A començaments del hivern de l’any 1987, els estudiants es van tancar al Rectorat, no deixant-me passar al meu lloc de treball, en el que havia de ser el primer dia de feina. Així que el meu nou cap em va indicar que, mentre durés la tancada, ens hauríem d’ubicar a l’edifici de la facultat de Medicina. I cap allà vam marxar diligentment, i només entrar a l’edifici, ja vam notar una olor estranya, molt penetrant, de formol, que era el conservant en el qual estaven submergits els cossos humans, provinents de les donacions de cadàvers a la Universitat.

Un cop instal·lats en aquell exili temporal, el meu nou cap em va demanar d’acompanyar-lo a la sala d’anatomia i dissecció, que així aprofitaria l’avinentesa per mostrar-me-la.

El passadissos entre les torres que formen l’edifici són molt llargs, i nosaltres els anàvem travessant a bon ritme, respirant cada cop més olor de formol, mentre jo internament imaginava escenes esgarrifoses de sang i fetge, que em transformaven l’ànim, i notava com l’estomac remenava l’entrapà del esmorzar. Així vam arribar davant la porta d’entrada a la Sala de dissecció, on m’havia dit, que trobaríem unes piscines plenes de formol i cadàvers, però ja llavors els meus ànims s’havien transformat en una angúnia absoluta, que m’angoixava… Havia arribat el moment de ser fort, era el meu primer dia de feina i ell era el meu nou cap… Així que disposat a aguantar la bufetada visual, mentre no parava de sentir una olor de formol cada cop més intensa, vaig veure com el Ramon, que així es deia, va girar el pom de la porta prement-la de forma continuada, sense aconseguir obrir-la, exclamant : “està tancada amb clau, ja tornarem un altre dia”.

Curiosament, quan creia que m’havia salvat de la visió que tant m’espantava, al cap d’una setmana, passejant per la Porta de l’Àngel de Barcelona, vaig entrar en una exposició de fotografies, fetes de les piscines dels morts, que tant em trasbalsaven. Tot i ser en blanc i negre i la falta d’olor de formol, vaig quedar colpit, ja que per la meva joventut estava afortunadament poc acostumat a veure morts, i sempre els havia vist vestits, i d’un en un, i aquest no era el cas.

Al llarg dels més de trenta anys que ja han passat, per sort, la sala ha evolucionat molt: es van enderrocar les piscines folrades de rajoles blanques de València, la corriola que els enlairava de forma individual per tal que llisqués el formol abans de fer les disseccions i així com la serra de cinta, que tanta angúnia em feia; fins al punt que, actualment, els cossos tractats amb una formula magistral gairebé secreta es guarden refrigerats en safates de calaixos dins les neveres; s’ha canviat la forma de conservar les peces petites en formol, pel sistema de la plastinació, en que queden els òrgans com si fossin unes peces de plàstic amb colors variats, i l’olor de formol ha desaparegut de l’edifici.

Fa poc temps, l’experiència de la plastinació la vaig poder observar a Barcelona, amb l’exposició Human Bodies, en la qual es podia fer un viatge tan fascinant com pedagògic, pels interiors del cos humà, amb més de 150 òrgans i 10 cossos sencers.

Així, doncs, em pregunto si serà certa la dita, “tot passa i res roman” , tot comparant si realment ens podríem submergir en el mateix riu, dues vegades iguals, malgrat el pas del temps.

efo