A més del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge, enguany també commemorem els aniversaris de la mort d’altres quatre compositors catalans del segle XX. Concretament, celebrem el cinquantè aniversari de la mort d’Eduard Toldrà i Ricard Lamote de Grignon, i el vint-i-cinquè de la de Frederic Mompou i Manuel Blancafort. A continuació fem una breu ressenya biogràfica de cadascun d’ells.

Frederic Mompou

Fill de pare català i mare d’origen francès, Frederic Mompou va néixer al barri barceloní del Poble Sec el 1893. Inicià els estudis de piano al Conservatori del Liceu amb Pere Serra, i es traslladà a París entre 1911 i 1914 per rebre lliçons de piano amb Ferdinand Motte-Lacroix i d’harmonia amb Marcel Samuel Rousseau. Durant la primera guerra mundial residí a Barcelona, però a partir de 1924 s’instal·là novament a París, on escriví una part important de la seva  producció musical, com els sis primers Préludes (1927-51), Souvenirs de l'exposition (1937) i les primeres Cançons i danses (1918-62).

El 1941 tornà definitivament a Barcelona, on reprengué l’activitat compositiva. A més de completar les seves Cançons i danses, va compondre el cicle de cançons Combat del somni (1942-48), amb text de Josep Janés, el Cantar del alma (1951), a partir de l’obra de Sant Joan de la Creu, els quatre quaderns de la Música callada (1959-67), la Suite compostelana (1962) per a guitarra, l’oratori Improperia (1963), o les 5 melodies de Paul Valéry (1973), entre d’altres obres.

Morí a Barcelona el 30 de juny de 1987.

Eduard Toldrà

Toldrà nasqué a Vilanova i la Geltrú el 7 d’abril de 1895, i el 1905 es traslladà amb la seva família a Barcelona, on l’any següent ingressà a l’Escola Municipal de Música, estudiant solfeig amb Lluís Millet, violí amb R. Gálvez i harmonia amb Antoni Nicolau. El 1912 fundà el Quartet Renaixement amb Josep Recasens, violí, Lluís Sánchez, viola, i Antoni Planàs, violoncel. En els deu anys d’existència de la formació, Toldrà desenvolupà la seva faceta de violinista i director musical.

Entre 1921 i 1936 es dedicà de ple a la composició. Destaquen les obres Vistes al mar (1920) per a quartet de corda, premi Fundació Rabell, el cicle de cançons A l’ombra del lledoner (1923) i la sardana de concert Empúries (1926). El 1927 inicià la composició de l’òpera còmica El giravolt de maig, amb llibret de Carner, estrenada al Palau de la Música l’any següent. El cicle de sis cançons per a veu i orquestra La rosa als llavis (1936), amb textos de Salvat-Papasseit, li reportà el premi Isaac Albéniz de la Generalitat de Catalunya. Paral·lelament, es va dedicar a la docència, sent professor auxiliar de violí de l’Escola Municipal de Música de Barcelona a partir de 1923, i titular des del 1933.

Acabada la guerra, li proposaren la creació d’una orquestra municipal, de la que fou nomenat director. El concert de presentació tingué lloc al Palau de la Música el 31 de març de 1944, i Toldrà dirigí l’Orquestra Municipal de Barcelona (l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) els disset anys següents. Tot i la seva formació autodidacta en aquesta faceta, va ser nomenat catedràtic de direcció a l’Escola Municipal de Música el 1945. D’entre els seus enregistraments discogràfics destaca el que feu de l’obra El sombrero de tres picos de Falla amb l’Orchestre National Française, que rebé el Grand Prix du Disque de l’Académie Charles Cros el 1958. Dirigí al Gran Teatre del Liceu l’estrena de l’Atlántida de Falla el 24 de novembre de 1961, i el 30 del mateix mes a Cadis, en la que va ser la seva última actuació. Morí a Barcelona el 1962.

Manuel Blancafort

Nascut a La Garriga el 1897, Blancafort va ser deixeble de Joan Lamote de Grignon. Començà a escriure música el 1915, però el seu primer gran èxit fou l’estrena a París de la suite per a piano El parc d’atraccions (1926), interpretada per Ricard Viñes. Després de la guerra, estrenà el Primer concert per a piano en do menor (1944), conegut també com Concerto omaggio a Franz Liszt, amb el qual obtingué un gran èxit. A aquest concert seguiren altres obres orquestrals, com el Concert ibèric (1946, estrenat el 1950) i la Simfonia en mi M (1950, estrenada el 1951), premi Barcelona. En l’àmbit coral, destaca la seva Cantata Verge Maria (1965) per a cor mixt i orquestra, que obtingué el primer premi Orfeó Català. Gran amic de Frederic Mompou (amb qui veiem a la imatge), morí a Barcelona pocs mesos abans que ell, el gener de 1987.

Ricard Lamote de Grignon

Fill del també músic Joan Lamote de Grignon, nasqué a Barcelona el 1899. Després d’iniciar la seva formació musical amb el seu pare, continuà els seus estudis de violoncel i piano al Conservatori del Liceu. Va dirigir l’Orquestra Simfònica de Girona el 1931, i va ser nomenat sotsdirector de la Banda Municipal de Barcelona des del 1932. Represaliat en acabar la guerra civil, va perdre el seu càrrec a la Banda Municipal i, amb el seu pare, es traslladà a València, on residí entre 1942 i 1948. Allà, fou sotsdirector de l’Orquestra Municipal de València, fundada i dirigida pel seu pare. El 1948 va poder retornar a Barcelona, però no ocupar cap càrrec fins al 1956. L’any següent va ser nomenat sotsdirector de l’Orquestra Municipal de Barcelona, dirigida per Eduard Toldrà, on treballà fins a la seva mort el 1962.

De les seves composicions destaquen les Quatre estances de Kayyam (1932) per a veu i piano, i Tríptic (1935), amb textos de R. Tagore.