febr. 23 2017
Visibilitat del femení en la concordança amb el participi
UNA LLENGUA MÉS MASCLISTA, Eugeni S. Reig
EL REBUIG EN LA LLENGUA CULTA DE LA CONCORDANÇA DEL PARTICIPI PASSAT AMB EL PRONOM ACUSATIU DE TERCERA PERSONA
La nostra llengua –i també altres llengües llatines– té un bon grapat d’expressions que sempre construïm només en femení –l’anomenat femení d’indeterminació– com és el cas de les conegudíssimes locucions dos dits de la mateixa, qui la fa la paga o ara sí que l’hem feta bona. L’exclamació ¡l’he cagada! és una d’eixes expressions que empren el femení d’indeterminació i que, per tant, no tenen cap sentit si s’hi usa el participi en masculí. (…)
Manuel Sanchis Guarner, en l’apartat 223 de la seua Gramàtica valenciana (pàg. 193) escriu: “Normalment, en els temps composts, el participi del verb que es conjuga roman invariable en la forma masculina sing.; exemple: Havem gastat moltes pessetes. Emperò el participi concorda amb el complement acusatiu quan est és un dels pronoms dèbils de 3.ª persona el, la, els o les; exemples: Has sabut la lliçó? No l’he sabuda; Haveu vist les meues sabates? Sí que les he vistes; Has trobat els meus germans? No els he trobats.” Com veiem, Manuel Sanchis Guarner prescriu en la seua gramàtica fer la concordança fins i tot amb el masculí plural, com ens ho indica clarament l’exemple «no els he trobats».
La Gramàtica normativa valenciana de l’AVL (pàgina 180, punt 23.2.2.1) diu: “El participi dels temps composts concorda en gènere i nombre amb els pro- noms acusatius de tercera persona lo, la, los, les: –Has vist la meua germana? –No, encara no l’he vista. La concordança també es dóna en aquells casos en què el temps compost va seguit d’un infinitiu i el pronom s’anteposa al conjunt verbal, amb independència que el pronom siga un complement de l’infinitiu o no: No les he sentides entrar. No l’ha deguda conèixer. No les hem pogudes comentar“. La norma de l’AVL és claríssima. S’entén a la primera.
Com veiem, la Gramàtica normativa valenciana de l’AVL també ens diu que cal fer la concordança fins i tot amb el masculí plural ja que inclou el pronom acusatiu de tercera persona los, però –potser intencionadament– posa només exemples corresponents al gènere femení.
La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona, per desgràcia, s’ha perdut per influència del castellà en una zona important del nostre domini lingüístic que comprèn una bona part de Catalunya –ciutat de Barcelona inclosa–, però es conserva ben viva en terres valencianes i, també, a les Illes Balears a on, fins i tot, fan la concordança amb el masculí plural. I tam- bé es conserva encara en algunes parts de Catalunya. Actualment molts escriptors continuen fent la concordança –com feia la llengua clàssica i com continuem fent valencians, illencs i alguns catalans–, però molts dels que no la fan en la llengua parlada tampoc la fan en la llengua escrita, i això, que a mi em sembla un error fora mida i tremendament greu perquè despersonalitza la nostra llengua, es considera normatiu i, per tant, s’admet com a correcte. Tan normatiu es considera dir i escriure «aquestes novel·les ja les he llegides» com dir i escriure «aquestes novel·les ja les he llegit». I damunt, per a agreujar més en- cara el problema, els llibres d’estil d’alguns mitjans de comunicació i els correctors d’algunes editorials i d’eixos mateixos mitjans de comunicació (que pertanyen, especialment, a l’àrea a on no es fa la concordança) ho fomenten i, fins i tot, ho imposen. Jo comprenc perfectament –i em sembla molt bé i hi estic total- ment d’acord– que als minusvàlids se’ls done tota classe de facilitats per a fer- los la vida més fàcil, més còmoda i més agradable, però el que no puc comprendre –ni crec que ho entenga ningú– és que u s’automutile voluntàriament per a convertir-se en minusvàlid i gaudir d’eixes facilitats. Doncs eixa barbaritat tan grossa és exactament la que fan els valencians que renuncien a fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona en la llengua culta quan pràcticament tots nosaltres la fem en la llengua parlada.
És mutilar la llengua d’una manera lamentable. Maltractar-la i empobrir-la d’una manera absurda a canvi de no res. (…)
Fer la concordança en el cas del masculí plural –concordança que els valencians no fem– no és gaire important perquè no aporta res de positiu, però fer-la en el cas del femení, tant singular com plural, és importantíssim perquè aporta claredat i precisió a la llengua. Actualment, que tanta preocupació hi ha perquè les dones no siguen invisibles tant en la llengua parlada com en l’escrita i, per tal d’aconseguir-ho, s’usen fórmules moltes voltes absurdes que compliquen les coses d’una manera innecessària, em resulta desconcertant que es deixe de fer la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera per- sona quan el pronom és de gènere femení, perquè fer eixa concordança dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural. Si parlem d’unes dones i diem «les he vist» en lloc de dir «les he vistes» considere que, a més d’atemptar contra la integritat de la llengua, atemptem contra la dignitat de les dones. Les menyspreem i les subordinem als hòmens d’una manera gratuïta.
