Xavier Rambla Sociologia

Personal journals have been a literary genre for a long time. In higher education, reflective journals have been used in order to raise awareness of the specifics of professional activity, for instance, medical interviews with patients, qualitative social research, or teachers self-assessment of classroom practices.

In general, reflective journals may be helpful to develop the higher-order learning outcomes. For instance, Bloom’s taxonomy distinguishes remembering, comprehending, applying, analysing and synthesizing. Remarkably, journals induce students to analyse evidence which could otherwise be taken for granted without recognising its importance. This tool also requires students to elaborate their own synthesis of a case or a particular situation.

In this entry I want to comment on three contributions of electronic journals to higher education. In other words, I want to write down some contributions of blended learning in this area.

1. Reflective journals are useful for students and lecturers to discuss fieldwork observations in qualitative social research. Writing journals for this purpose has been a common practice for a long time. By accounting for the researchers’ observations and feelings, this technique expects to control for bias, and mostly, to construct theories through a constant dialogue with empirical evidence. Since electronic journals allow students and lecturers to share observations and feedback in a same space, they help both parties to think of the whole research process step by step. This is a promising intellectual exercise as well as careful, detailed and transparent method of academic assessment.
2. This tool is also instrumental to report on professional internships. Normally, internships are assessed by final reports issued by both mentors in the workplace and academic supervisors. These reports mostly take into account to what extent the student fit into the placement and was able to make interesting suggestions both from the professional and the academic point of view. Electronic journals provide another opportunity to enhance these discussions and the ulterior learning insofar as they allow students and supervisors to discuss everyday experiences. This discussion may detect any problems disrupting fit for a variety of reasons (e.g. expectations, roles, miscommunication, unexpected emotional reactions). At the same time, a continous dialogue requires students to ground their specialised judgement of the experience on a huge variety of small details that otherwise would be easily overlooked.
3. Finally, reflective journals open new opportunities for widening the array of relevant learning outcomes in the midst of academic cultures which are systematically centered on lecturing. Lecturing is a teaching instrument which may be as useful as any other one, but for complex historical reasons it has become the only one in some academic cultures. Then, it compels lecturers to elaborate on their personal view of topics. If students are to prove they attended the lectures and made sense of them, they are also implicitly required to adhere to this view. Only an excellent communication and a strong trust would allow for some room for explicit discrepancy in a written exam that assesses a series of lectures. In this context, reflective journals posit new occasions for debate and require both lecturers and students to take account of each other’s views and understandings. While lectures may be complemeted by question and answer sessions, this is normally a complementary activity after a long one-way transmission of information and professional judgements. However, if properly designed and scheduled, reflective journals may alleviate face-to-face sessions from this burden and open new spaces for different teaching and learning activities.

For the last decades Brazil has overcome the Philippines regarding the UNDP  indexes of education and life expectancy. These disparate trends highlight the diversity of middle-income countries. Although Brazil and the Phillippines have suffered in a similar way from the so-called “middle-income trap“, their human development has not followed a correlative pattern. I have analysed the factors of these trends in a recent publication.

A particular correlation with the patterns of education policy transfer is telling. Both countries have repeatedly adopted the policies widely sponsored by the International Financial Institutions since the eighties. Some time ago the Philippines was also cited a best practice of the Green Revolution.

However, Brazil struggled to adopt a different view regarding social policies. Its main conditional cash transfer scheme, Bolsa Familia, was initially a local initiative but became a popular programme for most international organisations. The administrations of Inácio Lula da Silva and Dilma Rousseff also engaged in multi-layered consultation to design and implement Federal plans for Education, as required by the 1988 Constitution. At the same time, an array of political players built coalitions which promoted diverging but related views of education policy. Thus, the Global Campaign for Education allied with teacher unions, Federal, state and local administrations as well as international organisations such as UNESCO and the Organisation of Ibero-American States. The business community also searched for the support of the World Bank to launch the Todos pela Educaçao campaign. Did this dense network of collaboration foster an improving trend of human and educational development? Statistical trends were remarkably positive since the nineties. How was conflict managed within the frame of this civil society? Looking at the impeachment of President Rousseff, it is obvious that conflict was a powerful underlying process. This is really an intriguing case for further research

La “societat del coneixement” es caracteritza per un seguit de canvis socials que combinen processos visibles a les escales geogràfiques local, estatal i global. Per especialitzar-se en la gestió empresarial, la gestió pública o la intervenció social a través del tercer sector, una persona ha de comprendre fenòmens com ara l’enormitat de les finances, la configuració de cadenes globals de valor, la formació de sistemes regionals i estatals d’innovació, o bé la importància estratègia de la gestió del coneixement i la formació de xarxes urbanes globals.

