Quan nosaltres vam entrar a la UAB, el curs 1987/1988, la UAB era una família molt més petita que en l’actualitat. La Gestió Acadèmica de la Facultat de Ciències (encara no s’havien creat ni l’Escola d’Enginyeria ni la Facultat de Biociències) ens va acollir en un moment de canvis importants: arribava la informàtica a la universitat, que va coexistir encara amb les fitxes de cartró, els expedients manuals, les cues per matricular-se i per escollir grup, etc.
La matrícula de tots els estudiants de llicenciatura i de doctorat era manual. Ens posàvem a la sala de juntes i els matriculàvem sense ordinadors. Això vol dir que en aquell moment havies de tenir en compte les incompatibilitats, les vegades que havia matriculat cada assignatura per si estava en cinquena o sisena convocatòria, per si tenia recàrrec o no, si tenia algun tipus de gratuïtat o no i, finalment, a cop de calculadora, calcular l’import final! Al ser impresos autocopiatius, si t’equivocaves quedaven tot de números que no s’entenien i que anaves fent cada vegada més grans com a conseqüència de les correccions.
Un cop, va venir un estudiant de les Illes Balears que volia fer un canvi d’expedient. No recordem molt bé quina era la raó, però el cas és que no li vam poder fer la gestió en aquell moment. L’estudiant, fastiguejat i enfadat va fer exclamar amb veu potent: “Això em dóna set patades a sa panxa!”, amb un accent que ens va costar entendre’l! Encara avui riem quan ho recordem!
A l’arxiu de la Gestió acadèmica de la Facultat de Ciències, les companyes que vam trobar en arribar el 1987 feien el dinar en una “cuineta” que tenien muntada a l’arxiu. Per això hi havia dies que la Secretaria (llavors s’anomenava així) feia olor de coliflor o d’estofat, una olor que s’expandia pel replà de tot el primer pis de la facultat. Així, quan a la 1 es tancava la finestreta, tocava preparar el dinar! El problema era quan algun professor ens demanava veure l’expedient d’un estudiant a l’hora de dinar: allà sempre hi havia alguna d’aquestes companyes preparant el dinar com si estigués a casa seva.
El PAS i el professorat participaven molt més activament a les festes majors d’aquells anys, ja fos anant a l’envelat (que posaven cap allà on hi ha el SAF) per ballar al ritme de l’orquestra de torn o per menjar la paella gegant que feia el Quiñonero.
Deixa un comentari