En el moment en què vaig sortir del tren, aquell dia dels meus disset anys, i davant meu es van desplegar els nombrosos esglaons descendents cap al camí que duia a la plaça Cívica, les cames em van començar a tremolar. Em vaig aturar allà dalt, palplantada al bell mig de l’andana, mentre la gent em passava pel costat, esquivant-me, per baixar les escales. Jo no podia deixar de contemplar, hipnotitzada, la varietat de colors que es movien descendents com una riuada de taques en forma humana. Vaig començar a baixar, a poc a poc. No hi havia anat mai i no sabia cap a on m’havia de dirigir, i vaig seguir la gent.

Allà, allò era la universitat. Hi feia cap per fer la selectivitat, i tot i que la majoria formava grups, jo estava sola. I no me’n sabia avenir. Era a la uni! Jo, que venia de tant i tant lluny, de molt avall, d’un espai ple de dolor i menyspreu, envoltada d’analfabets emocionals que m’havien intentat anul·lar, dia rere dia, crítica rere crítica. La desqualificació, penso ara, és la llengua dels ignorants. Tu no arribaràs mai a la universitat. No vals. Era el missatge circular del meu cervell, que m’acompanyava arreu. Però era allà, cap a la selectivitat. Era l’any 1986. La qüestió era que si aprovava, què faria? Com a bona hereva del maltractament, estava feta un embolic. I em vaig deixar assessorar per les amigues. El resultat va ser, evidentment, l’error. Vaig aprovar la selectivitat, sí, i vaig entrar a fer Dret, sí, però em vaig equivocar. I em vaig desanimar. I al cap d’un any vaig deixar els estudis per posar-me a treballar. Fins passats vint anys no hi vaig tornar. I va ser perquè la vida em va regalar una feina estable amb un horari digne. Aquest cop vaig escoltar el meu cor. Aquest cop amb l’ajuda d’una padrina amb veterania vital que em va mirar als ulls i em va dir: T’agradarien les humanitats. Aquell nom em sonava a retòrica romana però vaig llegir les assignatures i me’n vaig enamorar.

I així va ser com al cap de vint anys tornava a baixar les escales de l’estació cap a la plaça, ara amb una bona dosi d’autoestima en una mà i una cartera plena de llibretes de fulls blancs en l’altra. I tota jo plena d’il·lusió per la perspectiva que se m’oferia. Durant sis anys les vaig baixar cada dia lectiu, amb la varietat de colors, tipus de roba segons l’estació, i persones, la majoria joves però algunes com jo, passatgeres del tren de l’edat.

La universitat, per a algú que ve de baix, d’un lloc fosc i tancat, ha estat la finestra oberta per on entra la llum que embolcalla el cos i l’empeny a saltar a l’exterior per trepitjar l’herba fresca i l’aigua clara del riu corrent. Cada esglaó que baixo o pujo, cada dia, cap a l’edifici o el tren, agraeixo haver-me pogut capbussar en aquest espai que obre el cor a indrets infinits, reals i imaginaris.

Aquest any, jo també en faig cinquanta. Una molt bona edat de vida. Felicitats UAB!

Olga Sentís