Alguns personatges de la història de la música no es van saludar mai. Fou el cas de Stravinsky i Schönberg. Entre ells plana el misteri d’una invitació per a l’estrena del Pierrot lunaire que el compositor austrÃac envià a Stravinsky. No sabem si s’arribaren a conèixer aprofitant l’avinentesa.
Schubert no va aconseguir vèncer la seva timidesa i, malgrat trobar-se pels carrers vienesos, no arribà a creuar un mot amb Beethoven. Händel no va viatjar a Leipzig per a poder parlar i prendre un cafè amb Bach. Aquestes trobades només es produeixen a la ficció, com a la peça teatral de Paul Barz Sopar a quatre mans.
Verdi i Wagner es llegien les composicions. El jove Wagner s’hagué d’obrir pas entre el pes de la influència verdiana. L’italià , un home d’èxit a la dècada dels setanta, s’hagué de preocupar pels cercles musicals de Bolonya que li retreien un estil tancat i el comparaven amb Wagner.
La crÃtica musical ha jugat a contraposar homes i partitures. ¿És possible fugir d’aquestes dualitats, i proposar que la nostra cultura no és una qüestió de pols magnètics oposats, si més no en allò musical?
Verdi i Wagner, Wagner i Verdi, ens posen difÃcil escapar d’aquest maniqueïsme perquè fins i tot coincidiren en l’any de naixença. Sense cap mena de dubte ambdós marcaren amb un braó indiscutible la música occidental de la segona meitat del segle XIX. Més enllà de valorar les dades biogrà fiques d’ambdós músics, no perdrem res si ens adonem que la construcció d’una història serà fica i correcta, que eviti de forma dogmà tica certes contraposicions, resultaria insulsa, esbiaixada. Si Verdi i Wagner conserven importà ncia avui en dia és perquè signifiquen quelcom per a la nostra cultura. La lectura i l’audició de les seves obres no és, ni ha estat, una dada llunyana reificada. Les seves idees, procediments dramatúrgics, i les propostes musicals han estat apropiades, reinterpretades i adaptades. Hi ha un Verdi italià , un Wagner germà nic; però també han existit un Verdi "alemany", un Wagner "català ", o un Verdi "americà ", per no esmentar les lectures anarquistes del Capvespre dels déus, o les interpretacions que pretenien trobar un capitalisme latent a Aida.
Quan el 1844 s’escoltà a Barcelona per primera vegada Nabuconodossor de Verdi el públic no s’hi abalançà unà nime tot d’una. Les baralles entre aficions atiaren una nova polèmica: era millor Donizetti o aquell desconegut italià que venia avalat per un èxit precipitat?
Al cap de pocs anys els salons de ball de tot Europa, les murgues, les estudiantines, o fins les minyones, tothom cantava i dansava al so de Verdi, de valsos sobre La traviata i polques d’Ernani.
Wagner arribà a Catalunya, com a tota Europa, envoltat de polèmica. Les ideologies enfrontades convertiren Wagner i Verdi en senyera de les seves causes. Salvador Raurich (1869-1945) –músic, astrònom i polÃtic– assegurava que "de las acaloradas discusiones y disputas surgÃan trompazos y puñetazos, aisladamente o por grupos, luchas que a veces llegaban a ventilarse en la calle a la salida del teatro. Estos conflictos llegaban hasta a trascendenr al seno de las familias".
L’acalorament de les ires cal temperar-lo, potser amb la fredor de les xifres. Fins el 1947 Aida s’havia cantat al G. T. del Liceu unes 358 vegades. Al seu costat, les dades de Lohengrin, representada en 184 funcions, o les 128 de La WalkÃria, encara no arribaven a les 157 de Faust. Tot i aixÃ, es sol afirmar que Barcelona era una de les capitals wagnerianes d’Europa, malgrat que aquestes xifres semblin desmentir-ho. Quelcom que no rutlla si volem demostrar que l’enfrontament aferrissat entre Wagner i Verdi es pot traduir només en dades.
La contraposició entre ambdós compositors no es donava només a les nostres contrades, dissortadament cainistes i massa sovint enceses en bel·ligerà ncies. Francis Toye, autor d’una biografia sobre Verdi publicada el 1931, definia la seva música com "d’impuls mediterrani, rÃtmica, temperamentalment volcà nica, de melodia imperant". Observem, però, que Verdi era reduït només a un impacte sensorial, colorÃstic, quasi irracional. Limitar-lo a un à mbit mediterrani, tot i ésser un fet geogrà fic incontestable, també equivalia a negar altra possibilitat en la seva escolta que no fossin els fets emocionals.
