Els mapes durant la guerra
La cartografia a Espanya abans de la Guerra El juliol del 1936, la cartografia oficial espanyola era produïda per dos organismes, un de caràcter civil, l’Instituto Geográfico (IG), i un altre de militar, la Secció Cartogràfica de l’Estat Major Central. Les reformes militars del govern de la República havien fet que l’IG assumís l’elaboració del mapa topogràfic 1:50 000 i que tota la cartografia militar derivés de l’edició “civil”. Aquesta decisió, tenint en compte les característiques del mapa 1:50 000 publicat per l’IG, comportava una sèrie de dificultats a l’hora de cobrir les necessitats d’un mapa d’ús militar. Entre d’altres, les “queixes” dels militars es referien a l’escala inadequada que representava un 1:50 000 (massa gran per a les qüestions estratègiques i massa petita per a les tàctiques); la manca de quadrícula quilomètrica o la dificultat d’interpretació de les corbes de nivell a causa de l’excés d’informació referent als cultius que s’hi reflectia als fulls.
Exemple de mapa 1:50 000 editat per l’IG i del tipus d’informació referent als usos del sòl. (Mapa propietat de l'Institut Cartogràfic de Catalunya)
Pel que fa al ritme de producció de l’IG, tot i disposar de la planimetria a 1:25 000 de bona part de l’Estat, els fulls 1:50 000 que fins el moment s’havien editat només cobrien la meitat del territori. En l’àmbit militar, la única sèrie topogràfica completa era el Mapa Topogràfico del Protectorado español de Marruecos a escala 1:50 000, mentre que la resta de sèries disponibles cobrien en major o menor mesura el territori espanyol: del Mapa Militar de España 1:100 000 s’havia publicat menys d’un 10%, del Mapa Militar Itinerario 1:200 000 s’havia completat quasi bé tota Espanya, però tenint en compte que s’havia començat a editar el 1880, la majoria de la informació era obsoleta, a més de no comptar amb altimetria. Per tal d’esmenar aquestes deficiències, es va dur a terme una nova edició amb corbes de nivell, de la qual només es van arribar a editar, abans de la guerra, quatre fulls.
En aquest context d’escassetat cartogràfica, es va iniciar el conflicte, que, des d’aquesta perspectiva, va passar per tres etapes: la de l’ús del material disponible, la de l’edició de nous mapes i la de l’aturada progressiva de la producció cap a finals de la guerra.
La producció cartogràfica durant el conflicte
Ús de la cartografia disponible (juliol 36 - principis 37)
Full 36 del Mapa itinerario 1:200 000, editat el 1890, amb actualització de les vies de comunicació del 1937. Exemple d’ús de cartografia “obsoleta”.
En el bàndol franquista les circumstàncies van ser molt pitjors, ja que només l’Estat Major Central i el Ministerio de la Guerra comptaven amb col·leccions completes de mapes de tot l’Estat. Les altres unitats només disposaven dels fulls corresponents al seu territori, de manera que l’exèrcit d’Àfrica va haver de planificar la seva arribada a la Península i la posterior marxa cap a Madrid en base a uns quants fulls de la Guía Michelín de Carreteras 1:400 000. Ja a principis del 37, l’exèrcit franquista va comptar amb l’ajuda internacional italiana i alemanya. Entre els subministraments enviats pel govern alemany, es trobava una còpia monocroma de la col·lecció 1:50 000 destinada a completar els fons cartogràfics de la Sección de Cartografía del Cuartel General del Generalísimo. En aquest cas, calia afegir a la poca visibilitat de l’original, el fet de no poder discriminar els colors en una còpia en blanc i negre. No obstant, aquest tipus de documentació és la que va haver de ser utilitzada en aquesta primera fase.
Operacions a Andalusia
Edició de nova cartografia (principis 37 - finals 38)
Ja començat l’any 1937, els dos contendents van evidenciar la necessitat de disposar d’una cartografia adequada per al que havia esdevingut una guerra. En aquest sentit, els diferents organismes d’ambdós bàndols van portar a terme un considerable esforç a l’hora d’elaborar nous mapes d’utilitat en el conflicte.
L’Instituto Geográfico, l’Estat Major de l’Exèrcit republicà i la Sección Cartogràfica del Cuartel General del Generalísimo.
Mapa 1:50 000 republicà, edició monocroma del mapa original del 1920 amb l’actualització de les carreteres i la quadrícula Lambert
A partir de les minutes del Mapa Topográfico 1:50 000, l’IG va elaborar també una edició especial, bàsicament monocroma, del Plano Director 1:25 000. La seva escala, més detallada, permetia als oficials d’artilleria un grau de precisió molt més elevat a l’hora de dur a terme les operacions bèl·liques. Per a determinades zones i de manera puntual, es van arribar a editar fulls a escala 1:10 000.
