El primer: braços

Surto de classe, ningú no s’atura a xerrar, tenim gana i volem arribar a caseta. Les conserges tanquen portes i llums, vaig al despatx a deixar-hi paperots, i surto, cames ajudeu-me, cap a l’aparcament ja buit (aquell que és a prop de l’Escola Annexa). Poso el cotxe en marxa, giro i, ai!, una roda cau en un clot. Poso primera a tota màquina. Res. Ara, marxa enrere. Res. No en surto. Desesperada, vaig a consergeria. Només hi ha en Jordi. Ell ho té clar: truquem al senyor Joan i li expliquem el cas. I sí, en Joan ve, observa i diu: “Ara torno”. Ell és alt i prim, atlètic. I ve aviat amb dues torres humanes, els seus fills. “Bona nit, au nois!” I, up!, el cotxe fora del clot. El senyor Joan, home amable, discret somrient, és pare i avi de famosos esportistes.

Els segons: perícia

Amb el temps, ja no vaig a la UAB en cotxe. Els FGC (dits ferrocates) són relaxants (si no van de gom a gom, és clar). Trigo més, però llegeixo, medito i faig treball de camp escoltant què diu l’alumnat de les escoles d’elit que es troben pel recorregut, també el jovent del CAR, i el local i l’internacional de la UAB, i la gentada diversa que puja al vespre a Sant Joan. Els ferrocates són un espai de luxe per explorar el plurilingüisme. Avui surto de classe, passo pel despatx i veig que l’amic A està plegant. Li demano si em porta cap a Gràcia. “Oh, i tant!” Així xerrem i jo arribo abans a casa. A l’aparcament, ell comença a butxaquejar. “On són les claus? Ai, me les he deixades a dalt”. Tornem al despatx. Les busquem. Res. Potser t’han caigut a prop del cotxe. Res de res a terra. Ep, A, que són posades al pany de contacte. Però l’auto està tancat! Anem a consergeria a trucar al senyor Joan. Li expliquem l’afer. Arriba de seguida. A poc a poc, pressionant el vidre amb mans destres, aconsegueix obrir un pèl una finestra. Després, introdueix per la escletxa un ganxo amb un cordill i encerta la maneta per obrir la porta! Visca el senyor Joan! Gràcies! Bona nit! Pugem al cotxe. Però no es posa en marxa… L’A havia oblidat la ràdio engegada, i ella, és clar, s’ha cruspit la bateria. Joan, Joan! “Ara torno”, que diu. I sí, ho fa amb el seu cotxe i aquells cables per fer la connexió de bateries. Gràcies! Bona nit, ens diem, mentre jo vaig fent humils precs als deus perquè complesquen el nostre retorn. Amb els FGC hauria arribat a casa a dos quarts de nou. Avui hi arribo a quarts d’onze, i encara gràcies, senyor Joan!

Cil·la Capdevila