La guerra a través dels mapes : Any 36 ; Any 37 ; Any 38 ; Any 39
ANY 36
Gestació del cop d'estat (juliol 1936)
Després de la victòria del Front Popular (format per socialistes, republicans i comunistes) a les eleccions del febrer de 1936, Espanya va quedar ideològicament dividida en dues parts: els partidaris de la República per una banda i tot l’espectre polític de la dreta per l’altre, el qual advocava per donar un cop de timó i reconduir tots els canvis econòmics i socials que s’estaven duent a terme.
Dins aquest segon grup van començar a créixer una sèrie de moviments conspiradors per enderrocar el govern, amb el suport, entre d’altres, d’una sèrie de generals africanistes que veien com bona part dels seus ascensos quedaven anul·lats. El pla inicial d’aquest grup de generals era fer confluir a Madrid quatre divisions peninsulars, més una provinent del Marroc, i fer-se amb el poder. La posada en pràctica no va donar els fruits esperats: ni la quantitat ni l’envergadura de les tropes previstes va arribar a Madrid, on el govern va decidir finalment armar les milícies populars (militants i simpatitzants dels sindicats i dels partits d’esquerres) per oposar-se als rebels. Com a resultat, a pocs dies del cop d’Estat, Espanya va quedar dividida : la zona nord-oest (a excepció de la franja cantàbrica) i una franja al sud oest d’Andalusia eren rebels (blau al mapa), juntament amb la part colonial d’Àfrica; a la resta de l’Estat, el cop no havia prosperat (blanc al mapa). No obstant, el govern de la República va trobar-se amb un altre front: la revolució social sorgida dins el seu propi territori.
Operacions a Andalusia (juliol - octubre 1936)
Inicialment, els militars revoltats no comptaven amb que Andalusia fos un lloc favorable als seus interessos a causa del suport andalús al Front Popular a les darreres eleccions. No obstant, els generals colpistes van anar estenent el seu control a diverses capitals: Sevilla, Càdis, Còrdova i finalment Granada. El domini de la part oest de la regió va acabar dotant els franquistes d’una sòlida base d’operacions que va ser indispensable quan es va convertir en cap de pont per al pas de les tropes provinents del Marroc.
Zona de la Cardenchosa, entre les províncies de Sevilla i Còrdova. Mapa de 1929 utilitzat per l’exèrcit franquista
Unió de les zones rebels (agost - setembre 1936)
Un cop establerta una base a Andalusia, les tropes rebels van iniciar la marxa cap a Madrid escollint una ruta que passava per Extremadura i no per Despeñaperros, que havia estat l’opció més esperada. Les tropes van sortir de Sevilla en direcció Mèrida, ciutat que van conquerir amb esforç i que va patir molt dures represàlies. D’aquesta manera, quedaven unides les dues zones controlades pel bàndol franquista. De Mèrida es va arribar a Navalmoral i Oropesa per a prosseguir fins a Talavera de la Reina i Maqueda. Aquest apropament va causar inquietud a Madrid per la proximitat de l’enemic. Però a partir d’aquest punt, Franco va decidir no continuar directament cap a la capital, si no dirigir-se a Toledo, on l’Alcàzar resistia un assetjament republicà des de feia mesos. “L’alliberament” de l’Alcàzar va ser un cop propagandístic molt important dins i fora d’Espanya i va ser clau en el nomenament de Franco com a “generalísimo” dels tres exèrcits.
Marxa i operacions contra Madrid (octubre - novembre 1936)
La marxa cap a Madrid es va produir sense gaires problemes fins arribar a les portes de la capital. Allà, les tropes franquistes van intentar envoltar la ciutat des del sud-oest i entrar pel nord-oest de la mateixa, però es van trobar amb una forta resistència per part de les tropes republicanes, de les primeres brigades internacionals que havien arribat a Espanya i d’una població civil que va defensar la seva ciutat aferrissadament. Malgrat els bombardejos indiscriminats que va patir, Madrid va aturar l’ofensiva rebel, però va restar “assetjada” fins el final de la guerra.
La cartografia abans de la Guerra
ANY 37
Campanya de Màlaga (gener - febrer 1937)
Un cop els franquistes van aconseguir enllaçar Sevilla amb Granada, la major part de la província de Màlaga, encara republicana, va quedar aïllada i amb unes dotacions militars pobres i poc organitzades. En aquelles dates Mussolini va enviar un primer contingent d’homes del que més tard seria el Corpo di Truppe Volontarie (CTV), que Franco va decidir posar a prova amb una maniobra de no massa envergadura, com era la conquesta de Màlaga. Aquests efectius, més la Legió Còndor alemanya, van fer que l’ocupació malaguenya fos ràpida i sense oposició donades les carències defensives republicanes.
