 |
PRESENTACIÓ |
"Chopin, mer de soupirs, de larmes, de sanglots..." Així començava Marcel Proust la seva visió de Chopin a Les plaisirs et les jours (1894). Les paraules que Proust dedicacava al "príncep de la desesperació" eren les primers dels retrats a un seguit de músics que per a ell tenien un significat especial: Gluck, Schumann i Mozart.
A dos-cents anys del seu naixement la figura de Chopin s'està reconstruint dia rera dia. No ha deixat la seva omniprescència, sense poder escapar a la paradoxa de la seva essència. Fréderic Chopin va fer de la seva necessitat una virtut. El seu perfil com a compositor i com a pianista no encaixava en els patrons del Romanticisme. La seva formació musical fou molt més conservadora i metòdica que no la d'altres autors que aviat triomfarien. Chopin no encaixava en la imatge del bon sauvage o del músic autodidacta, que reconverteix la literatura en música.
Impressionat –com tothom al seu temps– per l'arrabassadora figura del violinista Niccolò Paganini, 
Chopin no tingué mai la força i carisma diabòlics de l'italià, que tan imitaren des de Liszt a Berlioz, i fins i tot Wagner. Quan Chopin arribà a París, el 1831, la crítica musical fou sorpresa per les seves composicions que fugien de tots els clixés previstos. Però li retreien que tocava amb poc so, i que no podia exercir gesticulacions virils i esclatants als concerts públics. Tot al contrari del que preveia, Chopin acabà per quedar-se la resta de la seva vida a París. Primer com estudiant de Kalkbrenner, el qual s'havia proposat de convertir-lo en un nou virtuós del piano, i dotar-lo de la força necessària. Fou inútil: Chopin mai desenvolupà un estil grandiloqüent i exhibicionista, fins podríem dir que fou un mal deixeble de Kalkbrenner. No va poder desenvolupar una força espectacular. Durant anys, a les cartes a les seves amistats més intimes, abocava la seva frustració per no poder assegurar una força uniforme al quart dit de la mà.
Possiblement el fet de no voler, ni poder, tornar a la seva Polònia envaïda i humiliada pels russos, el lligà a París, i l'abocà a aprofitar les seves singularitats, com a pianista i com a compositor. Malgrat la seva aparent timidesa, i les equívoques relacions que mantenia amb la seva amant, Chopin esdevingué el professor de música preferit per l'aristocràcia cultural i "econòmica" parisenca. Tenir a Chopin de professor privat era un símbol de distinció, una garantia de posseir el millor i més refinat ensenyament de la capital cultural d'Europa... de la Pianopolis, com era coneguda entre els concertistes del seu temps.
La seva obra pianística continua essent un referent ben singular. D'una banda la capacitat poètica de la seva música supera als equilibris virtuosístics sobre els que es basteix. Però també és cert que les peces de Chopin conjominen una concepció bidimensional ben poc habitual: podem fer una lectura fonamentada en les relacions corporals, i alhora és innegable que els elements propis d'un rerafons espiritual, filosòfic, planen sobre totes les seves peces. Per això va ser capaç de transcendir el llindar dels estudis com a simple eina pedagògica; va enriquir el que en altres mans hauria estat simple repertori de música de saló; superà la proclama i l'identificació nacionalista en les danses que es vinculaven amb la seva Polònia enyorada. Pels escrits de Delacroix sabem que Chopin s'interessava per les relacions entre la pintura i la música, però va esborrar-ne les traces, molt lluny dels vincles pictòrics i literaris que tan agradaven als seus contemporanis i admiradors, com Liszt o Schumann.
Vet aquí que nosaltres, moguts pel gust de "quincalleria", continuem bastint un bust rera un altre a Chopin, com escrivia Rabaseda a L'Avenç del mes de maig, i també a Schumann. El que Chopin no va ser capaç de desenvolupar mai, la hipertròfia de l'ego i l'exhibició del mite, ha estat la història romantitzada qui va córrer a redactar-ho, sense recordar com va participar aquella rara avis de l'esperit del seu temps. Aquest fet, converteix en més singular l'actitud aristocràtica d'un pianista que s'ensomiava per l'òpera de moda del seu temps, i que estudiava a fons la música de J. S. Bach i de Mozart. Sense llàgrimes, sense sanglots.
"Schumann, soldat songeur que la guerra a déçu". Tot i que el descrivia així Proust a Les plaisirs et les jours, no fou mai Schumann un home mogut per l'esperit bèl·lic. Més aviat, el seu tarannà encaixa amb el d'un romàntic abrandat. Si volguéssim trobar una definició arquetípica del romàntic lletraferit, propagandista i idelista, del qui s'enardeix davant la Bellesa, del que defensa causes aparentment perdudes, aquest seria Schumann.
Schumann mai va ser un intèrpret del piano aclamat internacionalment, aquest paper se li hauria de reservar a la que fou la seva muller, Clara Wieck. Fill d'un editor, el món de la poesia, i el rerafons literari, és més que evident a les seves obres. Allò que en Chopin seria només un eteri perfum, difícilment desxifrable, esdevé la màscara evident en Schumann. Existeix un Schumann escriptor, editor de revistes, promotor de concerts i agitador cultural. Ell reivindicà al jove i desconegut Chopin, va fer més per Berlioz que no els seus compatricis francesos. El Schumann compositor va escriure un univers sonor que partia de referències visuals i poètiques; va crear un alter ego seu que vivia en les composicions i alhora es manifestava en els seus escrits, a mig camí de la novel·la i la musicografia.
L'esperit francès, el joc perlé sobre el teclat, les sonoritats etèries, i el record del bel canto són per a Chopin. L'alenada romàntica, la recerca d'una Idea transcendent, la fogositat sonora, tersa i densa, el missatge poètic ocult del lied, cal cercar-los a Schumann. Com en el cas del polonès, la versió folletinesca també s'ha acarnissat de la vida arrauxada, romàntica i desequilibrada de Schumann. Tal volta, en un cas i l'altre s'ha volgut projectar una mirada distorsionada, si es permet massa noucentista, de la que en sorgeix un relat novelable, a desgrat.
Una altra paradoxa: qui millor va portar a casa nostra la música d'ambdós, fou Enric Granados, el qual va ser batejat amb la malícia que ens caracteritza com el Schumann –o el Chopin– del país. És clar, que els salons de Barcelona no eren els de París, ni tampoc va poder fruir mai de les orquestres i conservatoris de les terres germàniques que tan bé van aplanar la vida a Schumann.
Francesc Cortès
Departament d'Art i Musicologia
UAB
