Entrevista a João Paulo Borges Coelho: «És a través de Moçambic que veig el món».
Vostè va néixer a Porto el 1955. Què el va portar fins a Moçambic, Maputo, on viu actualment?
Curiosament, molta gent em fa aquesta pregunta en els últims temps. Dic curiosament perquè, en l’actualitat, el més comú és ser de molts llocs. No hauria de causar estranyesa el fet de pertànyer a més d’un lloc. No em va portar res a Moçambic, m’hi van portar els meus pares, quan tenia gairebé un any. La família del meu pare és de Trás-os Montes però el meu pare s’estimava Moçambic per damunt de tot. La família de la meva mare i la meva mare han estat des de sempre de Moçambic malgrat la inclinació que tenia la mare per Portugal. Així que vaig ser el resultat d’un creuament gairebé perfecte em un món imperfecte. Em aquest sentit, sóc fill d’un temps que travessa el declivi de l’imperi colonial i el naixement del Moçambic actual. No conec bé Porto però, pel que conec, em sembla una ciutat molt bonica. Tanmateix, Moçambic no és per a mi un punt d’arribada, sinó un punt de partida. És a través de Moçambic que veig el món.
Com es va interessar per la història d’Àfrica?
Abans de la Història d’Àfrica, em fascinava la Història de Moçambic. Va ser a través d’aquesta que em vaig endinsar en la primera. Som un país pobre em recursos però amb una història molt rica, de ràpides transformacions, no només pel que fa a esdeveniments lluminosos i puntuals, «sorollosos», sinó també per allò que Braudel va anomenar “récitatif de la conjoncture». En menys d’un segle, vivim un cicle d’ocupació/resistències, un cicle colonial, un cicle socialista i, ara, un cicle neoliberal. Aquesta velocitat i riquesa, en termes de transformacions i de complexitat fascina necessàriament tots els qui ens dediquem a aquestes qüestions.
M’agradaria que ens parlés del seu itinerari professional en el qual concilia la carrera de professor a la Universitat de Maputo i a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lisboa amb la carrera d’escriptor.
No es tracta, penso, de conciliar dues carreres, per dues raons principals. En primer lloc, perquè el concepte que s’aplica en aquest cas, més que el de conflicte és el de complementarietat. L’espai acadèmic és un espai d’operació massa racionalitzat i programat, mentre que en la literatura miro de deixar anar forces més intuïtives i emocionals que em faciliten la respiració. A més, tampoc hi ha conflicte perquè no entenc l’escriptura literària com una carrera. Més aviat la veig com un plaer o, si es prefereix, com una necessitat de buscar aquesta llibertat difusa. Quan necessitem una cosa, sempre busquem un espai per ella. Evidentment, en els petits moments de cada dia aquesta conciliació resulta de vegades complicada. El que m’agrada és escriure molt d’hora quan les altres persones, els altres deures i ocupacions encara dormen.
M’agradaria saber la raó que el porta a dedicar-se tan assíduament a l’estudi de les guerres civil i colonial a Moçambic.
En un curt espai de trenta anys varem viure dues guerres terribles, separades entre si per menys de sis anys. Me’n recordo molt bé de les dues, de com van sotmetre tots els aspectes del funcionament de la societat a la seva lògica devoradora. Hi ha potser la necessitat “orgànica” de mirar d’entendre com va ser possible tot allò. El mal exerceix una fascinació poderosa.
As duas sombras do rio (2003), la seva primera obra literària publicada, ens parla d’històries a Moçambic, els Índicos Indícios I. Sentrião e II- Meridião (2005) parlen també d’aventures que tenen lloc em aquest país. Es considera un cronista de Moçambic?
