En l’obra, on s’hi planteja la cara fosca del procés de civilització humana, les tensions que es donen entre l’individu i la societat, i el sentiment de culpa i sofriment que en causa, es mostra “el cercle fatal” al qual arribem amb les societats civilitzades: “d’una banda, la civilització és la que ens causa el patiment; de l’altra, és, també, la que ens ajuda a protegir-nos i a superar aquest sofriment”.
----------
Els humans es plantegen com a gran i única finalitat la de ser feliços tot mirant d'evitar el dolor. És el que Freud anomena “Principi de realitat”. Quan es procura la màxima vivència del plaer, el qual troba en el plaer sexual la forma més directa, més forta, és el que anomena “Principi del plaer".
----------
Tres són les fonts del sofriment: la supremacia de la natura, la debilitat del nostre propi cos i la insuficiència de les estructures que regulen les relacions dels humans entre ells, en la família, l’estat i la societat.
----------
Per guanyar la felicitat i allunyar el sofriment, es poden desenvolupar tècniques diverses, totes amb avantatges i inconvenients… La religió perjudica aquest joc de la tria i l’adaptació, ja que imposa a tothom, d’igual manera, el seu camí per adquirir la felicitat i protegir-se de la sofrença. La seva tècnica consisteix a rebaixar el valor de la vida i a deformar de manera delirant la imatge del món real, i això pressuposa la intimidació de la intel·ligència.
----------
És justament en les relacions humanes on comença el procés civilitzador, que consta d'un pas decisiu: la substitució del poder de l'individu pel de la comunitat. (…) En una primera fase, totèmica, els humans viuen reclosos en l'àmbit estrictament familiar. El pare hi té una voluntat arbitrària i il·limitada. És el desig d'alliberar-se d'aquesta autoritat allò que porta a l'occisió del pare. I llavors el procés civilitzador ja és inevitable, perquè els membres de la família han de garantir que no es tornarà a repetir la situació anterior i, per tant, es decanten pel dret, per la norma, que els obliga a tots i que retalla igualment les llibertats de tots.
----------
Per poder dur una vida en comú s'han de regular les relacions amb els altres. En aquest sentit, és civilitzador allò que és útil per a la vida en comú. I són útils les renúncies, tant a certes pràctiques sexuals com a la manifestació de pulsions agressives. Ara bé, el que és útil per a la civilització, és perjudicial per a l'individu, al qual se li demanen sacrificis i renúncies: se li restringeix la satisfacció sexual i se li desvia i mobilitza l'energia psíquica, la libido, cap a altres objectius (el de l'amistat sense sexualitat i el d'establir lligams de treball i de col·laboració). Es tracta de l'anomenada “privació civilitzadora”. Com que la civilització mira d'aplegar els humans en unitats cada vegada més grans, deixa en un segon pla l'obtenció de la felicitat, que era essencial per a l'individu.
----------
És curiós observar com, en la naturalesa, una extrema economia dóna sempre aquesta llei inharmònica: allò que és radicalment útil per a una necessitat no ho és radicalment per a una altra. Una llei que aboca sempre al conflicte irresoluble, a la confrontació interna dins l'individu o entre individus, dins el grup o entre ells, dins una determinada espècie o entre elles. Dit d’altra manera, la natura sempre planteja aquesta radical oposició entre el benestar d’uns i el benestar dels altres, i dins el propi jo les diferents oposicions entre els diferents volers sovint incompatibles (raó i sentiment, sentiment i sentiment, acció i pensament, etc.). L’harmonia, per a la naturalesa o per al cosmos, té un significat global, mai ateny a les diferents categories dels seus éssers, de les seves espècies, dels seus grups, dels seus individus… els quals sempre són sacrificats en virtut d’un pla o d’un atzar global i desconegut.
----------
El que mou l'individu i la seva vida és l'Eros. Aquest, però, només és una cara de la moneda; l’altra cara, inseparable, és la pulsió de mort o de destrucció. En aquesta lluita vital que és la civilització, l’obstacle més fort que es troba és justament l’agressivitat, que és la representant de la pulsió de mort i que porta a totes les confrontacions i a les guerres. Ens hem, doncs, de controlar. Ja no hi ha l’autoritat del pare, però, l’enyorem. (La religió es construeix precisament sobre aquest desemparament infantil i la nostàlgia del pare.) Nosaltres interioritzem aquella autoritat, ara inexistent, i la convertim en consciència. De fet, continuem tenint desigs (l'allò), i continuem estant en contacte amb el món (el jo), però una part d'aquest jo esdevé la nostra consciència (el superjò), el nostre rigor, el nostre control. Ens feia por l'autoritat i, per aquesta por, hem renunciat a moltes satisfaccions; però llavors hem interioritzat el desig d'aquestes satisfaccions, i amb el desig ja n'hi ha prou per ser culpables: el superjò s'encarrega de fer-nos tenir sentiment de culpa.
----------
“A més a més de la pulsió de mort, hi ha aquella característica de la naturalesa sobre la impossible harmonia de volers i necessitats que mena a una lluita constant entre el meu preferir-me necessari per al viure i els dels altres.”
|