Formo part de la Comunitat Universitària des de fa vint-i-sis anys i la major part de temps com membre de la Gestió Acadèmica de la Facultat de Ciències de l’Educació. Durant aquests anys he viscut moltes vivències intenses, però mai, mai oblidaré la cara dels pares que venien a la finestreta a recollir els títols dels seus fills que ja no hi eren. Dels nois i noies que, per causes o motius injustos (la mort sempre es injusta, però amb el jovent encara més), havien mort en acabar els seus estudis.
Quan un alumne acaba els seus estudis i ve a la finestreta a recollir el títol, se’l fa signar al llibre de registre perquè quedi constància de que se l’ha endut. Era duríssim, ja que per fer-los signar, els pares havien de demostrar mitjançant el full de defunció que els seus fills i filles ja no hi eren. Jo sempre plorava amb ells.
Mònica
Però què dur. Mare meva, si em toqués atendre’ls. Crec que ploraria amb ells…
La mort, justa o injusta, és el que toca. Però no, a segons quines edats no hauria de tocar… 🙁
Gràcies per compartir-ho. Una abraçada.
Beri
Hola, jo vaig treballar amb l´Esther a la gestió acadèmica de la Facultat de Ciències de l´Educació entre els anys 2002 i 2004, i guardo uns molt bons records d´ella. Sense desmerèixer ningú, l´Esther sempre ha estat molt bona companya i encara millor persona.
Jo també treballo de cara al públic a la Unitat d´Atenció a l´Usuari de l´Escola de Postgrau, i l´anècdota explicada per l´Esther m´empeny a reconèixer que tot sovint ens oblidem que a diari tractem amb persones, amb problemes i sentiments com nosaltres.