 |
SCHUMANN |
Robert Schumann va néixer a Zwickau, a la Saxònia alemanya, el 8 de juny del 1810. Del seu pare, llibreter i editor, heretà un gran interès per la literatura alemanya i estrangera. La seva formació musical s’inicià als set anys, quan començà a prendre lliçons de piano amb l’organista de l’església local. Arran la mort del seu pare l’any 1826, la seva mare li aconsellà anar a estudiar dret a la Universitat de Leipzig, on ingressà a finals de març de 1828. Allà, continuà els estudis de piano amb el pedagog Friedrich Wieck.
La seva decisió de dedicar-se a la música es consolidà el 1830. Com ell mateix recordaria posteriorment, un dels estímuls que propiciaren aquesta decisió va ser la seva assistència a Frankfurt a un concert del virtuós del violí Nicolò Paganini l’abril d’aquell any. Tornant a Leipzig després de passar un any a la Universitat de Heidelberg, començà a rebre classes d’harmonia i contrapunt amb Heinrich Dorn. L’any següent van aparèixer les seves primeres publicacions, ambdues per a piano: Variacions sobre el nom d’Abegg i Papillons.
Durant aquells anys, Schumann treballà amb el piano per tal d’arribar a convertir-se en un virtuós. Les seves ambicions en aquest àmbit, però, quedaren definitivament truncades el 1832, a causa d’una lesió en la seva mà dreta, provocada segons sembla per un dispositiu que ell mateix havia creat per millorar la seva tècnica amb els dits.
Schumann s’inicià en el periodisme musical l’abril de 1834, data en què, sota la seva direcció, va aparèixer el primer número de la influent revista Neue Zeitschrift für Musik. En ella es parlava de música, però també de literatura i art, i Schumann adoptà diverses personalitats per expressar-se sobre diferents qüestions artístiques, entre les que destaquen dues: l’entusiasta i dinàmica de Florestan, i la reflexiva i melangiosa d’Eusebius.
Amb 25 anys, Schumann inicià una relació amb la filla del seu mestre de piano, Clara Wieck, nou anys més jove. Degut a les encara pobres perspectives de futur del compositor, el pare s’hi oposà fins el punt d’amenaçar-la amb desheretar-la si no trencava relacions amb Schumann. Finalment, i després de moltes vicissituds, Schumann i Clara, que arribaria a ser una de les virtuoses del piano més importants del seu temps, es casaren el 12 de setembre de 1840.
Aquell va ser per Schumann l’any dels Lieder. La meitat de les seves cançons les va compondre aquest any, entre les quals destaquen els cicles Myrthen, Frauenliebe und -leben i Dichterliebe, a més de musicar altres poemes de Eichendorff i Heine.
El 1841 es dedicà a la música orquestral, completant la seva primera simfonia Primavera, la Phantasie per a piano i orquestra -que acabaria sent el primer moviment del seu concert per a piano i orquestra-, i començant una nova simfonia -que acabaria sent la quarta, en re menor-. El setembre d’aquell any nasqué la primera filla -en total en tindrien vuit- de la parella. L’any següent fou el de la música de cambra: va compondre tres quartets de corda, el quintet per a piano, el quartet per a piano i corda, i un grup de les Phantasiestücke per a piano i corda. El 1843 va fer la seva primera aproximació al món sinfònic-coral amb l’oratori Das Paradies und die Peri, obra avui molt poc coneguda però que tingué un èxit tan important que li reportà per primera vegada renom internacional. Aquell any, Schumann començà a mostrar els primers símptomes d’un deteriorament emocional que aniria empitjorant amb el pas del temps.
Amb la intenció de millorar la situació econòmica familiar, Clara s’embarcà en una gira concertística per Rússia el 1844. Schumann l’acompanyà, però tornà en unes precàries condicions físiques i mentals. Fruit d’aquest col·lapse mental, hagué d’abandonar la seva activitat al front de la Neue Zeitschrift für Musik. A finals d’aquest any, Schumann es trasllada de Leipzig a Dresden, on poc a poc s’anà recuperant de la seva depressió. Les composicions d’aquells dos anys van ser bàsicament orquestrals: amplià la Phantasie de 1841 a concert per a piano i orquestra, estrenat per Clara el desembre de 1845, i completà la segona simfonia. El 1848 acabà la seva òpera Genoveva, que trigà dos anys a estrenar-se i va ser rebuda amb indiferència.
La seva inestabilitat mental no afectà la seva productivitat compositiva, però els seus ingressos continuaven sent escassos. Gràcies al suport de Clara, aconseguí el càrrec de director musical a Düsseldorf l’abril del 1850, on s’hi estigué fins el 1853. Allà va compondre la seva tercera simfonia, la versió final de la quarta, i el concert per a violoncel i orquestra.
El setembre de 1853 en produí el primer encontre entre Schumann i Brahms, a qui, malgrat tenir només 20 anys, va reconèixer com a un geni, i com a tal l’elogià en el seu cèlebre assaig “Nous camins”, aparegut a la Neue Zeitschrift für Musik el 28 d’octubre de 1853.
A principis de 1854 la salut de Schumann empitjorà de forma alarmant. El 26 de febrer d’aquell any va demanar el seu ingrés a un asil, i al dia següent intentà suïcidar-se llançant-se al Rin. Finalment, va ser admès a una institució a Endenich, prop de Bonn, i allà va morir de pneumònia el 29 de juliol de 1856, amb 46 anys.