En el bàndol franquista, la realització d’aquestes sèries va ser molt més costosa. Es disposava d’un nombre molt minso d’originals i les còpies “alemanyes” del mapa 1:50 000, tot i cobrir les necessitats més immediates, resultaven pràcticament il·legibles. Així, va ser necessari redibuixar i actualitzar els fulls disponibles del que s’anomenaria el Mapa Nacional. La majoria de les vegades aquesta actualització es va fer a partir dels originals publicats per l’IG, eliminant la informació no adient (usos del sòl) i afegint les noves vies de comunicació i la quadrícula Lambert. Per aquells fulls encara no editats o dels que no es disposava de l’original, es va haver de fer una recopilació de diverses fonts d’informació. En el cas dels fulls 1:25 000, l’edició es va realitzar a partir de l’ampliació de l’1:50 000 disponible.
Mapa 1:50 000 franquista, amb la quadrícula afegida, les vies de comunicació actualitzades i sense la informació dels usos del sòl.
Si el mapa 1:25 000, pel seu detall, era el mapa adequat per a l’artilleria a l’hora de moure’s en zones concretes, el mapa 1:100 000 es va realitzar per tal de poder donar una visió general del territori en les qüestions tàctiques i estratègiques. L’anomenat Mapa de mando va ser realitzat, en el bàndol republicà, per l’Estat Major Central. Es formava per reducció de quatre fulls de l’1:50 000 i l’edició era en color. En el bàndol contrari, l’organisme editor era la Sección de Cartografía del Cuartel General del Generalísimo on el procediment de formació dels mapes va ser similar, tot i que la manca d’algun dels fulls 1:50 000 va fer que, en certes ocasions, la informació del full no fos completa.
Mapa de mando 1:100 000 republicà, de la zona de Gandesa, edició en color de 1938
Pel que fa a la cartografia itinerària, l’Instituto Geográfico va realitzar una edició especial “para servicios de guerra” del Mapa general de carreteras de España a 1:400 000, sèrie que s’havia publicat amb anterioritat i d’un conjunt de mapes provincials que el Ministerio de Obras Públicas ja havia editat l’any 1935.
Per la seva banda, tant l’Estat Major republicà com la Sección de Cartografía del Cuartel General del Generalísimo van editar diferents fulls del Mapa Itinerario de España 1:200 000. En el cas republicà, es va continuar la realització de l’edició moderna de la sèrie, ja començada abans de la guerra, on s’actualitzava la informació i s’incloïen les corbes de nivell. La Sección Cartográfica franquista va començar la preparació i edició dels fulls 1:200 000 cap el 1937, tant en blanc i negre com en color i també amb corbes de nivell. Ja a finals de la guerra, un cop ocupada Barcelona, la Sección Cartográfica va realitzar un tiratge provisional d’aquesta sèrie en base a les planxes republicanes que va requisar.
Un fet similar va succeir amb una altra de les sèries itineràries editada per l’Estat Major: la Guía Militar de Carreteras de España, mapa essencialment planimètric on constaven les principals vies de comunicació. La Guía Militar a 1:400 000 va començar a publicar-se el 1938 a Barcelona, però, tal com va passar amb el Mapa Itinerario 1:200 000 amb l’ocupació de la ciutat comtal, les planxes republicanes van ser aprofitades per l’exèrcit franquista que va editar diversos fulls provisionals durant els mesos de febrer i març del 1939.
Full núm. 3 de la Guía Militar, de març de 1939, amb el segell “Edición provisional”
La Sezione Topocartografica del Corpo Truppe Volontarie
Menció apart mereixen les edicions de diverses sèries topogràfiques i itineràries que va a dur a terme la Sezione Topocartografica del Corpo Truppe Volontarie (CTV). El CTV formava part de l’ajuda italiana que Mussolini va enviar als rebels espanyols i el composava un important contingent d’homes i equipaments. No obstant, després de la derrota que les tropes italianes van patir a Guadalajara, el CTV va ser reorganitzat i una de les novetats de la seva reestructuració va ser la incorporació d’una secció cartogràfica, la “Sezione Topocartografica”, que va ajudar a pal·liar el dèficit de mapes que patia el bàndol franquista. Tot i elaborar una considerable quantitat de croquis i vistes panoràmiques, la seva activitat més important va ser la realització de dues sèries cartogràfiques: l’edició del Mapa topográfico 1:50 000 i del Mapa militar itinerario 1:200 000.
A causa de les carències ja esmentades del mapa topogràfic 1:50 000, els cartògrafs italians van redibuixar un conjunt de fulls corresponents als fronts de Santander, Madrid i Aragó. La majoria dels nous mapes incorporaven la quadrícula militar alfabètica, pròpia del mapa 1:50 000 italià, reduïen bona part de les informacions referides als usos del sòl i representaven l’altimetria per corbes equidistants cada 20 m. No obstant, en els primers fulls realitzats, la necessitat de disposar de cartografia actualitzada va fer que el mapa redibuixat tingués un cert caràcter provisional o d’esbós, sense tenir les característiques que s’acaben de comentar.