Com s’aprèn a gestionar les innovacions en aquest context? Certament cal adquirir i aplicar un ventall de coneixements teòrics de diverses branques de les ciències socials. Però no n’hi ha prou. El panorama és prou complex perquè un/a professional necessiti sovint expressar la seva opinió experta sobre diversos temes. I això només s’aprèn amb una pràctica ben orientada per la teoria. A més a més, és imprescindible organitzar el propi treball amb autonomia, i comunicar idees amb eficàcia.

És molt difícil de desenvolupar aquests aprenentatges si la docència universitària consisteix tan sols a donar i rebre classes magistrals, i proposar i resoldre exercicis. Aquesta pauta normalment implica que els estudiants reparteixen la seva atenció entre llargs períodes de molt baixa intensitat i un o dos moments de màxima tensió en les corresponents èpoques d’exàmens. En canvi, per adquirir i aplicar coneixements teòrics alhora que hom aprèn a formular judicis especialitzats, organitzar-se i comunicar, cal tot un altre plantejament del treball de docència i aprenentatge. Per això és necessari prestar un nivell mitjà d’atenció a un ventall d’activitats durant tres o quatre mesos, i en tot cas baixar la guàrdia quan tan sols es tracta de completar els informes que ja s’han anat esbossant al llarg d’aquest temps. El gràfic adjunt perfila les dues pautes (corba-atencio).

Per tant, a més de classes magistrals i exercicis, aquesta mena d’aprenentatges requereixen altres eines. L’aprenentatge basat en problemes, l’elaboració de diaris, el b-learning i la participació en relacions intergeneracionals poden ser alguns instruments molt apropiats per assolir aquesta fita.

Una cadena de valor abasta tot el ventall d’activitats necessàries per concebre, dissenyar, produir i vendre un producte. Inclou la manera d’obtenir les matèries primeres. A hores d’ara la majoria de cadenes de valor són globals per tal com aquestes activitats es distribueixen per tot el món (aquí). Diverses organitzacions privades intenten establir una regulació transnacional de les cadenes globals de valor. No és difícil constituir organitzacions d’aquesta mena; en general, fundar-les comporta uns costos d’instal·lació moderats (aquí).

La Universitat de Duke i un centre de negocis han endegat un projecte per tal d’afavorir la regulació voluntària per part de les empreses. La proposta consisteix a fer recomanacions precises a partir de les troballes de recerques sobre les qüestions socials, econòmiques i ambientals relacionades amb una determinada cadena de valor (aquí).

Després de la tragèdia de Rana Plaza de 2013, l’Organització Internacional del Treball i el govern de Bangla Desh han desplegat un sistema d’inspecció de les fàbriques que treballen al país per a les cadenes de valor del sector tèxtil (aquí).

És important analitzar diversos aspectes de les cadenes globals de valor, com ara els següents:

• A qui interpel·len els Objectius de Desenvolupament Sostenible? Es poden assolir mitjançant acords entre actors privats? O cal que les autoritats públiques de les Nacions Unides intervinguin per garantir els drets humans?
• Com poden els moviments socials incidir sobre les cadenes globals de valor?
• Fins a quin punt els mètodes de la Universitat de Duke i de l’Organització Internacional del Treball contribueixen a bastir sistemes de governança global que siguin cosmopolites i donin respostes fortes als dilemes dels drets humans?

La societat de la informació i del coneixement atorga un valor molt elevat a la innovació. Si bé un sector reduït  de la població hi treballa per desenvolupar innovacions molt avançades, el cert és que en països com el Regne Unit gairebé la meitat de la força de treball fa un ús molt intensiu del coneixement per dur a terme la seva feina (vg. Walby, 2011). Aquestes dues menes d’activitats acaben generant nous productes i nous processos de treball. Alhora, la innovació adopta formes molt diferents segons si els dominis sòcio-tècnics de les finances i de la societat civil contribueixen a generar-la (vg. Sassen, 2012).

