La màgia del cinema fa que en un moment puguem viatjar a llocs llunyans, visualitzar els paisatges més recòndits, submergir-nos en èpoques del passat o transportar-nos al futur, però el cinema pot ser també una eina útil per a l’estudi del dret.
Avui publiquem la introducció que el professor de la Facultat de Dret, Antonio Serrano González, va fer amb motiu de l’exposició El Dret en el cinema realitzada a la nostra biblioteca.
“El 1903 la incipient indústria del cinema fou capaç de rodar una pel·lícula que per primera vegada narrava una història sencera, de cap a peus, amb inici, desenvolupament i final, en dotze plans i deu minuts. The Great Train Robbery, de Edwin S. Porter, tota una proesa.
Aquell mateix any, Max Weber escrivia: “Casi todas las ciencias deben algo a los diletantes, incluso, en ocasiones, puntos de vista valiosos y acertados. Pero el diletantismo como principio de la ciencia sería su fin. Quien quiera ver cosas que vaya al cine: allí se las presentarán a todo pasto, incluso en forma literaria”.
Max Weber, amb els seus grans ulls panoràmics, se n’adonà a la seva manera de la potència futura del cinema, però el condemnà a l’àmbit de l’entreteniment: la universitat alemanya de llavors era una república governada amb mà de ferro per l’aristocràcia dels especialistes, els quals anaven al teatre i a la sala de concerts a formar-se i al cinema tan sols alguna vegada per passar l’estona.
El cinema neix i viu lluny de les aules i dels despatxos universitaris, allunyat dels catedràtics de Dret, que van veient amb sorpresa i certes dosis d’aprensió el creixent interès popular pels crims, judicis i tribunals que el cinema americà anava aixecant amb els seus thrillers, westerns, comèdies i courtrooms films. 
A meitat del segle XX, un dels més grans juristes moderns, Francesco Carnelutti s’espanta d’aquesta flama popular que atia el cinema a la llar del Dret i escriu: “Lo malo es que se asiste al proceso de la misma manera en que se goza del espectáculo en el cinematógrafo, el cual, por lo demás, finge con mucha frecuencia tanto el delito como el correspondiente proceso. Pero puesto que la actitud del público respecto de los protagonistas del drama penal es la misma que tenía la multitud frente a los gladiadores que combatían en el circo,… el proceso penal no es, desgraciadamente, otra cosa que una escuela de incivilidad”.
Però el cinema va esdevenir al llarg del segle un setè art, i aquest públic comparat amb la plebs dels amfiteatres romans és el públic més aviat estàndard, ni alt ni baix, de la societat tecnològica dels nostres dies: audiències que van al cine, lloguen un dvd, descarreguen una pel·lícula, veuen la televisió.
Les Facultats de Dret més inquietes comencen a interessar-se llavors per l’estudi del cinema jurídic: quins valors, idees i sentiments de justícia transmet? Quines representacions i descripcions fa de jutges, advocats, clients? Quines anàlisis i crítiques suscita de les nostres institucions?.
Paral·lelament, el setè art ha anat llaurant al llarg del segle excel·lents pel·lícules, precioses joies del cinema jurídic que actualment, apareixen dotades d’un magnífic classicisme. M, el vampir de Düsseldorf, Anatomia d’un assassinat, Matar a un rossinyol, Vencedors o vençuts, 12 homes sense pietat, Testimoni de càrrec, El veredicte, Story of Qiu Ju són potser els primers noms d’una llista de clàssics que es converteixen en excel·lents instruments didàctics per als alumnes que estudien Dret. Amb aquesta mena de pel·lícules s’aprèn dret d’una altra manera, doncs la seva textura cinematogràfica fa precisament que germinin sempre nous problemes i matisos, sovint plantejats pels alumnes, que tenen tants ulls com el professor. La pel·lícula es situa així a les antípodes d’una classe al dictat. La pel·lícula democratitza la docència, i al final solen ser els alumnes els que aconsegueixen que el film, com predicava Italo Calvino dels llibres clàssics, constitueixi “una riqueza para el que lo ha visto y amado” i no pugui ser-te mai indiferent perquè “te sirve para definirte a ti mismo” (…)”.
Des de finals dels anys noranta del segle passat, les facultats de dret nord-americanes van començar a introduir en els seus plans d’estudi els cursos de dret en el cinema.
Des de fa deu anys la Universitat Autònoma de Barcelona imparteix l’assignatura Imatges del Dret al Cinema; la nostra universitat va ser pionera en introduir una assignatura oficial d’aquestes característiques, ho va fer seguint el model de la School of Law de la University of California a Berkeley. Actualment s’imparteix a l’Aula de Cinema de la UAB per a una vuitantena d’alumnes procedents de més de mitja dotzena de titulacions diferents.
Si voleu consultar bibliografia sobre aquesta matèria podeu cercar al nostre catàleg per:
