| Abstract: |
Entenem per filosofia moderna el conjunt de filosofies produïdes en el món occidental després dels processos de la Reforma i la Contrareforma, i que no reneguen del nou mode de llei que la ciència ha descobert en la natura. Les guerres de religió deixen pas a un període de pau relativa, amb la constitució de l'estat nació i de les religions nacionals. D'altra banda, la revolució galileana fa possible de pensar una forma de llei eterna no lligada a la revelació bíblica, sinó a la matematització de la naturalesa. Queda enrere doncs la gran retòrica naturalista del Renaixement. L'obra de Descartes inaugura una nova època en la filosofia. En efecte, allà on el Renaixement centrava tot pensament en la centralitat de la figura humana, fi últim de la creació divina, Descartes introdueix un subjecte deduït de manera purament racional del propi pensament, desprovist per tant de tota subjectivitat. La filosofia, a més, es posa a parlar les llengües nacionals. Per això descrivim com a anglesa i com a francesa unes tradicions filosòfiques relativament nacionals. Sempre, però, distingint dos grans autors de la filosofia racionalista que no es poden restringir a la seva nació d'origen. Amb ells culmina el gran esforç de recuperar una metafísica que no sigui esclava de la revelació teològica i que respecti la nova forma de causalitat no aristotèlica introduïda per la ciència. Així, la unicitat extraordinària de la substància en Spinoza i la multiplicitat infinita de les substàncies de Leibniz preparen el que serà la gran obra crítica de la raó en el segle següent. |
guest ::
