Era el segle passat, i a la nostra Facultat arribaven freqüentment cossos humans de donants voluntaris que havien triat oferir el seu cos per a la ciència i la investigació. No recordo quin dia era quan van telefonar per avisar que una ambulància portava un cos de donant per a la Facultat, però l’avís no era fet amb antelació, com habitualment es feia, sinó en temps real. L’ambulància ja era allà.

Aquell dia hi havia menys personal a la Consergeria: personal de baixa, personal amb festa, revisió mèdica, etc. En total érem tres. I el personal tècnic de la Sala de dissecció tampoc no hi era.

El Porter Major i el Sotscap, que era jo, vam deixar la tercera persona a finestreta, i tots dos vam anar a obrir els accessos pels operaris que portaven el cadàver.

La sorpresa va ser quan tan sols hi havia un operari que, en realitat, era el conductor de l’ambulància i, a més tenia una urgència i no podia esperar. Les seves paraules, més o menys, van ser: “Yo les dejo el cuerpo aquí y ustedes se hacen cargo…, aquí tienen los papeles…, necessito una firma…”

Les paraules del Porter Major dient que “esto és irregular y no puede ser así”, de poc van servir, i les meves argumentant en la mateixa línia que “així no es fan les coses…, que hi ha un protocol”, tampoc van tenir cap ressò. L’home havia de marxar perquè hi havia hagut un accident a Badia i ell era l’ambulància més propera…

Bé, ens vam mirar els dos i vam dir: “Som-hi!” Ens va obrir la porta de l’ambulància i, oh sorpresa!, hi havia un fèretre! Un taüt! No una llitera com sempre, no! Un taüt de fusta amb el mort a dins! Tots dos ens vam quedar de pedra. “¿Y ésto?” —vam adduir.

—Ésto es lo que hay –va dir el conductor. La família no llegava a más, són humildes y le han puesto en un ataúd de los baratos. Cómo era tan grande el señor, tan robusto, y total para decuartizarlo…

—No nos referimos al tipo de ataúd, que ya vemos que es grande, ni a la calidad de la madera —vaig dir una mica tens i en castellà—, sino a que los donantes llegan desnudos, envueltos en una bolsa de cremallera, opaca, y sobre una camilla, no en un ataúd.

—Oiga, yo les traigo el cuerpo, que bastante tengo ya, y aquí se lo dejo, ustedes hagan lo que tengan que hacer, yo tengo que irme…, me esperan. –Va dir picant vàries vegades el rellotge amb el dit.

—¿Cómo que aquí nos lo deja? —cridà el Porter Major—. ¡Usted aquí no deja nada! ¡Serà possible! ¡Cúcha! ¡Vamos hombre! Ustedes traen el cuerpo y lo bajan y lo llevan hasta la Sala de Disección. ¡Eso és lo que hacen! ¡No se van y nos dejan el muerto aquí! ¡Hombre! —va dir visiblement molest.

—Miren, yo les entiendo, però no puedo hacer más. Si quieren les ayudo a sacarlo y ponerlo en la camilla de repuesto, però nada más, yo me tengo que ir. Me la guardan y ya pasaré cuando pueda.

Els dos ens vam mirar de biaix, com dient: “Ara sí que ens ha caigut un mort!” (L’acudit era massa fàcil.)

Llavors li va sonar el busca que duia; que pel que semblava insistia que anés a lloc al més aviat possible…

En aquella situació vam decidir baixar el taüt i deixar el cos sobre la llitera, tal i com deia ell. El taüt estava clavat amb claus, i no hi havia manera de desclavar-los. Vam intentar-ho amb unes tisores que duia a l’ambulància i amb les claus, però no va haver-hi manera. Finalment el conductor, suat i impacient, va dir:

—Bueno, yo me voy, lo siento, les dejo la camilla…,ya pasaré…

—¡Pero hombre, no se vaya…! ⎯Les nostres paraules ja eren de súplica.

—Lo siento, hay persones accidentadas…—I va engegar deixant-nos el taüt amb el mort allà, al terra.

Ens vam quedar mirant tots dos mentre la sirena s’allunyava. D’un plegat vaig dir: “Vaig a buscar un tornavís…” Els claus van sortir un a un fins a contar sis. Al final vam obrir el taüt a la força: hi havia dos claus més que no havíem vist. Allò sí que era un mort enorme! Ben bé feia dos metres i devia pesar més de 100 kilos. “Òstia! ¡Cúcha con el tío!”, va ser el que va sortir de la boca del Porter Major. De la meva un “Joder!”, seec i ras. I en to distès, “aquest dóna per dos cursos…”

Ens vam posar el guants. Amb certa aversió van treure el cos com vam poder. Era dur, d’una rigidesa que ens va permetre moure’l més fàcilment. Va lliscar entre la fusta i la llitera com ho faria un tronc, fregant amb la roba dels pantalons i l’americana a ratlles que duia: “Rrraccs!”, va fer. Realment pesava com un mort. La llitera no portava rodes, així que l’hauríem d’aixecar i portar a pes, i tampoc no duia cintes per fixar-lo.