M’interessa una escriptura que indagui sobre la naturalesa humana, també sobre la naturalesa pròpiament dita. Si tot fos racional, arribaria un dia en què l'espècie humana seria una autèntica i previsible monocultura, i la naturalesa un conjunt d’objectes de museu. Encara que no hi hagi evidentment la més petita possibilitat d’arribar a això, m’urgeix tractar aquestes qüestions. Considero que la literatura no es preocupa per les fronteres. No crec gaire en la “literatura nacionalista”. Tanmateix em sembla normal reflexionar sobre allò que succeeix al meu voltant, el meu món immediat. Que aquest sigui el punt de partida. Tenim un país molt bonic, orientat vers l’Índic, que és un oceà màgic. Tenim una sabana única, habitada per gent també única, i una història que, com la resta d’històries, està plena de grandeses i de misèries o d’esdeveniments normals, ni grans ni miserables. És comprensible que em costi renunciar a aquesta idea.
El vostre llibre Visitas do Dr. Valdez (2004) va guanyar el premi José Craveirinha de l’Associação de Escritores Moçambicanos i la companyia de Cahora Bassa.
Quin va ser per a vostè el significat d’aquest premi?
Aquest premi és el gran premi literari nacional. A més el seu nom és el d’un gran poeta de la nostra literatura, que era una persona amb una actitud inquieta, de desafiament, i una certa altivesa unida a una gran sensibilitat. El premi és un reconeixement al meu treball que em complau molt.
Parli’m una mica d’aquest llibre i del que va inspirar la seva redacció.
Tot i que no es tracta d’un llibre autobiogràfic, el tema me’l va suggerir una anècdota que es referix a la meva pròpia família. Vaig voler simplement explicar una història i, alhora, qüestionar la interpretació maniquea que domina aquest època immediatament anterior a la independència. On tot acostuma a ser considerat o blanc o negre, vaig voler introduir grisos, matisos. Al mateix temps, em va divertir, diriem, experimentar una tècnica de narració fragmentada, una espècie de trencaclosques doble, en el temps i en l’espai. No començo un llibre a partir d’una història prèviament construïda. Al contrari, tenia un episodi molt breu i la idea d’explorar-lo a partir de qüestions que em semblen interessants.
Recentment va publicar Crónica da Rua 513.2 en què, una vegada més, Moçambic és l’escenari. Parli’m del que pot revelar al lector la Rua 513.2.
La història d’aquest llibre té lloc en el moment immediatament posterior al del doctor Valdez i correspon a allò que podríem anomenar el “cicle socialista”. És, per tant, un llibre molt impregnat d’una perspectiva d’historiador. Com a historiador, vaig voler tractar les franges “no èpiques” d’una història que fins ara havia estat poblada, en gran mesura, per avantguardes i masses obreres i camperoles. Vaig voler parlar de les altres persones, persones “normals” que no entren en aquestes categories. L’acció s'esdevé en l’espai reduït d’un carrer. En el meu carrer real (no en aquest, imaginari), vaig assistir a l’arribada de moçambiquesos que venien a ocupar les cases que deixaven buides els portuguesos que marxaven. Deu anys després, vaig veure aquests mateixos moçambiquesos vendre aquestes mateixes cases per tornar als llocs dels quals havien vingut, normalment situats en els suburbis de la ciutat. El que tracto és aquest cicle, i vaig voler fer-ho en un registre menys melancòlic, més ventilat.
Projectes futurs?
Pel que fa a la literatura, molts. S’acumulen. Tants que no aconsegueixo sentir l’“angoixa de la pàgina em blanc” de què hom parla de vegades. Tinc alguns temes, bocins d’històries i, sobretot, maneres diferents d’explicar-les que vull explorar. Tinc una novel·la gairebé acabada, potser més “distant” de Moçambic en termes formals, però que s’orienta vers temes que considero molt rellevants per a Moçambic. Tracta del poder i de la tensió entre tradició i modernitat. I, evidentment, hi ha també la qüestió del portuguès, llengua tan màgica com l’Oceà Índic. Vull continuar a “combatre” amb ella molt temps, a buscar els sentits que revelen i que amaguen les paraules, el batec de les frases, tan intens que de vegades em pregunto si les intrigues que es creen són només pretextos per fer funcionar tot això.
Rita Pablo
Traducció M. Garcia
EXPRESSO AFRICA – 13.04.2006
Font: macua.blogs.com/