Les innovacions que es relacionen estretament amb les finances són les que atrauen inversors que esperen rendibilitzar una patent. Per aquesta mena d’innovacions, la clau és que l’estratègia de les empreses promotores sigui convincent (vg. model EFQM) a banda del triangle social de confiança, autoritat i cooperació que es pugui establir entre les persones que hi treballen (vg, Sennett, 2012). En la mesura que són el producte de la visió més restrictiva de l’economia del coneixement (vg. Walby, 2011), són força impermeables a les polítiques laborals i el caràcter sistèmic i geogràfic dels sistemes d’innovació (vg. Lundvall, 2007).

Quan la societat civil contribueix a la innovació, la definició dels problemes és molt plural. La peça clau de les organitzacions implicades radica en la definició participativa de l’estratègia per part d’un ventall de “stakeholders” (vg. model EFQM). La utilització del coneixement en el sentit més ampli del que pugui ser una economia del coneixement és decisiva (vg. Walby, 2011). Els sistemes nacionals d’innovació entren en contacte amb la societat civil, que aporta alguns dels elements determinants del conjunt. Aquests sistemes no estan configurats tan sols per les empreses i les interaccions entre elles sinó també per cercles molt més amplis que inclouen l’estat del benestar, l’educació, el sistema fiscal, la mobilitat i altres aspectes (vg. Lundvall, 2007) . Per exemple, moltes idees de la Amsterdam Smart City provenen de la societat civil. A més a més, als països d’Europa central i a Escandinàvia la coordinació entre els governs i dos components de la societat civil, com ara són les patronals i els sindicats, han bastit sistemes de formació professional molt efectius.

Tanmateix, les finances i la societat civil no disposen dels mateixos recursos de poder:

Thus I would argue that finance succeeds in escaping conventional formats
when two or more financial exchanges merge and thereby constitute a net-
worked platform, allowing them to maximize the utilities of network technol-
ogies (Sassen 2008, chapters 7 and 8). In this sense, I would argue that
finance has been far ahead of civil society in the use of networked technologies.
It has actually invented new formats to accommodate its use: multi-sited net-
worked platforms, where each financial centre is a node in the network. Civil
society organizations have had many obstacles put in their way towards these
types of networked arrangements. In many ways, they have been forced to
take the form of incorporated firms rather than networked platforms. There
is, in my analysis, a political issue here that is yet another variable that contrib-
utes to produce diverse socio-digital formations even when based on similar
network technologies (Sassen, 2012: pag, 4)

Aquesta anàlisi de la societat de la informació desperta un seguit de preguntes molt rellevants:

• De quina manera la gestió de les organitzacions afavoreix innovacions més rellevants per a les finances?
• De quina manera la gestió de les organitzacions afavoreix innovacions més rellevants per a la societat civil?
• Els conceptes més ampli i més restringit de l’economia del coneixement modelen les connexions entre la gestió i la innovació?
• De quina manera les polítiques laborals afavoreixen la innovació? Fins a quin punt intervenen a configurar sistemes nacionals d’innovació?
• De quin domini sòcio-tècnic (les finances o la societat civil) sorgeixen normalment les innovacions socials digitals que fan noves aportacions a la mobilitat, els serveis a les persones i les ciutats sostenibles?

Els dies 7, 14, 21 de novembre i 12 de desembre els estudiants de l’assignatura Societat de la Informació, del Grau d’Empresa i Tecnologia, comentaran els seus treballs acadèmics sobre les innovacions socials digitals amb un grup de persones interessades. Es tracta d’una experiència d’aprenentatge basat en problemes que s’obre al públic a fi d’articular l’expertesa professional i tècnica dels estudiants amb el sentit comú dels usuaris a qui podria fer servei. Alhora, és una manera de provar noves formes de col·laboració de la universitat amb la societat civil.

El professor Xavier Rambla, del Departament de Sociologia, demana als estudiants que analitzin quin problema esperen resoldre un seguit d’innovacions socials digitals, i esbrinin quin impacte podrien provocar sobre diversos grups socials. Els estudiants han de documentar-se, formular les seves hipòtesi, i analitzar l’evidència empírica que puguin trobar. Amb la seva participació, el programa Aprendre amb la Gent Gran, del Districte de Sants-Montjuïc de Barcelona, continua la seva trajectòria de col·laborar amb les universitats amb la perspectiva de fomentar les relacions intergeneracionals.

