la infraestructura y la capacidad estatal, despolitizan el riesgo y reproducen sesgos que invisibilizan la informalidad. La estandarización de indicadores reduce la complejidad territorial y limita su pertinencia en asentamientos autoconstruidos. Segundo, el marco normativo panameño se caracteriza por su fragmentación y enfoque reactivo, con énfasis en la regularización de la tenencia como principal estrategia de intervención. Sin embargo, la evidencia muestra que la titulación por sí sola no mejora de forma sustantiva la habitabilidad ni reduce el riesgo, debido a la ausencia de políticas integrales de infraestructura, servicios y gestión del riesgo articuladas en el tiempo. La institucionalidad aparece además como intermitente y sujeta a dinámicas políticas de corto plazo. Tercero, Huertos del Edén presenta condiciones de alta vulnerabilidad derivadas de su localización, la precariedad constructiva y el acceso limitado a servicios básicos. Estas condiciones configuran una doble vulnerabilidad -estructural y ambiental- que estructura de forma directa las experiencias cotidianas del riesgo. No obstante, se identifica un tejido social que sostiene procesos de adaptación comunitaria. La organización colectiva, a través de estructuras como la junta directiva, la casa comunal y las mejoras en infraestructura local, permite la generación de respuestas frente a la precariedad. La producción social del hábitat (PSH) -expresada en la autoconstrucción progresiva, el mantenimiento de espacios comunes y la gestión colectiva del territorio- constituye la principal forma de adaptación, aunque limitada por la escasez de recursos y el débil reconocimiento institucional. Asimismo, las prácticas cotidianas de adaptación incluyen la gestión del agua, el reforzamiento de viviendas, la mejora de accesos y el aprendizaje para anticipar riesgos. Estas estrategias son eficaces a escala inmediata, pero insuficientes frente a eventos extremos y no sustituyen la necesidad de intervenciones estructurales. En conclusión, la resiliencia en asentamientos informales debe entenderse como un proceso socioespacial y político. Se propone: (1) replantear su medición desde enfoques situados y participativos; (2) articular la regularización con políticas integrales de infraestructura y gestión del riesgo; (3) fortalecer mecanismos de coordinación intersectorial; (4) reconocer y financiar la coproducción del hábitat entre comunidades, ONG y Estado; y (5) priorizar enfoques preventivos basados en justicia climática y derecho a la ciudad. Finalmente, se advierte que la resiliencia no debe ser utilizada para naturalizar la precariedad, sino para transformar las condiciones estructurales que la producen. |
| Abstract: |
This dissertation analyzes climate-change resilience in informal settlements from a situated socio-spatial perspective, using the Huertos del Edén settlement (Panama) as a case study. It begins from the premise that dominant approaches to urban resilience-technical, standardized, and oriented toward formal contexts-are insufficient to understand the adaptive dynamics that emerge within informality. In these approaches, resilience is often conceived as a measurable attribute associated with infrastructure, institutional capacity, and risk management, which constrains understanding of the everyday, relational, and territorial processes through which communities confront vulnerability. In response, this research proposes understanding resilience as a relational, dynamic, and territorial process constructed through interactions among structural vulnerability conditions, the materiality of place, and community practices. Methodologically, a qualitative approach with a situated epistemology and territorial focus is adopted. The case study builds on the researcher's prior experience with TECHO Panama. Techniques used include a systematic literature review, analysis of the regulatory framework, participant observation, walking interviews, a participatory World Café workshop, and a focus group. Analysis was conducted via thematic coding in Atlas. ti, enabling source triangulation and evidence integration. Results first offer a critique of dominant urban-resilience frameworks that overvalue infrastructure and state capacity, depoliticize risk, and reproduce biases that render informality invisible. Indicator standardization reduces territorial complexity and limits relevance for self-built settlements. Second, Panama's regulatory framework is characterized by fragmentation and a reactive stance, emphasizing tenure regularization as the primary intervention strategy. Evidence shows that titling alone does not substantively improve habitability or reduce risk due to the absence of time-articulated, comprehensive policies on infrastructure, services, and risk management. Institutional arrangements also appear intermittent and subject to short-term political dynamics. Third, Huertos del Edén exhibits high vulnerability stemming from its location, precarious construction, and limited access to basic services. These conditions constitute a dual-structural and environmental-vulnerability that directly shapes everyday risk experiences. Nonetheless, a social fabric supports community adaptation processes. Collective organization-through bodies such as the residents' board, the community center, and local infrastructure improvements-enables responses to precariousness. The social production of habitat-manifested in progressive self-construction, maintenance of shared spaces, and collective territorial management-constitutes the principal form of adaptation, although constrained by scarce resources and weak institutional recognition. Everyday adaptive practices include water management, housing reinforcement, access improvements, and risk anticipation learning. These strategies are effective at immediate scales but insufficient against extreme events and do not replace the need for structural interventions. In conclusion, resilience in informal settlements should be understood as a socio-spatial and political process. The dissertation recommends: (1) rethinking measurement through situated, participatory approaches; (2) articulating tenure regularization with comprehensive infrastructure and risk-management policies; (3) strengthening intersectoral coordination mechanisms; (4) recognizing and financing habitat co-production among communities, NGOs, and the state; and (5) prioritizing preventive approaches grounded in climate justice and the right to the city. Finally, it warns that resilience must not be used to naturalize precariousness but rather to transform the structural conditions that produce it. |
| Note: |
Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Geografia |
| Rights: |
Aquest document està subjecte a una llicència d'ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial, la distribució, la comunicació pública de l'obra i la creació d'obres derivades, sempre i quan aquestes es distribueixin sota la mateixa llicència que regula l'obra original i es reconegui l'autoria.  |
| Language: |
Castellà |
| Document: |
Tesi doctoral ; Text ; Versió publicada |
| Subject: |
Exclusió socioespacial ;
Socio-spatial exclusion ;
Exclusión socioespacial ;
Precarietat urbana ;
Urban precarity ;
Precariedad urbana ;
Producció social de l'hàbitat ;
Social production of habitat ;
Producción social del hábitat ;
Ciències Socials |
guest ::
