AQUELLA VEU No sentiré mai més aquella veu
per la que sempre em coneguera infant.
D'esma a vegades vaig entre les coses,
ja sense arrels la meva soledat.Em colgaren de cendra aquella veu,
com de terra una brasa encara viva,
com si, precipitat, l'hivern vinguera
a ofegar la tardor que al camp hi havia.Potser per això quan als capvespres surto,
pel desembre desert, a l'erta plana,
sento que tot com si esperant siguera.
I el silenci infinit se'm fa paraula.
anterior poema...
