Estrenada la facultat de Lletres al Monestir de Sant Cugat —l’octubre del 1968— tenia dues aules amb els noms d’Arnau de Vilanova i Antonio de Nebrija. Un estudiant li va preguntar a una professora si era la filla del senyor Nebrija.
Arribàven a treballar a la Facultat de Lletres a Sant Cugat, a quarts de 9, i ens trobàvem el bidell que ens deia “buenos días”, mentre obria l’edifici amb una tovallola damunt les espatlles: s’estava acabant d’afaitar. El bidell que es deia Urbano, tota una institució, cada dia ens rebia amb aquests ànims.
En aquell temps el Personal d’Administració i Serveis ens dèiem Personal No Docent (PND), de la mateixa manera que hi havia els Professors No Numeraris (PNNs).
Em fa gràcia quan em trobo estudiants de les primeres promocions, perquè qui més qui menys recorda el meu pare, uns amb certa apreciació i d’altres amb més o menys afecte.
Fa poc em vaig trobar un estudiant de la promoció que va començar el 1971. Em diu: “jo vaig poder estudiar la carrera a la Facultat de Lletres gràcies a que el teu pare em va treure de comissaria”. Quan la facultat estava a Sant Cugat, el meu pare em deia “demà al matí haig de passar per comissaria”. Els estudiants em comentaven que el degà anava a les assemblees a renyar-los i demanar que es portessin bé.
Vaig assistir com a cap del negociat de la Facultat a unes jornades a la Universitat de Valladolid per posar en comú els problemes que teníem a les secretaries i, en general, a l’administració de les universitats. La UAB hi anava com a model d’universitat jove i nova sense llast burocràtic. Recordo que un dels problemes que ens van dir que tenia la gent de les secretaries era que els professors es ficaven en com havia de treballar el personal de l’administració. Nosaltres no enteníem a què es referien: es veu que fins i tot intervenien en com havien de posar el paper carbó a la màquina d’escriure. Ens va costar molt d’entendre.
L’estimat José Manuel Blecua Perdices —com a Secretari de la Facultat, primer, i més endavant com a Degà—, quan jo el perseguia demanant-li amb urgència d’una signatura o alguna resolució, em deia amb el seu somriure i amabilitat habituals “Rosita, mañana será más urgente”.
Quan ens vam traslladar a Bellaterra, en època de matrícula, recordo la mare d’un futur estudiant que, després de diverses preguntes sobre els estudis, em va preguntar on podria aparcar el seu fill quan anés a la facultat. Recordeu com era de descampat el Campus a mitjans dels 70?
Deixa un comentari