Xavier Montsalvatge va néixer a Girona l’11 de març de 1912 en el si d’una família il·lustrada. A Girona començà la seva formació musical estudiant violí, però arran de la mort del seu pare el 1921 anà a viure amb el seu avi matern a Barcelona. Allà continuà els seus estudis musicals a l’Escola Municipal, tenint com a mestres Francesc Costa (violí), Lluís Millet (solfeig), i Enric Morera i Jaume Pahissa (composició). A més de la seva formació musical, Montsalvatge begué molt de la vida cultural de la Barcelona dels anys vint i trenta, abanderada per l’Orquestra Pau Casals, la Banda Municipal dirigida per Joan Lamote de Grignon i els espectacles d’òpera i ballet al Liceu.

La tendència dels músics catalans de l’època seguia clarament el corrent germànic de figures com Wagner i Strauss, però Montsalvatge sempre s’identificà amb l’escola francesa, especialment amb el grup de compositors conegut com Les Six. Les seves primeres obres obtingueren reconeixements immediats: els Tres impromptus (1933) per a piano reberen el premi en el XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils (ex aequo amb Margarida Orfila d’Alfonso), i la Petita suite burlesca (1936) per a violí i quartet de vent el premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya (ex aequo amb Joan B. Lambert i Xavier Gols). Durant aquells anys viatjà a París, on pogué estudiar la música de Satie, Ravel, Milhaud i Poulenc. Paral·lelament, inicià l’altra faceta important de la seva carrera: la crítica musical. Entre 1934 i 1937 col·laborà amb el diari barceloní El matí, i a partir de 1939 amb el setmanari Destino, del qual en fou també director (1969-1975).

A les seves obres posteriors a la guerra civil espanyola trobem el que es coneix com estil “antillà”, evocador de les colònies espanyoles a Amèrica perdudes a finals segle XIX. Així, el segon dels seus Tres divertimentos (1941) és una habanera. Les Cinco canciones negras, estrenades el 18 de març de 1945 a Barcelona per la cantant Mercè Plantada i el pianista Pere Vallribera, són potser les obres més conegudes de tot el catàleg de Montsalvatge, qui el 1949 en feu una versió orquestral. Una altra obra a desatacar en aquest estil és el Cuarteto indiano (1951), que guanyà el premi Samuel Ros. Durant els anys quaranta, Montsalvatge va recórrer la Costa Brava recollint cançons dels emigrants catalans retornats després de la independència cubana, i les publicà, amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim, en l’Álbum de habaneras (1948). L’any anterior, Montsalvatge s’havia casat amb Elena Pérez d’Olaguer, amb qui va tenir dos fills: Xavier i Yvette.

D’aquesta època és també la primera, i més coneguda, de les seves tres òperes. Es tracta d’El gato con botas (1946), amb llibret de Néstor Luján a partir de la faula de Perrault, estrenada al Gran Teatre del Liceu el 1948. Les altres dues òperes són Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967), ambdues a partir d’un llibret propi.

La seva capacitat per a crear melodies queda patent en dues obres concertants de principis dels anys cinquanta: el Poema concertante per a violí i orquestra (1951), dedicat i estrenat pel violinista Henryk Szeryng el 22 de maig de 1953 amb l’Orquestra Municipal sota la direcció d’Eduard Toldrà, i el Concierto breve per a piano i orquestra (1953), dedicat a la pianista Alicia de Larrocha i estrenat per l’Orquestra Filharmònica de Barcelona dirigida per Louis de Froment. Des del procés d’abstracció que obren les partitures anteriors, Montsalvatge tendí cap a un estil neoclàssic amb obres com la Partita 1958 per a orquestra, de quatre moviments en forma de suite, i el Cant espiritual (1958) per a cor mixt i orquestra, sobre un text de Joan Maragall.

La seva música, com també la del seu amic Frederic Mompou, mostra en aquesta època el contrast entre línies melòdiques senzilles i unes harmonies molt cromàtiques. A la Sonatine pout Yvette per a piano (1962), obra d’influència impressionista dedicada al pianista Gonzalo Soriano (qui, a més, la va estrenar), Montsalvatge feu ús de melodies diatòniques que evoquen jocs infantils, combinades amb un acompanyament rítmica i harmònicament complex. Del mateix any és una altra de les seves peces clau: la Desintegración morfológica de la Chacona de Bach, estrenada per l’Orquestra Municipal de Barcelona sota la batuta de Rafael Ferrer, en la qual conjuga la tradició clàssica amb l’atonalisme i el dodecafonisme.

L’estil de Montsalvatge evolucionà llavors cap a un abandonament de la tonalitat. A les Cinco invocaciones al Crucificado (1969) per a soprano i conjunt instrumental, encarregada per la Semana de Música Religiosa de Cuenca, utilitzà un llenguatge molt cromàtic i elements serials, que també emprà posteriorment a les seves obres Laberinto (1971), encàrrec del Festival de Música de Granada en el seu 20è aniversari, i Sonata concertante (1972) per a violoncel i piano, presentada a la Decena de Música de Toledo. Dins la mateixa línia, el 1973 estrenà l’Hommage à Manolo Hugué per a soprano i orquestra, de la mà de Victòria dels Àngels amb l’Orquesta de RTVE sota la direcció d’Odón Alonso, i l’obertura Reflexus, escrita per a un concert monogràfic que li dedicà l’XI Festival Internacional de Música de Barcelona. Montsalvatge refermà la seva postura independent i eclèctica amb obres concertants per a arpa (Concerto-Cappricio, 1975), clave (Concierto del Albaycín, 1977), i guitarra (Metamorfosis de concierto, 1980).

En la seva maduresa, Montsalvatge combinà la composició amb la docència. El 1971 va ser nomenat professor de composició al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, sent-ne catedràtic a partir de 1978 i jubilant-se tres anys més tard. En l’apartat de distincions, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi el 1983, i el 1985 rebé el Premio Nacional de Música i va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquell mateix any, el Ministeri de Cultura li encarregà la composició d’una obra per celebrar l’Any Europeu de la Música, la Sinfonía de réquiem, obra únicament instrumental estrenada a Alacant l’any següent.

El 1988 veieren la llum les seves memòries, titulades Papeles autobiogràficos: al alcance del recuerdo, que dos anys més tard serien editades per Destino en la seva versió catalana.

Montsalvatge continuà escrivint música fins al final de la seva vida. Dels seus últims anys, destaquen obres com Diàleg amb Mompou (1988) per a violí, violoncel i piano, reflex de l’amistat que l’unia amb el compositor mort un any abans, i Sortilegis (1992), encàrrec de l’Orquestra del Festival de Cadaquès.

Després d’una carrera compositiva de gairebé setanta anys, Xavier Montsalvatge morí a Barcelona el 7 de maig del 2002.