Since 1990 the UNDP emphasizes that human development is multidimensional. At least, it has three distinct faces such as income, education and public health. Other complementary indexes have noticed that housing conditions must be taken into account too. In addition, divides between socio-economic groups, gender and ethnic groups cannot be overlooked.

For years the human capital approach has almost monopolised the official reading of this point. In this vein, the contribution of education to foster the other dimensions has been widely documented. In fact, education has positive effects on opportunities in the labour market, on economic performance, on fertility, on public health, on democracy and many other aspects. However, recently the interest in the wider picture is growing, not least because the connections between the other dimensions are noticed but also because the effects on education of any other shortcomings are also taken into account (e.g. see this policy brief). The 2016 Global Education Monitoring Report clearly states that education is linked to the other SDGs. The Report also claims that this is a two-way connection with education impacting on the other SDGs and these other SDGs influencing education too. Therefore, it is interesting to think carefully about an array of possible connections. Three examples provide some food for thought.

To start with, sanitation may impinge on education in direct and indirect ways. The direct effect has to do with material constraints at home, such as the availability of space for playing and doing homework. The indirect is even more powerful, since sanitation influences health, and health may determine the potential for education. Here, data tend to indicate that the correlation between sanitation and primary school completion has changed during the last decades, probably due to improvements in both dimensions (see here).

The fact that the bulk of the world population leaves in cities provides other illustrations. Latin America is the continent with the most extreme manifestations of this phenomenon. There, evidence shows an increasing trend to socio-economic segregation so much so that high-income persons normally live in socially homogeneous areas which are well connected with other similar communities. This trend provokes perverse consequences for other social groups, mostly because it tends to accumulate problems of poverty, school drop-out and low-skills jobs in peri-urban areas where the basic facilities are also weak (here). In addition, urban violence is particulary worrying in some countries. This is the case in Latin America, This violence constrains the use of urban space, and certainly, shortens the life expectancy of the youth. These consequences are clearly harmful for education (see map 5 and figure 3 here)

Last but not least, income inequalities and adult skills are correlated in the countries with a higher HDI. Income gaps are an effect of skills polarisation, but income poverty also becomes a powerful barrier to skills development. While Scandinavian countries are able to alleviate inequality and strengthen the skills of the adult population, Anglo-Saxon countries maintain large economic gaps and polarised distributions of skills, and other countries maintain economic gaps and lower average levels of skills (eg. Spain, Italy, Ireland and Poland) (see graph and blog post here).

Les tecnologies de la informació no han estat inventades per una ment aïllada sinó per diversos nuclis d’enginyers, matemàtics, informàtics i altres especialistes que treballaven sobre criptografia, censos de població i gestió empresarial. Més endavant s’han desenvolupat fins a generar els ordinadors personals, internet, els llocs web, i finalment els web 2.0 A la vegada que es concebien aquestes eines, s’esdevenia un seguit de transformacions socials que n’han esperonat l’ús i n’han inspirat altres desenvolupaments. L’estructura econòmica ha passat de basar-se en la indústria a basar-se en els serveis. La geografia dels estats nacionals, amb les seves xarxes de ciutats i de transports centralitzades entorn de la capital, on es van formar les primeres grans empreses, ha estat substituïda per una geografia de nodes (p. ex., ciutats globals, centres tecnològics), fluxos (p. ex., trànsit aeri i terrestre), escales globals de decisió (p. ex., creixement del capital financer, multiplicació dels organismes internacionals, desplaçament de les sobiranies nacionals per diverses formes d’autoritat) i noves matrius territorials (p. ex., moviments socials, migracions i religions transnacionals). Les infotecnologies han contribuït a tots aquests processos, i n’han experimentat les conseqüències, fins al punt que el seu potencial és indestriable d’aquests canvis socials.