Batalla del Jarama (febrer 1937)
Durant el mes de febrer, Franco intentà, per segona vegada, aïllar Madrid. Aquest cop l’objectiu era controlar la part occidental del riu Jarama per tal de tallar la carretera que unia Madrid i València. En un primer moment, els franquistes van fer-se amb el control d’aquesta zona, però no van poder creuar el riu a causa del contraatac republicà que va contenir l’avanç franquista. A finals de mes la situació es va estancar i cap dels dos bàndols va aconseguir anar més enllà en les seves posicions, tot i els brutals combats que van tenir lloc, especialment per part de l’aviació.
Batalla de Guadalajara (març 1937)
El darrer intent de conquerir la capital per part de l’exèrcit franquista va consistir en un atac des del nord-est de Madrid, a partir de Guadalajara i Alcalá de Henares. En aquesta ocasió va lluitar el ja constituït Corpo di Truppe Volontarie italià, que ja havia demostrat la seva efectivitat a Màlaga, dotat d’una important flota motoritzada i més de 30.000 homes. Tot i la bona marxa de les operacions que es realitzaren en un primer moment, l’avanç italià va quedar aturat per l’empitjorament climatològic que va enfangar els camins i va impedir continuar els vehicles blindats. També van quedar inutilitzats els aeròdroms que l’aviació italiana tenia com a base, no així els republicans que comptaven amb pistes cimentades. En aquesta situació, les forces republicanes recolzades per la seva aviació van poder fer front als atacants i desbaratar l’exèrcit italià.
Campanya del Nord : País Basc (març - juny 1937)
Després de les desfetes del Jarama i Guadalajara, Franco va decidir canviar el curs de les operacions i mirar cap el nord, ordenant atacar Biscaia, única província que encara depenia del govern d’Euskadi. Per a la defensa de la zona es van construir dues línies fortificades: una al voltant de la línia de front del territori biscaí i l’altra a prop del perímetre de Bilbao, pel que va ser coneguda com el “Cinturón de Hierro de Bilbao”. En una primera maniobra, i després de duríssims atacs tant terrestres com aeris (el 26 d’abril va ser bombardejada Gernika), l’exèrcit franquista trencà la primera línia i va arribar a les portes del “Cinturón”. En una segona fase, aquest també va ser destruït, es conquerí la ciutat de Bilbao i els franquistes van avançar fins a tocar Cantàbria.
Mentre els exèrcits franquistes i republicans combinaven derrotes i victòries a la resta d’Espanya, a Catalunya, i principalment a Barcelona, es produí un conflicte armat dins el propi bàndol republicà. La crisi va esclatar a Barcelona quan un destacament de la Guàrdia d’Assalt va intentar recuperar per a la Generalitat l’edifici de la Telefònica, ocupat per la CNT. Diversos grups de la CNT van respondre amb les armes i el POUM es va sumar a la lluita en un intent d’imposar una direcció revolucionària. En l’altre bàndol, la Generalitat i el PSUC van fer front a la rebel·lió, per a inclinar al seu favor el control del govern de Catalunya i liquidar el POUM. La lluita, que va durar diversos dies, va estar a punt d’ocasionar una intervenció de marina i aire enviades pel govern central i finalment evitada gràcies a la mediació dels ministres i dirigents nacionals de la CNT. Tot i això, hi hagué enfrontaments armats en alguns indrets, com a Tarragona i a Tortosa. Els fets de Maig significaren la pèrdua d’atribucions de la Generalitat, un marginament notable del grup CNT-FAI i l’eliminació del POUM, alhora que augmentava la influència del PCE i del PSUC.
