El 30è aniversari de la mort de Joan Ponç (Barcelona 1927-Sant Pau de Vença 1984) coincideix amb la celebració dels 400 anys de la mort del Greco. Dos artistes de contextos culturals i temporals llunyans units pel relat autobiogràfic de Ponç, on va evocar l’emoció que li va provocar la contemplació de L’enterrament del senyor d’Orgaz, un episodi clau per al desvetllament de la seva vocació artística.
Aquesta descoberta cal situar-la en la dècada de 1940, en el punt de partida de la seva trajectòria amb l’exploració dels camins oberts pel postimpressionisme, el cubisme, l’expressionisme i el surrealisme. Un període marcat pel mestratge del poeta J. V. Foix —qui li va fer accessible la seva rica biblioteca— i l’admiració cap a Miró. La recerca intensa que va portar a terme per defugir les fórmules artístiques que imperaven el va conduir a la consolidació d’un llenguatge propi difícil de ser encabit sota l’epígraf d’un isme artístic. Amb minuciositat i pulcritud va representar un univers imaginari i paisatges insòlits habitats per éssers anòmals que van rebre els qualificatius d’enigmàtics, misteriosos, estranys i inquietants. Una obra que revela un món ocult i és l’expressió d’una personalitat artística que es desmarcava de les tendències dominants.
El desconcert que generava la seva obra es va accentuar quan el 1953 es va traslladar al Brasil. Els nou anys d’absència van provocar cert oblit però també van incrementar el desconcert al voltant de la seva figura i van accentuar el caràcter enigmàtic de la seva personalitat artística. L’obra d’aquest període revela, però, que malgrat tornar-se més sistemàtica, amb la creació de sèries tancades, hi persisteix la mateixa línia de treball: l’interès per indagar els recursos expressius de la deformació i la plasmació d’un repertori visual propi. Unes obres on es va esforçar per conduir la visceralitat cap a l’ordre i per treballar amb rigor les solucions formals.
El seu retorn a Catalunya va estar marcat per la lluita per recuperar un espai en l’entramat artístic del país i per refer els vincles que havien estat estroncats arran de l’etapa brasilera. Una tasca laboriosa que va culminar el 1978 amb la celebració d’una exposició al Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris i simultàniament a diverses galeries de Barcelona. Aquesta projecció, però, no li va permetre assolir un reconeixement estable per part de les institucions artístiques tot i que el mateix Ponç declarés que era “un pintor maleït que havia superat la seva maledicció”.
La mort prematura, el 1984, no va ajudar a ressituar-lo com un actiu rellevant dins la història de l’art català tot i l’agosarament de la seva aposta creativa més enllà de les dècades de 1940 i 1950, quan va participar en la fundació de la revista Dau al Set amb Joan Brossa, Modest Cuixart, Arnau Puig, Joan-Josep Tharrats i Antoni Tàpies. La fidelitat a uns suports i tècniques tradicionals, la pintura a l’oli sobre tela i el dibuix, el van allunyar dels moviments d’avantguarda que es van succeir al llarg de la segona meitat del segle XX i el va situar al marge dels discursos artístics oficials. Tot i això, Ponç és una figura clau per copsar la complexitat del panorama artístic en un moment convuls que abasta des de la instauració de la dictadura franquista fins a l’arribada de la democràcia. La intensitat de la seva poètica referma l'excepcionalitat del seu treball i la significació de la seva aportació malgrat haver transcorregut trenta anys des de la seva mort.
Sol Enjuanes Puyol
Departament d'Art i de Musicologia
Universitat Autònoma de Barcelona
 |
 |