Amb un “Amunt!”, vam començar a fer camí cap a dins l’edifici. Un cop passada la porta de fora hi havia un petit replà i després un grup d’escales. El Porter Major anava primer, ja que en ser més baixet, per pujar les escales anava millor així, si més no, això crèiem. Quan el Porter Major arribava al darrer esglaó, dels vuit o deu que hi havia, el cadàver va lliscar cap a mi. Els seus peus, en topar contra la meva panxa, es van obrir lleument, separant-se, i les cames, com una tisora mal greixada, van anar cedint a poc a poc fins arribar a la pelvis que, amb l’ajut dels moviments de la llitera —el meus cap amunt i els del Porter Major cap a dalt tibant per pujar l’últim esglaó—, va acabar incrustada al meu pit. Els braços em van cedir per la força d’aquell cos que m’empenyia cap enrere, i els mànecs de la llitera finalment se’m van esmunyir de les mans. En desequilibrar-me vaig entrebancar-me amb l’esglaó de baix, el primer, caient cap enrere, i el mort va lliscar ràpidament sobre meu, en tota la seva magnitud. Instintivament el vaig abraçar com vaig poder, per evitar no sé què i, abraçat al mort (que va quedar amb la cara enganxada al meu coll), amb un cop sord, vam quedar estesos al terra un sota l’altre. Jo a sota.

Tot i que tan sols van ser uns segons, tres, quatre o cinc, potser (perquè de seguida em vaig apartar com vaig poder traient-me, literalment, el mort de sobre), aquella fredor de pell, aquell rostre de maxil·lars potents, de faccions rígides, fixades ja pel rigor mortis i sense expressió emotiva desxifrable, morta, em va esglaiar. Encara avui quan recordo l’escena recordo també l’aversió. Després, inevitablement, arriben les rialles.

Ara, en perspectiva, la visió del Porter Major va ser còmica: amb la llitera agafada a les mans, dalt de les escales, mirant l’escena com atònit, garratibat, i amb un posat dividit entre la rialla més exagerada a punt d’esclatar i la preocupació més sincera per si m’havia fet mal. Ha, ha!

Finalment recuperat de l’ensurt i la caiguda, vam pujar el cadàver directament a pes de braços, jo de les cames i ell de les aixelles.

Un cop recol·locat el cadàver a la llitera el vam portar a la Sala de Dissecció, on el vam deixar reposant amb altres cadàvers, sencers i trossejats, i amb més experiència. Evidentment, no vam pensar ni en treure-li la roba ni les sabates. Realment feia goig enmig de la resta. Era el més ben guarnit de la sala.

Però la festa no va acabar aquí, no! Ara havíem de decidir que fèiem amb el taüt. Era complicat haver d’explicar que carai feia un taüt a la Facultat, ja que no era un objecte ni per a la brossa ni per guardar enlloc. (Ni tan sols a la galeria subterrània, ja que allà podria acabar generant bromes del tipus: la caixa d’en Dràcula!) Després de varies opcions i dubtes vam decidir cremar-lo. De fet, era de fusta, i així no quedaria cap deixalla. Dit i fet, el vam aïllar de les zones conflictives i li vam calar foc amb una mica d’alcohol que vaig escampar generosament per la caixa. En un moment les flames es van fer senyores del taüt, i tot seguit va començar a sortir i elevar-se un fum negre com la tinta. No havíem pensat en el vernís!! Aquella fusta barata, d’un taüt de més d’1,2 metres cúbics de capacitat, estava envernissada amb ganes, us ho asseguro. Als tres minuts, darrera de la Facultat, s’aixecava una columna de fum que feia pensar que el que es cremava era l’edifici. Al cap de poc va aparèixer la patrulla de vigilància, esveradíssims, que mentre ens demanava què passava allà, feien cops de peu a la terra per aixecar-la i apagar les flames que quedaven. En veure qui érem —llavors lluíem un uniforme gris encorbatat de grana, fet per un sastre de la Meridiana, d’última generació i maquíssim— es van calmar una mica. El que creien que era un incendi que anava a més van veure que es restringia al que restava d’un taüt impossible ja de reconèixer, i que els incendiaris eren dos membres encorbatats del PAS; i també que, aparentment, el foc estava controlat. Van telefonar als bombers per dir-los que no calia que vinguessin, tot i que quan van contactar amb ells ja estaven arribant al LGAI, i el camió va fer acte de presència, amb sirena i tot, en menys d’un minut.

Per seguretat i seguint el seu protocol, els mateixos bombers van mullar la zona adjacent i el que restava de cendres fumejants, alhora que demanaven el per què d’aquell foc, dient: “I el foc perquè, què es cremava aquí? Qui ho ha encès?”

Mentre els ho explicàvem les ganyotes burlesques es barrejaven amb les cares d’escepticisme. Allò ens va fer entendre l’excepcionalitat del que havíem fet.

Finalment tot va quedar en res. Més tard, mentre ho explicàvem als companys —tot i que entendreu que no féssim gaire publicitat— també rèiem. Ara és un record de cadàvers, taüts i fumata negra a l’edifici M. Era el segle xx, i l’Autònoma també era diferent.

Xavier Aragón