Dins del còmic espanyol dels anys 80 trobem dues vessants predominants: les anomenades “línia chunga” i “línia clara”. A Espanya la polèmica de la línia clara esclata l’any 1984 i té el seu origen en la revalorització d’una sèrie d’historietes francòfones destinades a un públic majoritàriament infantil i juvenil, en especial de l’obra d'Hergé, cèlebre principalment pel seu destacat personatge Tintín. Els còmics relacionats amb la línia clara es caracteritzen per la linealitat i tendència a la geometrització del dibuix, el qual es presenta acabat i amb un traç continu, i l’absència de taques. A nivell temàtic, normalment es presenten històries d’aventures amb personatges locals i tocs costumistes que participen d’una claredat que també es fa evident al guió.
La revista Cairo serà la que acollirà el màxim de dibuixants associats amb el moviment de la línia clara, especialment ens referim a un grup d’artistes valencians coneguts com la “Nueva Escuela Valenciana”, que participaran de la reivindicació d’aquests nous criteris estètics en contraposició a la violència explícita i l’estètica abjecta propugnada per altres publicacions com El Víbora, hereva del còmic marginal, que es considera representativa de la "línia chunga".
La "línia chunga", per contra, emfatitza molt més en temes relacionats amb les drogues, el sexe i els problemes de la societat del moment tractats d’una forma més cruenta, sense filtres i amb un predomini de les escenes violentes i explícites. Tot això sense deixar de banda aquest toc humorístic i desenfadat que es reflecteix també en l’estil d’aquestes historietes aparentment contraculturals que es dóna en un moment d’esplendor del còmic underground i que coincideix amb un període de transició democràtica caracteritzat pel desencant dels anys posteriors a la dictadura franquista.
Documents exposats
|
BAZOFIA (1975). núm. 1. Madrid Autoedició Portada sense firmar ni acreditar |
 |
|
EL POLVORÓN POLVORIENTO (1977). núm.1. València Autoedició: Mique Beltrán
Les revistes Bazofia (1975-1977) i El Polvorón Polvoriento (1977) són un dels màxims representants del moviment de la “línia chunga” a Espanya. Bazofia s’associa a la "MovidaMadrileña", la qual tenia la premsa com un dels seus medis d’expressió. El fanzine es caracteritza per les seves historietes marginals amb dures escenes de violència, drogues i sexe que evoquen el descontent dels joves del moment que rebutjaven allò establert i tenien una actitud inconformista que expressaven mitjançant la cultura alternativa o la contracultura. És per això que la pròpia portada és una mostra d’aquest inconformisme, de l’ànsia de llibertat i lluita contra la repressió i crítica al sistema. Pel que fa a El Polvorón Polvoriento, es tracta del primer número de la producció dels germans Reme i Mique Beltrán, que presenta un marcat accent underground seguint la tradició del comix americà. Amb una voluntat de denuncia social, el fanzine destaca per la seva agressivitat en comparació amb altres publicacions del moment. El subtítol “El comix para leer en el wàter” i el personatge que protagonitza la portada del primer número no deixen cap dubte de la seva vinculació a la “línia chunga”. |
 |
|
CAIRO (1981). núm.2. Barcelona: Norma Editorial
A l’editorial del segon número de la revista Cairo es fa una clara defensa de la “línia clara” vers la “línia chunga”. És una mostra del debat que va haver entre els dibuixants espanyols d’aquestes dues tendències que es va fer patent en les respectives publicacions, essent aquest un clar exemple de declaració d’intencions. En aquest text concís però revelador es critica l’abús de les historietes violentes que tenen el sexe i les drogues com a elements intrínsecs i es proposa una altra forma de fer còmic alternatiu, tot defensant la validesa d’alguns dibuixants que, fins i tot, es consideren artistes de renom dins del món del còmic contracultural. |
 |
|
CAIRO (1989), núm.64. Barcelona: Norma Editorial Portada: Daniel Torres
Daniel Torres és un dels representants de la “línia clara” a Espanya, hereu de la historieta francobelga, tot i que amb un estil personal que beu de diverses fonts. L’artista valencià es situa dins del moviment de la “Nueva Escuela Valenciana” i es caracteritza, de la mateixa manera que altres integrants d’aquesta escola com Sento o Micharmurt, pel documentalisme gràfic i per una estètica fotogràfica i cinematogràfica que descendeix directament del còmic nord-americà. Això es fa evident amb l’ús d’algunes tècniques del cinema com per exemple els moviments de càmera, els talls o fins i tot la temàtica d’alguns dels còmics. |
 |