Fa tot just cent anys, el 1913, la Revista Musical Catalana dedicava un número monogrà fic al centenari de Wagner, amb un extens article de 19 pà gines de Joan Salvat, juntament amb una proposta de poca base cientÃfica sobre "El Sant Grial de valència". Al mateix número es reproduïen les cartes de la peregrinació a Bayreuth de LluÃs Millet, del 1899. És bo recordar que la Associació Wagneriana va crear-se a Barcelona el 1901. Sense ella, possiblement, el wagnerisme català no s’hauria articulat d’una forma tan coherent ni hauria exercit gaires influències. Més enllà de Catalunya, a Brussel·les, els concerts del violinista Ysaye es dedicaven al centenari de Wagner. Tota Europa es tenyà de wagnerisme aquell 1913. Al Palau de la Música Catalana es programava Parsifal, com una de les fites del Festival Wagner, preludi de l’estrena al Liceu. Al mes d’abril unes singulars "Festes Hel·lèniques", organitzades a Barcelona, recollien una arqueològica barreja de músiques suposadament de la Grècia clà ssica, envoltades també de perfums wagnerians.
On era Verdi fa cent anys? El mes d’octubre de 1913 la Italian Orchestra Society de Nova York oferà un concert al Carnegie Hall. El Liceu programà tres òperes del compositor italià , però cap acció Verdi similar al Palau de la Música. Joan Salvat va escriure’n a Revista Musical Catalana un article, de 2 pà gines d’extensió. Salvat marcava la seva prelació estètica de Verdi: "És, doncs, després de Wagner, l’autor que prefereix més el nostre públic, si ens atenim a lo que l’estadÃstica proclama".
No podem establir sobre quines estadÃstiques es fonamentava. Potser el nombre d’articles, de societats wagnerianes a tot el món, o d’articles d’opinió. Ara bé, Salvat no es podia estar d’assegurar el domini teatral de la música de Verdi, la força de la seva paraula i l’arrodoniment de les seves darreres òperes. Les seves lloances les hagué de temperar per "si algú trobés fora de lloc el nostre elogi a Verdi, sense prevenció de cap classe ni preocupacions d’escola".
Al recull de conferències de Theodor W. Adorno Einleitung in der Musiksoziologie (1962) podem trobar 2 cites a Verdi, al costat de les 36 dedicades a Wagner. Això ens podria indicar que l’influent filòsof de les Noves Músiques no amagava un partidisme obvi cap a una de les dues estètiques. Però aquesta lectura de xifres perverses emmascara uns matisos importants.
Adorno havia escrit al voltant d’Aida el 1929, després d’assistir a una representació a Frankfurt. La data és significativa. En aquell moment el gènere operÃstic s’abocava a un declivi social. El 1929 seria també l’inici de la "Verdi renaissance": la recuperació d’un repertori que, al contrari del wagnerià , havia estat força oblidat els darrers anys. Adorno va quedar seduït per la melodia de Verdi, que possiblement no pogué comprendre del tot. La versió d’Aida que escoltà li feu preguntar-se sobre el sentit de mantenir les obres de repertori tradicional representades dins d’un estil antic i grandiloqüent. Adorno interpretà aquella posada en escena com una mena d’alienació, en la qual els més conservadors només volien autojustificar-se, intentant evadir-se en una contemplació atemporal de la bellesa melòdica. En una data tan primerenca, Adorno ja proposava que les obres més tradicionals haurien de prendre una vida renovada tot aplicant sobre elles les imatges de la vida contemporà nia. És a dir, proposava una manipulació argumental i escènica, just durant el 1929.
Wagner també va haver de passar per la seva particular "renaixença", després de 1945. La manipulació de la seva obra durant la Segona Guerra Mundial va estigmatitzar-lo, fins el punt que durant uns anys quasi desaparegué dels repertoris.
Avui les atzagaiades que s’escrivien el 1882 –deia J. Piqué que "los wagneristas siente crecer la yerba en materia de alta escuela"– poden fer-nos somriure. Se’ns fa allunyat de compredre quin motiu rar devia empènyer a Miquel Domènech per a proposar que el públic del 1913 escoltés més Parsifal i desertés de les sales on triomfaven els films sobre Sherlock Holmes. Verdi i Wagner, Wagner i Verdi haurien d’haver superats unes confrontacions que ara no tenen sentit, perquè les dues propostes dramatúrgiques s’han convertit necessà riament en complementà ries. Són dues cares d’una mateixa moneda. O potser cares d’un dau, de més de sis facetes. Potser Wagner ja no representa la redempció de la humanitat, ni Verdi l’aglutinador contra l’opressió... Potser. Interessa més el lligam entre la música, la paraula i el gest escènic.
Molt sovint ens caldrà desvetllar-nos, com Brunhilda adormida en una roca envoltada de flames, i entonar un "Va pensiero" contra el tirà .
Francesc Cortès
Departament d’Art i Musicologia