L’assignatura és una introducció a la sociologia i a les ciències socials que intenta donar eines conceptuals per comprendre la relació entre l’empresa i la tecnologia en aquest context. Per això es concentra en els conceptes de globalització, economia del coneixement, mercat laboral, organització i desigualtats socials (entre classes, entre gèneres, i entre majories i minories ètniques). S’hi fan servir aquestes eines intel·lectuals per (aprendre a) interpretar diversos discursos oficials, polítics i professionals sobre tot plegat, entre altres, el European Framework for Quality Management, els sistemes regionals de recerca i d’innovació, el pensament sobre les “smart cities”, la OCDE Skills Strategy, la 2020 Strategy de la Unió Europea, els Sustainable Development Goals o el Human Development Program de les Nacions Unides.

El Semestre Europeo incluye la recomendación de prevenir el abandono escolar prematuro para responder a los principales desafíos que tienen que afrontar las sociedades del continente (aquí). El Semestre Europeo es el proceso de elaboración coordinada de los presupuestos de los países del euro. Desgraciadamente, la opinión pública dedica toda la atención a la magnitud del déficit, pero otras cuestiones como las políticas impositivas, el estado del bienestar o la educación también figuran en la agenda oficial.

El curs 2016-17 el grup d’estudiants de l’assignatura Societat de la Informació (dels graus d’Empresa i Tecnologia, i Gestió Aeronàutica, a la UAB) investigarà les condicions i els efectes de la innovació. Per fer-ho, els donaran suport les persones que participen al programa Aprendre amb la Gent Gran del Districte de Sants de l’Ajuntament de Barcelona. (Nota: trobareu la majoria dels enllaços d’aquesta entrada en anglès, però l’activitat es durà a terme en català).

L’economia i la gestió entenen normalment que la innovació consisteix a adoptar idees que milloren els processos i també els productes d’una empresa. En contra de la intuïció més estesa, la recerca ha descobert que la cooperació és més determinant que la competència per a les innovacions reeixides. Per exemple, la Unió Europea ha creat l’Observatori dels Clúster Industrials per fer el mapa del potencial d’innovació a totes les regions del seu territori, ja que la cooperació local juga un paper clau.

Darrerament han sorgit veus que reclamen d’ampliar força el concepte. El fet és que no tan sols les empreses sinó també les administracions públiques i la societat civil poden contribuir a la innovació, fins i tot liderar-la moltes vegades. D’aquesta manera, l’estratègia de la Ciutat Intel·ligent d’Amsterdam i el recull sobre Innovacions Socials Digitals a Europa inclouen projectes digitals que actuen en els àmbits següents:

1. Atraure professionals amb capacitat de generar noves idees.
2. Millorar les condicions de vida de la gent, per exemple, fomentant els costums saludables, detectant les necessitats de les persones grans, o posant els petits productors agraris en contacte amb treballadors estacionals.
3. Afavorir l’estalvi d’energia i aigua amb aplicacions domòtiques o fórmules per gestionar l’energia produïda als habitatges, i també amb la distribució a través de xarxes intel·ligents.
4. Estimular les immenses possibilitats de reciclatge que permeten configurar una veritable ciutat circular.
5. Reforçar la base tecnològica de la innovació amb sistemes de dades obertes, e-ports, disseny innovador i alertes digitalitzades.
6. Facilitar la mobilitat amb sistemes de transport compartit, de gestió del trànsit, d’aparcament intel·ligent i diverses iniciatives d’e-mobilitat.
7. Obrir la caixa del coneixement expert necessari per a governar un país o una ciutat, tal com han fet els nous mètodes de formulació de peticions públiques a Finlàndia, la xarxa que comparteix fotos de cèl·lules cancerígenes per ajudar a la recerca, o el lloc web ArregleuElMeuCarrer.
8. Contribuir a l’educació i l’aprenentatge d’habilitats necessàries per a treballar, com ara fa el disseny peer-to-peer.
9. Inspirar noves solucions econòmiques i financeres de treball cooperatiu, moneda social i similars.

Les ciències socials ens han proporcionat una caixa d’eines ben equipada per analitzar aquests temes. Sobretot, al curs farem servir els models de la Fundació Europea per a la Gestió de Qualitat i del Centre per a la Teoria del Canvi. Ara bé, totes aquestes iniciatives han fet ben palès que cal compaginar aquestes anàlisi amb l’experiència de la gent, molt especialment de qui té una perspectiva temporal més àmplia. Les persones grans aportaran aquest input de sentit comú tot mantenint un seguit de reunions amb els estudiants al Campus de Sabadell de la UAB.