Dia 5 de març de 2008. El dia anterior els mossos d’esquadra havien desallotjat una quarantena d’estudiants de la Facultat de Filosofia i Lletres que l’havien ocupat amb la intenció d’impedir l’accés del professorat i del personal d’administració i serveis indefinidament, fins que s’acomplissin les seves reivindicacions sobre la implantació de l’anomenat Pla Bolonya.
L’assemblea estudiantil convocada a la Plaça Cívica decideix dirigir-se al rectorat. Són uns quatre centenars d’estudiants. Alertat, l’Equip de Govern decideix treure del davant el Sant Cristo gros: el rector ha d’abandonar l’edifici. Ho fa per la porta d’emergència de la Sala d’Actes per no trobar-se a la porta principal amb la manifestació que puja per les escales que donen accés a l’edifici.
Els estudiants hi entren i pugen a la segona planta. Només hi troben el vicerector d’estudiants, no pas perquè tingui vocació d’heroi, no, en absolut, mai no l’ha tinguda; és perquè li toca. El rodegen en un passadís estret d’uns quatre metres; i com que no hi caben tots es distribueixen pels vestíbuls annexos. Des de la perifèria, el cap del gabinet del rector, a vista del vicerector, segueix l’escena. Un dels líders de nom Suárez, megàfon a la mà, explica el desallotjament del dia anterior. Hi ha un parell de càmeres de televisions del país gravant l’escena. A continuació dona tres oportunitats al vicerector perquè es disculpi i es comprometi a atendre les reivindicacions dels estudiants, que han motivat l’ocupació de la facultat. “Disculpa’t” —li fa— “Et donem tres oportunitats”. No hi ha amenaça. “Primera”. Què fer, doncs? En uns segons cerca paral·lels en el seu background vital i li ve present l’escena en què els sacerdots reclamen tres vegades al cabdill de les tropes egípcies: “Radames discolpati” i Radamès calla. “Egli tace” —constaten. El vicerector, sense més criteri que evitar que el que digui sigui utilitzat sense matisos amb posterioritat (recordeu la presència de les càmeres de televisió, que van ser molt actives en aquests mesos), decideix callar com l’egipci i es posa de perfil. Tot i que sap que el general acaba malament a mans d’Amneris, en cap cas li passa pel cap que ningú li pugui tocar un pèl. Efectivament, les tres oportunitats es van escolant, sense que passi res. Segona i tercera. Encara li’n donen una altra, la quarta.
En vista que no s’aconsegueix cap declaració, que la cosa no progressa i que cal anar a dinar, un ‘presumpte’ i desconegut estudiant (que s’ho mirava des de la segona o tercera fila, i que per l’edat hom hauria dit que pertanyia al col·lectiu de la Universitat a l’Abast, si és que era estudiant de la UAB) fa un senyal elevant el cap per indicar que és hora d’abandonar. La marxa esdevé una desfilada interminable davant Radamès (són quatre-cents!), curulla d’improperis i escarnis que són escoltats externament amb actitud estoica, internament amb cert temor que s’escapi algun cop.
Deixa un comentari