Centenari Enric Granados (1916-2016)

Enric Granados entre dos centenaris: un músic prou conegut?

L'obra d'Enric Granados i Campiña (1867-1916) forma part d'aquells tòpics musicals amb els que es fàcil tapar forat, i quedar bé quan es vol esmentar el nom d'algun compositor de relleu internacional nat a Catalunya. El tòpic és ben cert i merescut: juntament amb Isaac Albéniz és un dels compositors de la península més interpretats arreu del món. No cal haver-ho de justificar amb dades: l'òpera hispànica més escoltada arreu és Goyescas. A la seva projecció internacional, s'hi han d'afegir dues característiques més que fan d'Enric Granados un cas excepcional. D'una banda és ineludible la projecció pedagògica en la interpretació del piano que va assolir, a través del mestratge de l'Acadèmia Granados fundada per ell mateix, i continuada per Frank Marshall i Alícia de Larrocha, tot arribant als nostres dies. D'una altra, el seu perfil vital no va deixar indiferent a ningú. Empatitzava amb facilitat, va ser sempre un compositor estimat. Apel·les Mestres va dir d'ell que tenia un "excés de sensibilitat" i que aquest era "el secret de l'exquisida vibració de la música d'En Granados, que tan poderosament contagia als que l'escolten".¹

En una carta al seu mestre Felip Pedrell, Granados l'advertia que els volien "reventart". Aquesta confessió pot sorprendre, no encaixa amb la valoració positiva i unànime que en tenim avui en dia. Per què els volien ensorrar?

La figura actual de Granados només sobresurt en una de les seves facetes de creació: la música per a piano. En repassar la bibliografia sobre Granados quedem estorats per l'ínfim coneixement que durant anys s'ha tingut sobre la seva figura i la seva obra, durant dècades no es publicava res de nou. La crítica es podia basquejar parlant sobre el seu Allegro de concert, o les Escenes romàntiques per a piano, però mai s'havien tornat a interessar en interpretar les seves peces de joventut. Passat mig segle de la seva mort al canal de la Mànega, ens havíem acontentat en repetir i afermar les valoracions que el musicòleg francès Henri Collet va escriure sobre Granados i Albéniz als anys vint.² Aquesta obra, i altres estudis posteriors, van sentenciar que el millor que havia compost Granados era la música per a piano. Allí se'l reduïa a quelcom que a les nostres contrades sol fer molt d'efecte: "el Schumann espanyol".³ Altres vegades hom l'ha qualificat com "el Grieg català". Em pregunto si no n'hi hauria prou en dir "el Granados lleidatà" –que és on va néixer–, passant després per les illes Canàries, Barcelona, París, amb estiuejades a Tiana o a Vilassar de Mar.

Els darrers anys han estat els estudis de Mark Larrad sobre el teatre líric de Granados i, sobre tot, les noves biografies i estudis de Walter Aaron Clark, i la publicació de l'epistolari per Míriam Perandones, els que han enfocat una llum renovadora sobre la figura d'Enric Granados. Es comença a desfer un tòpic que l'havia reduït al repertori pianísitc que –tot i la seva brillanttor i qualitat sense parió– no abastava en prou feines els darrers quinze anys de la seva vida creativa. Quan morí, la Revista Musical Catalana donava el nom d'un conjunt de 28 obres seves que no estaven publicades, a part de tres que romangueren inacabades. Cent anys després encara en queden la majoria d'elles per a ser publicades. Fins i tot continua mig oblidada la Sala Granados, una petita finca que el doctor Andreu li va donar per obrir-hi una sala de concerts, a la zona del Tibidabo. Encara avui rau esllanguida i abandonada, quan havia estat un lloc de referència pels concerts de la Barcelona de principis de segle.

També és desconeguda pel gran públic l'obra lírica de Granados. Més enllà de l'òpera Goyescas, la resta de títols són referències de diccionaris. Quan van interpretar-li al teatre Tívoli de Barcelona la seva òpera María del Carmen el 1899, va passar de biaix per la crítica. El crític Joan Borràs de Palau apuntava que la partitura era la manera de defensar l'òpera del país "contra el desaliento o el excepticismo de los que no consideran posible consolidar tan importante institución nacional".⁴ Les obres de teatre líric català, que va escriure en col·laboració amb Apel·les Mestres, representen una de les propostes més insòlites i atractives de tot el teatre català, sense dubtes. Són unes obres que suren sobre el simbolisme i la capacitat poètica de Granados: Picarol, Gaziel, Liliana, Petrarca o Follet. Aquesta darrera es va recuperar fa pocs mesos a Lleida.

Entre les troballes que darrerament han tingut lloc no es pot passar per alt el seu repertori de cançons, el poema simfònic Dante, o una breu peça en italià composta sobre un sonet de la Vita Nuova de Dante Alighieri. Des d'aquestes obres ens apareix un Enric Granados lletraferit, interessat en la literatura universal, fins i tot amb unes tirades a bibliòfil. Descobrim l'artista interessat en l'art, avesat a traduir en música el llenguatge plàstic: ell mateix era un bon dibuixant, coneixedor de Goya, de Dante G. Rossetti, lector de Byron i d'Alfred Tenysson. Tot plegat serà una bona ocasió per a re-conèixer Granados.

Francesc Cortès
UAB