Mapes de les vegueries de Tarragona i Barcelona, editats per la Conselleria de Defensa de la Generalitat, 1937
Batalla de Brunete (juliol 1937)
Per tal d’alleugerir la situació al front del nord d’Espanya i aixecar l’assetjament de Madrid, l’Estat Major republicà va idear una maniobra que permetés aïllar les forces franquistes que envoltaven la capital. Però només una part dels tres cossos de l’exèrcit implicats va tenir èxit, el que va permetre l’exèrcit de Franco articular un contraofensiva. De manera semblant al que va succeir al Jarama, cap dels dos contendents va poder ampliar de manera notable les seves posicions malgrat les importants pèrdues que ambdós bàndols van patir. Paral·lelament a l’ofensiva de Brunete, el coronel Vicente Rojo, cap de l’Estat Major republicà, va planificar una sèrie d’accions de distracció que d’alguna manera permetessin captar l’atenció de l’exèrcit franquista en diferents punts. Es van dur a terme a Jaén, Extremadura i Terol.
Campanya del Nord : Cantàbria (agost 1937)
Brunete va aturar momentàniament el desenvolupament de la guerra al nord, però, un cop va ser evident que els moviments a la zona propera a Madrid no produirien cap avanç, Franco va tornar a conduir les seves tropes cap a Cantàbria. Partint des de la zona nord de Burgos i Palència, va entrar a Reinosa (apoderant-se d’una important factoria armamentística) per arribar després fins a Torrelavega.
Per l’est les tropes italianes també van superar la “defensa natural” de la serralada cantàbrica, produint-se una ràpida ocupació i deixant Astúries com a darrer reducte republicà al nord.
Batalla de Saragossa : Belchite (agost - setembre 1937)
Belchite va ser un nou intent republicà d’aturar la caiguda del front nord per mitjà d’una ambiciosa estratègia que havia de portar a la conquesta de la ciutat. Com en anteriors ocasions, el desplegament tàctic va superar les tropes republicanes que van evidenciar la manca de formació i d’instrucció requerides en una operació com aquella. Novament l’avanç republicà es va haver de fer de manera molt costosa i al final de l’enfrontament les posicions inicials pràcticament no s’havien modificat.
Campanya del Nord : Astúries (setembre - octubre 1937)
Un cop ocupada Cantàbria i havent fracassat l’intent d’entrar a Saragossa, Astúries es va convertir en un punt aïllat que va mostrar una aferrissada resistència fins el moment en que, igual que a Cantàbria, les tropes franquistes van sobrepassar la serralada cantàbrica. La caiguda d’Astúries i del front nord va significar no només una pèrdua de territori si no també de capacitat de producció minera i metal·lúrgica que va passar a mans del bàndol franquista.
ANY 38
Batalla de Terol (desembre 1937 - febrer 1938)
A finals de l’any 1937, Terol estava en mans de l’exèrcit franquista, unida a la reraguarda per un corredor estret i envoltada per columnes anarquistes. L’Estat Major republicà va concebre una maniobra “d’estrangulament” d’aquest corredor per a deixar aïllada la ciutat i fer més fàcil la seva conquesta. El pla va tenir èxit i a principis de gener les tropes republicanes van entrar a Terol, en no arribar a temps l’ajuda enviada a la ciutat per Franco, qui va decidir recuperar la primera capital de província que havia perdut durant la guerra. Després d’un primer intent fracassat, Franco va optar per utilitzar prop de 100.000 homes, 600 peces d’artilleria i tota l’aviació de que disposava en el que s’ha conegut com la Batalla d’Alfambra. L’Estat Major republicà, que havia donat per acabada la batalla de Terol, va ser sorprès per aquesta iniciativa i va rebre un fort revés: a les pèrdues ocasionades per la confrontació va haver de sumar la posterior pèrdua de Terol, que va tornar a mans franquistes.
Mapa d’Alfambra, editat per l’exèrcit franquista el 1938
Arribada al Mediterrani (març - abril 1938)
Esperonades per la victòria a Terol, les tropes franquistes van continuar el seu avanç cap a l’est, sense donar temps a la recomposició de les forces republicanes. El front de batalla es va establir a tot Aragó, des dels Pirineus al Maestrat. Al nord, els republicans van perdre la província d’Osca i van haver de recular fins a Lleida mentre que al sud de l’Ebre, l’exèrcit franquista va arribar al Mediterrani, establint una important sortida al mar i, al mateix temps, deixant aïllada Catalunya.
Zona del Forcall, pròxima a Morella, i part del corredor dels franquistes al mar. Mapa editat per l’exèrcit franquista el 1938
Intent de conquerir València (maig - juliol 1938)
Un cop establerta una via d’accés cap el mar, Franco es va estimar més prosseguir l’acció cap a València que marxar definitivament sobre Barcelona des de les posicions de Lleida i Tortosa, opció més lògica i esperada pels seus propis col·laboradors. No obstant, la iniciativa de conquerir València es va topar amb forts contratemps (resistència republicana, dificultats del terreny) que van frustrar fins a tres cops l’intent. Les tropes franquistes es trobaven a les portes de Jérica quan es va decidir suspendre l’ofensiva: l’exèrcit republicà havia creuat l’Ebre.
