Enric Granados va néixer a Lleida el 27 de juliol de 1867, fill d’un militar d’origen cubà. Molt aviat, pels vols de 1870, els Granados hagueren de traslladar-se a Santa Cruz de Tenerife, d’on marxaren cap a Barcelona el 1874. Les seves primeres lliçons musicals les va rebre del capità José Junceda, però va ser en ingressar a l’Escolania de la Mercè, el 1879, quan inicià els estudis pianístics, primer amb Francesc Jurnet, mestre de l’Escolania, i l’any següent amb Joan Baptista Pujol, que també havia estat professor d’Isaac Albéniz i Ricard Viñes. Durant aquells anys, Granados conegué Felip Pedrell, que l’instruí en l’harmonia i la composició, i Albéniz, que esdevindria un dels seus grans amics.
Entre 1887 i 1889 trobem Granados a París, on compartí sostre amb Ricard Viñes i rebé classes de piano de Charles-Wifrid Bériot. En tornar a Barcelona inicià la composició de les seves Danzas españolas, que s’anaren publicant de forma individual i sense els títols, afegits posteriorment. La inclusió d’aquestes danses en els seus recitals de piano li van reportar fama internacional com a compositor, sent lloades per autors de renom com C. Cui, J. Massenet o E. Grieg. De la mateixa època són els Valses poéticos i els Valses íntimos, apareguts a la revista Ilustración musical hispano-americana el 1894.
El 1898 estrenà a Madrid la seva òpera María del Carmen, amb text de Josep Feliu i Codina, que seria interpretada a Barcelona i València l’any següent. Malgrat l’èxit de l’obra, de seguida va desaparèixer del repertori degut als gustos del públic operístic espanyol pels grans corrents europeus. Tot i això, Granados col·laborà amb Apel·les Mestres en diferents obres líriques vinculades al teatre modernista català. Així, el 1901 estrenà Picarol al Teatre Líric Català, dos anys més tard escriví Follet, que no s’arribà a estrenar, i el 1906 Gaziel, composta pels Espectacles i Audicions Graner.
Sempre interessat en l’establiment d’una estructura musical a Catalunya, el 1900 fundà la Societat de Concerts Clàssics, que no es consolidà i desaparegué aquell mateix any, i l’Acadèmia Granados l’any següent. La tasca pedagògica de Granados deixà una empremta importantíssima i, juntament amb Albéniz, se’l considera el creador de l’escola catalana moderna de piano.
El 1909 inicià la composició de la seva obra més coneguda, la suite per a piano Goyescas, estrenada al Palau de la Música Catalana el març del 1911. Aviat l’obra esdevingué un èxit internacional i, després de tocar-la a la Sala Pleyel de París el 1914, el seu amic i pianista Ernest Schelling li proposà convertir-la en una òpera, idea que engrescà el compositor. El llibret fou escrit pel valencià Ferran Periquet, al qual Granados adaptà la música que ja tenia escrita. L’esclat de la Primera Guerra Mundial endarrerí l’estrena prevista a la Paris Opéra, que finalment tingué lloc a la Metropolitan Opera House de Nova York el 28 de gener de 1916. Granados i la seva dona van ser fins i tot convidats pel president T.W. Wilson a celebrar un concert a la Casa Blanca, de manera que van perdre el vaixell que els havia de portar de tornada a Europa. Després de fer una escala a Londres en el seu viatge cap a Espanya, el vaixell en què viatjaven, el SS Sussex, va ser torpedinat per un submarí alemany. Malgrat que no s’enfonsà, alguns dels passatgers acabaren a l’aigua. Granados va ser recollit en un primer moment per una balsa, però en veure la seva dona al mar, va fer un intent per rescatar-la, ofegant-se tots dos al canal de la Mànega el 24 de març de 1916.
Obra
L’obra de Granados s’arrela a la tradició romàntica i nacionalista imperant en els corrents europeus de l’època. La seva música abunda en danses populars espanyoles, com la jota o la sardana, amb un llenguatge harmònic derivat principalment del de Schumann o Liszt, especialment en la seva música pianística.
Però si hi ha una característica que atorga a la música de Granados un toc personal és la seva espontaneïtat. Sovint, la música de Granados ens apareix com fruit de la improvisació. Granados era, de fet, un conegut improvisador al piano, i els pocs retocs que s’observen als seus manuscrits fan pensar que preferia mantenir la frescor del primer impuls al desenvolupament de les idees musicals.
Del conjunt de la seva producció musical, l’eix més important correspon a la seva obra per a piano. Ja hem fet esment d’algunes de les seves obres més importants per a aquest instrument, però també s’ha de destacar la seva important aportació pedagògica al seu estudi, especialment en la tècnica de l’ús del pedal. El seu Método teórico y práctico para el uso de los pedales del piano n’és un exemple.
Finalment, tot i que són obres poc conegudes avui dia, també val la pena destacar el seu poema simfònic Dante i el Quintet per a piano en sol menor, una de les obres de cambra més significatives de la música espanyola.
