Gràcies a la meva llarga vinculació a la UAB he viscut diversos esdeveniments, vicissituds o simples anècdotes personals. Una de les que tinc més present per les coincidències de diversa índole va succeir l’any 1970, inici de la dècada que originaria el gran canvi polític del nostre país. Aquell any vaig començar els meus estudis de química a la UAB i la casualitat va fer que el meu primer dia de classe, fos també el primer dia de l’inici de les activitats al campus de Bellaterra. La precarietat de transport públic d’algú com jo, provinent de fora de Barcelona i lluny del Vallès, em va obligar aquell primer dia a arribar al campus amb cotxe amb altres companys. Deixat el vehicle en aquell, aleshores, “ample” i buit aparcament sota la plaça cívica, vam enfilar cap a la Facultat de Ciències tot baixant per l’inhòspit eix central sota la grisor dels edificis construïts recentment.

Ja dins l’aula d’aquest primer dia de classe de primer curs, i primer any de vida del campus, la primera classe fou de química. Entra una jove professora, que anys després esdevindria una coneguda catedràtica del Departament de Química, i tot just comença a presentar-se quan de sobte s’obre la porta de l’aula i entra un senyor encorbatat:

—Haga el favor de ocupar su sitio, señorita! —li va dir el nouvingut a la jove professora confonent-la amb una alumna.

I adreçant-se a l’auditori:

—No ha venido todavía el profesor?

—Oiga! Yo soy la profesora —li etzibà un pèl molesta la jove docent.

Després de disculpar-se el senyor es presentà. Era el rector, en Vicent Villar Palasí, que havia escollit el nostre grup per donar-nos la benvinguda a la nova etapa que s’obria en el nou espai de Bellaterra.

Tanmateix, a mi, però, aquella cara la tenia present d’algun fet recent. Pensant-t’hi una estona vaig recordar finalment on havia vist aquella persona, el rector. En efecte, va ser quatre mesos abans a la jove Facultat de Medicina de l’Hospital de Sant Pau, a l’antic recinte modernista. Estava amb altres estudiants a l’examen final del curs preuniversitari (el vell preu, que aquell any seria el darrer de la seva existència), en el qual la mateixa persona que entrava a l’aula, en Vicent Villar Palasí, m’examinà de Francès llegint i traduint un text. De fet, aquell mes de juny en Villar Palasí encara no era rector, sinó president de la Comissió Promotora de la UAB. El nomenament com a rector s’escaigué l’agost del 1970.

Eren els primers temps de vida de la nostra Universitat, pocs professors, pocs recursos…, el rector tenia temps per passejar-se pels passadissos de les Facultats, però també per ajudar en les provés d’accés.

Xavier Domènech