Els valencians hem fet des de sempre la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. I, actualment, continuem fent-la. Pose només un parell d’exemples dels nostres clàssics. En el capítol X del Tirant lo Blanc titulat La resposta definitiva que l’ermità féu al Rei podem llegir: –Jo, senyor –dix l’ermità–, les iré a comprar, per ço com sé millor conèixer los materials si són bons, per ço com jo les he fetes moltes voltes de les mies mans. En el poema LX d’Ausiàs Marc llegim: “Mes voluntats, en gran part discordants, dona, per vós les he fetes concordes”. Com veiem, Joanot Martorell i Ausiàs Marc escrivien «les he fetes» i no «les he fet». I de la mateixa manera ho han fet sempre els bons escriptors valencians de tots els temps. Cal deixar ben clar que la immensa majoria dels actuals, també.
La Gramàtica de la llengua catalana publicada recentment per l’Institut d’Estudis Catalans diu: “Aquesta concordança, però, ha perdut terreny a favor de la construcció amb el participi invariable, que es manifesta amb els valors de gènere i nombre menys marcats: en masculí singular”. No diu que cal fer la concordança, no diu que és obligatori fer-la, només diu que «[…] la concordança entre el pronom d’acusatiu i el participi se sol mantenir en els registres formals.» Pompeu Fabra va cometre l’error d’elaborar una norma complexa i poc adequada sobre la concordança i, a més, no va prescriure que es fera, es va limitar a dir «És recomanable (si no obligatori) de fer concordar el participi passat amb el complement directe quan aquest és un pronom personal feble de tercera persona.» (Gramàtica catalana, 1918). Dir «és recomanable (si no obligatori)» no és pas la mateixa cosa que dir «és obligatori», que és el que Fabra hauria d’haver fet i no va fer. La recent gramàtica de l’IEC ni tan sols diu, com deia Fabra, que «és recomanable» que es faça la concordança; es limita a dir que «[…] se sol mantenir en els registres formals». No prescriu res, només informa. No actua com una gramàtica normativa sinó com una gramàtica descriptiva. Els redactors de la gramàtica de l’IEC han perdut una ocasió magnífica de potenciar la personalitat i la claredat de la llengua catalana. (…)
Considere que tots els que escriuen en la nostra llengua, siga quina siga la seua parla, haurien de fer sempre la concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de tercera persona. I seria molt adequat i molt convenient per al bé de la nostra llengua que tots els catalanoparlants de qualsevol part de la nostra àrea idiomàtica feren l’esforç de recuperar eixa concordança també en la llengua parlada com fem encara els valencians, els balears i alguns catalans pels motius següents:
1) Perquè és una característica pròpia de la nostra llengua (…).
2) Perquè dóna visibilitat a la dona d’una manera ben clara i natural.
3) Perquè acosta la llengua actual a la llengua dels nostres clàssics.
4) Perquè és un senyal de respecte cap als catalanoparlants que encara tenim la sort de fer la concordança.
5) Perquè fa la llengua més clara, més precisa i més entenedora.
València, 27 de gener del 2017
Annex
L’apartat 13.5.2.4. de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, que trobem en la pàg. 492, titulat “La concordança entre el pronom d’acusatiu i el participi”, diu:
En la llengua antiga i en una part important dels parlars actuals, quan el complement directe és un pronom personal d’acusatiu de tercera persona i el temps de l’oració està format per l’auxiliar de perfet haver i el participi passat, el pronom i el participi concorden en gènere i nombre: –Heu regat les hortènsies? –Les he regades jo mateix. Aquesta concordança, però, ha perdut terreny a favor de la construcció amb el participi invariable, que es manifesta amb els valors de gènere i nombre menys marcats: en masculí singular (Les he regat jo mateix). En els parlars que mantenen la concordança, és més habitual quan el pronom és femení (L’he comprada avui; les he comprades avui) que quan és masculí plural (Els cavalls, ja els hauríem ensellats/ensellat, si ens haguéssiu avisat). En el cas del masculí singular hi ha coincidència amb la solució invariable (Feia poc que l’havia comprat, l’ordinador). Tanmateix, la concordança entre el pronom d’acusatiu i el participi se sol mantenir en els registres formals.
La concordança també es dona en aquells casos en què el verb que va en participi és un verb modal (poder, gosar, haver de, deure) o proper a un modal (voler, saber), o bé un verb causatiu (fer, deixar): Finalment les hem pogudes obrir; No l’havia sabuda contestar; Me l’ha deixada portar. Per a la concordança del pronom d’acusatiu i el participi dels verbs de percepció veure i sentir seguits d’un verb en infinitiu, vegeu § 26.6.1a.
Bibliografia
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA; Gramàtica normativa valenciana. (Publicacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2006)
FABRA I POCH, Pompeu; Gramàtica catalana. (1a edició, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1918)
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS; Gramàtica de la llengua catalana. (1a edició, Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2016)
SANCHIS GUARNER, Manuel; Gramàtica valenciana (Editorial Torre, València, 1950) SARAGOSSÀ ALBA, Abelard; Gramàtica valenciana raonada i popular. Els fonaments. (2a edició revisada i augmentada, Tabarca Llibres, València, 2005)
Cibergrafia
«La dictadura lingüística dels mitjans de comunicació i la caboteria dels polítics (III: ‘L’han cagada’)» per Jaume Corbera Pou <https://dodeparaula.blogspot.com/2017/01/la-dictadura-linguistica-dels- mitjans_19.html>
«Fabra i el francés. La concordança del participi (¡Ara sí que l’has feta bona!)» per Abelard Saragossà
<https://www.academia.edu/31021108/Fabra_i_el_francés_Concordanca_del_participi>
El 1848, quan les ciutadanes franceses es van
voler inscriure a les llistes electorals, els van
dir que no ho podien fer perquè l’article de
la llei deia: “Són electors tots els francesos”,
i això volia dir i s’havia d’interpretar com “tots
els mascles que tenen la ciutadania francesa”.
De fet, al Canadà va passar el mateix amb
totes les lleis a partir del 1867.
