En una ocasi贸, tot referint-se a l麓experi猫ncia meta-teatral a Hamlet, Josep Palau i Fabre va definir-la com la contemplaci贸 d麓鈥漸n mirall que ens mira鈥 (El Mirall Embruixat, 1962). Aquesta 茅s, sens dubte, una definici贸 ben v脿lida del conjunt de l麓obra de William Shakespeare: un corpus teatral en el qual cada 猫poca de la cultura ha trobat claus per a llegir-se i interpretar-se a si mateixa. Aix铆 ha estat des del segle XVII, moment en el qual va comen莽ar a recopilar-se, estudiar-se i adaptar-se el llegat del dramaturg. Erudits de la il.lustraci贸, poetes i te貌rics del Romanticisme, fil貌sofs del segle XX: tots ells han rellegit les obres de Shakespeare per a trobar-hi elements de reflexi贸 a l麓entorn del poder, el desig, la identitat i el llenguatge. Si la modernitat ens sembla estar continguda a les obres de Shakespeare, 茅s justament perqu猫 en el seu teatre ja es van tractar totes aquestes q眉estions d麓una manera ben viva i din脿mica, atractiva tant per als humanistes de l麓猫poca com per al gran p煤blic.
L麓extraordin脿ria vitalitat d鈥檃quest llegat no s麓ha donat 煤nicament a trav茅s de la representaci贸 teatral. Una obra que fou originalment pensada no pas per ser llegida, sin贸 per a ser dita i actuada, ha accedit a la universalitat en forma impresa, disseminada a trav茅s d鈥檈dicions, compilacions i traduccions fetes en els formats m茅s diversos. Els canvis en la interpretaci贸 d鈥檃quest material teatral i bibliogr脿fic ens parlen de diferents moments en la mentalitat de la nostra civilitzaci贸. I a un nivell m茅s directe, m茅s personal, Shakespeare continua oferint-nos un repertori variat i divers, posat en boca de desenes de personatges vius i expressius, mentre ell sembla mantenir-se sempre, com a subjecte individual, fora del nostre abast.
Joan Curbet Soler, Departament de Filologia Anglesa i German铆stica
