A començaments dels anys 70 el campus universitari era l’incipient inici d’un gran projecte, uns terrenys agrícoles plens d’obres on ja s’erigien orgulloses, malgrat el seu granit de color gris, les facultats de Ciències i Medicina.

La Facultat de Ciències comptava amb una impremta, el més preuat tresor de la qual era una Vietnamita, una celestial màquina ciclostil que servia per fer tot tipus d’impressions. Al costat, hi havia un despatx de material d’oficina on hi havia l’única fotocopiadora de la facultat i on es fotocopiaven absolutament tots els exàmens de la facultat, i ho feia una única persona, jo, en Francesc: un jove idealista i entusiasta, un auxiliar administratiu que tenia en aquell despatx el meu regne, el meu lloc de treball.

També feia les fotocòpies de tot el que calgués, per exemple, documents, llibres sencers que donaven molta feina (perquè la fotocopiadora era abombada i havies d’anar amb molta cura en girar les pàgines perquè podien sortir trossos moguts o simplement no apareixien).

Però el pitjor de tot era quan tocava descarregar material o paper: no existien els carros que hi ha actualment als SLIPIS, i els camions s’apropaven pels passadissos externs a la finestra del despatx, oberta de bat a bat, i “apa, som-hi” a descarregar. Si algun company em veia, sense necessitat de dir-li, em venia ajudar o, si estava molt desbordat, era jo mateix qui anava a demanar-los ajuda i en un moment estaven al meu costat.

En aquella època no existien les famoses frases d’”això no està dins del meu perfil” o “això em toca i això no em toca”. En aquella època tots fèiem de tot i el més important era la companyonia i que sortís la feina.

Potser hem avançat molt en drets, claríssimament calia regularitzar, normalitzar i professionalitzar les feines que feia cadascú. Però potser el que ens hem deixat pel camí és aquell sentiment de pertinença a una col·lectivitat i a una institució on els valors essencials eren la companyonia, el suport, anar tots a una, el respecte per davant d’idees o ideologies, el compartir els bons moments i els no tan bons, el riure plegats, fer el cafè o el got, compartir carmanyola i fer de tot una anècdota i un bon record.

Francesc Villacorta (Un auxiliar administratiu de llavors)