El cas del Mapa itinerario 1:200 000 va ser una mica diferent. Si bé la importància de l’1:50 000 era entesa tant per l’exèrcit franquista com per l’italià, el mapa itinerari no constituïa una prioritat pels espanyols, però sí pels italians que destacaven per les seves unitats motoritzades. D’aquí l’interès de la Sezione Topocartografica en confeccionar un mapa itinerari on les informacions relatives a les vies de comunicació fossin actualitzades. També s’hi representava el relleu mitjançant corbes de nivell i tintes hipsomètriques. Com que el mapa 1:200 000 es realitzava a partir dels fulls 1:50 000, es va procedir a un “alleugeriment” de les informacions que podien saturar el mapa, la qual cosa el feia més fàcilment llegible i consultable.
Full de Madrid, exemple del mapa itinerari 1:200 000 realitzat per la Sezione Topocartografica del Corpo Truppe Volontarie.
(Mapa propietat de l’Institut Cartogràfic de Catalunya)
Altres institucions
D’altres institucions van elaborar cartografia, en major a menor mesura, durant el conflicte. Entre elles, el Servei de Cartografia de l’Estat Major de l’Exèrcit de l’Aire republicà, que va editar alguns fulls del mapa 1:50 000; la Conselleria de Defensa de la Generalitat que va realitzar, en el seu poc temps de vida, alguns mapes de vegueries de caire itinerari i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, organisme que va suposar un ajut inestimable per a l’exèrcit franquista, donant suport amb els seus fons i el seus equipaments i instal·lacions a la nova Sección Cartogràfica del Cuartel General del Generalísimo, que naixia pràcticament del no-res.
La Fotografia aèria
Un altre tipus de documentació cartogràfica de gran importància durant la guerra va ser la fotografia aèria. Per a tots dos bàndols, la fotografia permetia obtenir informació precisa, detallada i gairebé al moment de la situació i organització de les forces enemigues, així com dels resultats de les pròpies operacions militars, podent valorar, per exemple, les conseqüències dels bombardejos de manera immediata. El seu ús es va donar principalment en els fronts, proporcionant, al mateix temps, informació de zones de les que encara no es disposava de cartografia.
Si en un primer moment els efectius aeris estaven del costat republicà, l’arribada de l’Aviació Legionària italiana i de la Legió Còndor alemanya va dotar l’exèrcit franquista d’una ajuda extraordinària, especialment en el cas dels alemanys, els equipaments dels quals van anar perfeccionant-se amb aparells i òptiques de gran qualitat.
Aturada de la producció cartogràfica (finals 38 - abril 39)
Després de la Batalla de l’Ebre, l’esforç republicà a nivell d’edició de cartografia, va anar aturant-se fins, pràcticament, desaparèixer. Bona part dels mapes publicats van viatjar amb el govern republicà a mida que aquest canviava de seu, així que, quan l’exèrcit franquista va entrar a Barcelona el gener del 39, va trobar una ingent quantitat de material que va poder confiscar. També va aprofitar diverses planxes d’edicions a punt de ser publicades i amb les que va realitzar edicions pròpies. Només a Madrid, l’Instituto Geográfico va continuar la seva tasca fins que finalment a l’abril la capital també va caure en mans dels rebels. Un cop acabada la guerra, es va procedir a la reorganització de tots el serveis cartogràfics de l’Estat.
La situació el 39
Ja abans de finalitzar la guerra van coexistir dos “instituts geogràfics”: per una banda, l’Instituto Geográfico republicà i per l’altra el Servicio Nacional del Instituto Geográfico y Estadístico, creat pel govern franquista el gener del 1938. La victòria d’aquests últims va fer que, en reestructurar els serveis cartogràfics nacionals, es considerés que calia donar preeminència a l’Exèrcit a l’hora d’establir la realització de la cartografia nacional. L’Instituto Geogràfico, no obstant, no havia de desaparèixer, si no que podia assumir tasques considerades pels militars com a no essencials: cadastre, estadística … Finalment, l’Instituto Geográfico y Catastral (nom que va adoptar el maig del 1938) va encarregar-se de la cartografia de base, mentre que el Servicio Geográfico y Cartográfico del Ejército, creat el setembre del 1939, ho va fer de la cartografia militar, recuperant les funcions de l’antic Depósito de la Guerra. Després d’una ràpida recopilació de materials i equips, a finals del 1939 es va reemprendre l’edició del mapa topogràfic que passà a anomenar-se Mapa Topográfico Nacional. El 1940 es va formalitzar la creació del Consejo Superior Geográfico, organisme de control i supervisió de tots els serveis relacionats amb la informació geogràfica. A través d’aquest organisme l’Estat Major de l’Exèrcit va poder aplicar els seus criteris durant més de 10 anys.
Biblioteca d'Humanitats