Verdi va néixer l’octubre del 1813 a Roncole, localitat propera a Busseto i pertanyent al Ducat de Parma, i allà rebé la seva primera formació musical. Amb deu anys es traslladà a Busseto per estudiar amb Ferdinando Provesi, mestre de capella de l’església de la ciutat. El 1831 es mudà a la casa d’Antonio Barezzi, comerciant i aficionat a la música, que acabaria sent un dels personatges més importants de la seva vida en convertir-se primer en el seu benefactor i després en el seu sogre.
Verdi viatjà a Milà el 1832 per estudiar al seu conservatori, tot i que no va ser acceptat per motius burocràtics. Barezzi acceptà fer-se càrrec de les despeses de la seva formació privada a Milà, i Verdi inicià els seus estudis amb Vincenzo Lavigna, maestro concertatore a La Scala. Estigué allà durant tres anys, i el 1836 va ser nomenat mestre de música a Busseto. Aquell mateix any, Verdi es casà amb Margherita Barezzi. La parella tingué dos fills, Virginia i Icilio Romano, que moriren el 1838 i 1839 respectivament.
Des de 1836, Verdi havia estat treballant en una òpera titulada Rocester, que intentà sense èxit que s’estrenés al Teatro Ducale de Parma. A finals del 1838, Verdi renuncià al seu càrrec de mestre de música a Busseto i al febrer de l’any següent es traslladà a viure a Milà. Aquell mateix any, Verdi pogué finalment estrenar a La Scala la versió revisada de la seva primera òpera, ara titulada Oberto, conte di San Bonifacio.
Arran de l’èxit d’Oberto, l’empresari de La Scala Bartolomeo Merelli, contractà Verdi per compondre tres òperes més. La pèrdua de la seva dona el juny de 1840 i el fracàs tres mesos més tard de la primera d’aquestes tres obres, l’opéra-comique Un giorno di regno (“Rei per un dia”), provocaren en el compositor una crisi de confiança que el portaren a plantejar-se abandonar la seva carrera musical. Verdi trigà un any i mig, un període de temps relativament llarg en el seu moment, en estrenar a La Scala la seva següent òpera, Nabucco (1842), amb la qual aconseguí un èxit sense precedents a Milà. El cor dels hebreus del tercer acte, “Va pensiero”, potser la peça més coneguda de tota l’obra de Verdi, es convertí ràpidament en un símbol de les aspiracions nacionals italianes. Entre l’estrena de Nabucco (març del 1842) i la de La traviata (març del 1853), Verdi va compondre un total de 16 òperes, una cada nou mesos de mitjana. Aquest ritme perjudicà la salut del compositor, especialment durant els primers anys.
Ernani (1844, a partir de l’obra de Victor Hugo) significà la primera col·laboració entre Verdi i un dels seus llibretistes més assidus, Francesco Maria Piave, amb qui repetiria a la següent òpera, I due Foscari (1844). Hi seguiren obres com Alzira (1845) i Macbeth (1847), entre d’altres. Va ser durant aquests anys que es retrobà amb la soprano Giuseppina Strepponi, que havia participat a les estrenes d’Oberto i Nabucco, i que es convertiria en la seva inseparable companya.
A banda d’una breu estança a Viena el 1843, Verdi féu el seu primer viatge a l’estranger el 1847 per a supervisar les estrenes de I masnadieri, òpera basada en Els bandits de Schiller, a Londres, i Jérusalem (versió francesa d’I lombardi alla prima crociata, 1843) a París. En aquesta ciutat s’instal·là durant uns dos anys, tot i que visità Milà durant els aixecaments revolucionaris del 1848. Verdi tornà amb Strepponi a Busseto l’any següent, provocant un escàndol perquè no s’havien casat, i dos anys més tard s’instal·laren definitivament a una casa a la propera Sant’Agata, en unes terres que havien estat propietat dels seus avantpassats.
