Doncs no sabria dir si va ser atzar o destí. El que sí que us puc dir és que des del primer dia, des del primer moment que vaig passar a formar part d’aquesta gran família, sento, penso, recordo, enyoro, oloro i m’emociono trepitjant aquestes terres. Aquestes terres que un dia van omplir la meva infantesa. Aquestes terres que em van veure créixer a mi, i els meus germans acompanyats dels nostres pares. Aquestes terres que van captivar un dia el meu avi mentre treballava per a la Canadenca construint la via del tren (que ara s’ha convertit en una via verda del Campus). Aquestes terres on, a quatre vents, s’erigia casa nostra, alguna pedra de la qual s’aferra tossudament a la terra després de tants anys i encara ara puc tocar o dels seus, i alguns arbres de la qual encara puc acaronar.
Aquella casa que no va tenir la mateixa sort que la masia de Can Miró, que ara anomenem Escola de Doctorat, o la casa Vila-Puig, aquella, la nostra, va ser esquarterada. Primer li van tallar un braç per traçar la línea de ferrocarril Bellaterra-Universitat, que en un principi només era una línia llançadora i que en la actualitat ja forma part de la línea Barcelona-Sabadell. Després li van tallar un peu per fer la carretera que uniria Bellaterra amb el Campus, creant l’accés de la Facultat de Veterinària, a l’actual carrer dels Turons (el qual llavors es deia Camí de la Serra). I finalment la van decapitar per incorporar les seves terres al campus universitari, construint la meva nova casa: la Facultat de Veterinària, allà on, per atzar o destí, treballo des de fa 28 anys.
Jo formo part d’una d’aquelles famílies que pels vols del 1983 van ser expropiades de
casa seva per acabar de configurar el Campus de la UAB. I ara, quan també mig segle m’esclafa el cos, alleujo el dolor tancant els ulls i recordo aquella olor de terra mullada després de collir patates, o la olor dels tomàquets acabats d’agafar, o com passàvem les caloroses tardes d’estiu mentre miràvem els núvols, tot tractant d’imaginar figures estirats a l’ombra d’un pi, o les excursions de mitja tarda amb els meus germans explorant els camins d’una universitat en expansió —tot berenant pa amb xocolata. Recordo de la meva mare regant el seu preuat jardí o el meu pare llaurant el camp o el meu avi amb aquella afició apícola que mes d’un dia ens va fer corre i que també ens va endolcir la infantesa. Una dolçor molt llunyana però que encara puc sentir cada matí al iniciar la meva jornada laboral.
Vull creure que el destí em porta cada matí a les arrels de la meva vida i al record d’uns pares que, encara que ja no hi són, sempre m’acompanyen.
Mònica
Preciós, Carme, m’has fet emocionar :’) Sense dubte estava escrit, que havies de quedar-te a la terra que et va veure créixer. Una abraçada.