Ocupació de la bossa de La Serena (juny - juliol 1938)
La bossa de La Serena constituïa una posició republicana, pròxima a Mèrida, per on el general Vicente Rojo havia previst vàries vegades partir en dos el territori controlat pels franquistes. Tot i això, aquest front extremeny romania en una aparent calma i debilitat republicanes que el general Franco va voler aprofitar per fer-se amb la zona i iniciar després un avançament cap a Almadén i Ciutat Reial. Tal i com ho havia previst el Caudillo, la bossa de La Serena va ser fàcilment conquerida. Només l’inici de la Batalla de l’Ebre va aturar la continuació de les accions i, malgrat es van reprendre a l’agost, cap dels dos bàndols va aconseguir un avanç important.
La Batalla de l'Ebre (juliol - novembre 1938)
Amb l’objectiu d’atraure les forces que intentaven entrar a València, l’Estat Major republicà va idear una sèrie d’accions a la zona de la Terra Alta. El creuament del riu Ebre havia de ser la principal d’elles, complementada per altres ofensives “menors” a Sort i Amposta. Davant de la incredulitat de les forces franquistes que consideraven inoperants les tropes republicanes de la zona, aquestes van creuar l’Ebre la nit del 24 al 25 de juliol per nou punts del riu i van avançar i guanyar terreny sense gaire oposició. Els reforços franquistes i la Legió Còndor van aconseguir frenar l’ofensiva a Gandesa, on l’exèrcit republicà va haver de recular fins a les serres de Pàndols, Cavalls i Fatarella per a mantenir posicions.
En el mes i mig següent es va produir una lluita aferrissada, en condicions molt difícils, que si bé no va significar un guany substancial de terreny per a l’exèrcit de Franco, sí que va propiciar un desgast considerable en el bàndol republicà. Aquest desequilibri de forces va fer que la contraofensiva final de les tropes franquistes acabés ocupant les principals poblacions de la zona i desbaratant les restes de l’exèrcit republicà. A l’Ebre, la República va perdre la batalla i les seves darreres esperances de supervivència.
ANY 39
Ocupació de Catalunya (desembre 1938 - febrer 1939)
L’ocupació de Catalunya es va produir en tres fases consecutives, un cop l’exèrcit que havia derrotat els republicans a l’Ebre va poder refer-se. Un primer avanç es va produir simultàniament a les zones d’Artesa de Segre i de Borges Blanques, destruint la primera línia defensiva republicana. Va ser des del sud, el front més dèbil, que la progressió de l’exèrcit franquista es va produir amb rapidesa, entrant a Tarragona el dia 15 de gener i a Barcelona el 26 del mateix mes. Un cop controlada la meitat sud de Catalunya, es continuà a diferents velocitats: les posicions pròximes als Pirineus van trobar-se amb una major resistència que les properes a la costa, per on es va arribar a Girona el 4 de febrer. Davant una situació insostenible i amb milers de civils fugint cap a França, el govern republicà va intentar de nou una pau negociada amb Franco, però aquest, conscient de la seva superioritat, s’hi va negar. A finals de febrer, Catalunya ja estava sota el control del govern de Burgos.
Ofensiva final i fi de la guerra (març 1939)
L’ofensiva final concebuda per Franco per a liquidar les restes de l’exèrcit republicà tenia com a acció principal un moviment des de Toledo envoltant Madrid, complementat per un altre des de Terol a Conca. També al sud es va efectuar un moviment de tropes que va acabar d’enfonsar el front andalús. A la zona de Llevant i a la capital es va efectuar una rendició tàcita que en el cas de Madrid es va formalitzar el 28 de març. Ja guanyada la guerra per part de l’exèrcit franquista, l’ocupació de les zones republicanes d’Andalusia i del que avui seria Castella –La Manxa va ser fàcil. El 29 de març, a València i Alacant els soldats republicans que encara restaven a les trinxeres de les ciutats van deposar les armes i es van entregar. El dia 1 d’abril de 1939, es radiava el part que donava per finalitzada la guerra.
Biblioteca d'Humanitats