Aquells anys, Verdi compongué les tres òperes que li reportaren més fama internacional. La primera, Rigoletto, basada en Le roi s’amuse de Victor Hugo, es va estrenar a La Fenice de Venècia el 1851. L’ús d’aspectes còmics en un context seriós, la continuïtat entre els diferents números de l’òpera, i la profunditat psicològica dels personatges (atorgant el protagonisme a un desfigurat baríton per oposició al tenor romàntic habitual) són alguns dels aspectes més innovadors d’aquesta obra. Il trovatore (1852), amb llibret de S. Cammarano, té un to diferent però, malgrat el retorn als personatges tradicionals de l’òpera seriosa, la seva música desprèn una energia emocional que progressa a través de números sencers, en la mateixa línea que ho feia en les òperes anterior i posterior. Finalment, La traviata (1853) és el resultat d’una nova col·laboració entre Verdi i Piave, que parteix de La dame aux camélias d’A. Dumas. El llibret és d’un realisme poc habitual, i hi ha certa tendència cap a escenes d’introspecció molt diferents als grans números solistes i corals d’òperes anteriors del compositor, que remarquen la profunditat psicològica dels personatges. Però si hi ha una característica important comuna a aquestes tres obres és la continuïtat dramàtica i musical entre les diferents escenes, que substitueix el tradicional esquema d’àries i conjunts.
Si fins aquell moment, l’activitat musical de Verdi havia estat gairebé frenètica, durant els 18 anys posteriors a La traviata només estrenà sis òperes. A Les vêpres siciliennes (1855), encarregada per l’Òpera de París, va utilitzar l’esquema de cinc actes habitual en la grand opéra francesa, així com números de ballet i grans cors, allunyant-se de les tres òperes anteriors. Simon Boccanegra (1857) és una òpera amb preponderància de veus greus i gairebé sense rols femenins. La foscor del seu color va ser molt criticada, i és de fet una de les obres més revisades del compositor, que la reestrenà el 1881. La següent òpera, Un ballo in maschera (1859), va tenir un gran èxit i es convertí en una de les obres més populars del compositor.
Aquells anys es portaren a terme les primeres fases de la unificació italiana. El 1859, el seu nom serví per encunyar la proclama “Viva Verdi!”, com acròstic de “Viva Vittorio Emmanuele Re D’Italia”. Dos anys més tard, va ser elegit diputat en el primer parlament italià, càrrec que va ocupar entre 1861 i 1865.
Després de tres anys d’inactivitat musical, el 1862 estrenà a St. Petersburg La forza del destino, la darrera col·laboració amb Piave, que es basà en Don Álvaro, o la fuerza del sino del duc de Rivas. La següent òpera, Don Carlo, s’estrenà sense massa èxit en ocasió de l’Exposició Universal de París de 1867. En aquell any moriren el seu pare Carlo i Antonio Barezzi.
Verdi recuperà aspectes més conservadors la seva òpera Aida (1871). Encarregada per l’Òpera del Caire, l’argument mostra el clàssic triangle amorós de les seves primeres obres, però l’espectacularitat i l’exotisme de l’harmonia i la instrumentació la fan una de les obres més aconseguides del compositor. Les estrenes al Caire i, dos mesos més tard, a Milà foren un èxit absolut.
Després d’Aida, Verdi no estrenà cap òpera en setze anys. Sí revisà algunes òperes anteriors (Simon Boccanegra i Don Carlo), i escrigué el quartet de corda en mi menor, única obra de cambra que va compondre, i la Messa di requiem (1874).
El juny de 1879, l’editor Giulio Ricordi i el llibretista Arrigo Boito, coneixedors de la veneració que sentia Verdi per l’obra de Shakespeare, l’impulsaren a compondre una òpera basada en l’Othello. Tot i que, a causa de les revisions esmentades d’obres anteriors, el projecte s’endarrerí, el febrer de 1887 s’interpretà Otello a La Scala de Milà. Boito insistí novament en una altra adaptació shakespeariana amb The merry wives of Windsor, que es convertiria en Falstaff (1893), la darrera òpera de Verdi. Amb posterioritat només compondria les Quattro pezzi sacri, quatre obres sacres vocals escrites separadament però publicades juntes el 1898. Strepponi havia mort a Sant’Agata l’any anterior, i Verdi es traslladà a Milà el desembre del 1900, on morí un mes més tard.
