 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
 |
|
||||||||||
 |
 |
 |
|
||||||||
 |
 |
 |
|
||||||||
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
||||
 |
 |
|
|||||||||
 |
 |
|
|||||||||
 |
|
||||||||||
PRESENTACIÓ
El dia 21 de març de 1905, ara fa cent anys, va néixer a Barcelona el lingüista Joan Coromines i Vigneaux, una de les personalitats catalanes més formidables del segle XX. Lexicògraf i gramàtic, historiador de la llengua i dialectòleg, filòleg i traductor, va fer de l'estudi del lèxic, de l'etimologia i de l'onomàstica l'objectiu principal d'una vida llarga i productiva.
Gràcies a la seva ingent i valuosa obra científica -entre la qual cal destacar la producció lexicogràfica sobre les llengües catalana i castellana-, Coromines figura amb honors entre els grans noms de la lingüística europea del segle XX (Wilhem Meyer Lübke, Walther von Wartburg, Jakob Jud, Maurice Grammont...), catalana (Tomàs Forteza, Antoni M. Alcover, Pompeu Fabra, Pere Barnils, Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner...), espanyola (Ramon Menéndez Pidal, Amado Alonso, Jakov Malkiel, Rafael Lapesa...) i basca (Antonio Tovar, Koldo Mitxelena...).
En ocasió de la commemoració del centenari de Joan Coromines, la Universitat Autònoma de Barcelona s'ha volgut afegir als actes d'homenatge que des d'ara fins a finals d'any s'han previst de fer amb una activitat que hauria estat especialment plaent a un home com ell, gens amic d'homenatges, de premis o de qualsevol altre reconeixement públic de la seva persona i obra, però entusiasta dels llibres i defensor de la responsabilitat de l'escriptor amb la llengua: el muntatge de l'exposició en línia que ha dut a terme la Biblioteca d'Humanitats, amb la col.laboració del Departament de Filologia Catalana i del Departament de Filologia Espanyola, simultània a la que s'ofereix en les vitrines de la Biblioteca i de l'Hemeroteca. Un dels objectius d'aquesta exposició, que coincideix amb la celebració de l'Any del llibre i de la lectura, és posar a l'abast del lector profà les publicacions d'un gran lingüista que, precisament perquè ho era, alhora va ser un gran escriptor, com ha destacat el periodista Lluís Bonada, i un narrador amè, capaç de convertir disciplines àrides com l'etimologia i la toponomàstica en matèries llegibles -o millor "llegívoles"-, en paraules de l'escriptor Joan Sales. Seguint les directrius d'un dels seus mestres, el més respectat, Pompeu Fabra, va renunciar a l'artificiositat (a l'ús d'arcaismes i a l'amanerament estilístic), sense caure en aquells vicis lingüístics freqüents en els profunds coneixedors de la riquesa de la llengua oral (l'abús de dialectalismes i de col·loquialismes) i, sobretot, sense renunciar mai a la necessària correcció dels escrits.
L'objectiu primordial de l'exposició, però, és fer conèixer entre els estudiants universitaris l'obra gegantina d'un lingüista excepcional, feta al marge de la universitat, per les seves circumstàncies biogràfiques, i encoratjar-ne uns quants a revisar-la i continuar-la, així com ell hauria volgut. La guerra civil espanyola, l'exili i la dictadura franquista van impedir que Joan Coromines ocupés el lloc que li hauria pertocat, per estudis, experiència i competència, a la universitat catalana. Les universitats catalanes hi estan en deute, un deute de gratitud que difícilment es podrà saldar amb exposicions, taules rodones, miscel.lànies d'homenatge o qualsevol altre acte de reconeixement públic que s'organitzi. Ell mateix es va manifestar en diverses ocasions dolgut i enrabiat amb Catalunya i, especialment, amb la Universitat de Barcelona (l'anomenava "la universitat castellana de Barcelona"), que li havia tancat les portes quan havia tornat de l'exili l'any 1952 i havia acollit, en lloc seu i en lloc d'altres il.lustres intel.lectuals catalans, franquistes declarats, aferrissats espanyolistes o simplement personalitats mediocres. Per això -però també per la dedicació preferent a la confecció del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana i de l'Onomasticon Cataloniae, que el va portar a recloure's a Pineda de Mar els darrers anys de la seva vida-, va posar fre a totes les iniciatives que les universitats catalanes van prendre per concedir-li el doctorat honoris causa (l'Autònoma ho va intentar l'any 1977). No va refusar, però, el reconeixement d'una universitat estrangera, la Sorbona de París (1978), on ell havia estudiat al costat de personalitats rellevants de la romanística com Jakob Jud, Arnald Steiger i Oscar Bloch, entre d'altres. I va estar a punt d'acceptar el doctorat honoris causa que li va oferir la Universitat del País Basc, perquè hi va insistir hàbilment el seu amic Koldo Mitxelena, però la mort d'aquest el mateix any (1986) va frustrar per sempre les expectatives dels universitaris bascos.
El millor acte de desgreuge que les universitats catalanes podrien oferir a Joan Coromines seria, com ha suggerit Modest Prats, fer tots els possibles perquè el cas Coromines no es torni a repetir, posant tots els mitjans perquè els nostres investigadors puguin fer ciència a Catalunya i no hagin d'emigrar lluny de casa i procurant que aquells que vulguin tornar puguin ser acollits en les seves aules i laboratoris tal com mereixen i necessita el país. I hauria encara un altre acte de compensació universitària amb Joan Coromines: convertir les nostres universitats en la universitat catalana que ell tant havia somiat i desitjat, és a dir, en una institució en la qual ciència, país i llengua fossin estretament units i imbricats, com ho són en l'obra del lingüista; una institució que no menysprearia els estudis lingüístics i filològics, tan científics, moderns i necessaris per a la nostra societat com qualssevol altres, sinó que, ben al contrari, els amanyagaria especialment i els potenciaria. Aquest seria un bon homenatge, sens dubte el millor que les universitats catalanes li podrien retre; si volguessin ...
