Homer, La Ilíada XXII, vv. 304 i ss. (La Magrana Trad. Joan Alberich)
Havent parlat així es va treure
l'espasa punxeguda, que al costat li penjava grossa i massissa. Va fer
un salt encongint-se, com una àguila d'alta volada que es dirigeix cap
a la plana a través de núvols foscos per agafar un anyell tendre o una
llebre esporuguida. D'aquesta manera Hèctor el va atacar brandint una
espasa punxeguda. Aquil·leu el va escometre i va omplir el seu cor
d'una fúria ferotge. Per davant es va cobrir el pit amb un escut bell i
ben treballat, mentre es movia amb el casc lluent de quatre cimeres, al
voltant del qual voleiaven les crins d'or que Hefest havia posat
espesses a cada cimera. Tal com avança entre les estrelles en la foscor
de la nit l'estel del vespre, que és l'astre més bell que hi ha al cel,
així sortia una lluïssor de la punta de la pica ben esmolada que
Aquil·leu brandava a la mà dreta, rumiant la ruïna per al diví Hèctor i
observant per on el bell cos cediria millor. Tota la seva persona la
cobrien les belles armes de bronze que havia tret a l'esforçat Pàtrocle
després d'haver-lo matat. Només se li veia el lloc per on les
clavícules separen el coll de les espatlles, la gorja, on la pèrdua de
la vida és rapidíssima. Allí, mentre l'atacava enardit, el ferí amb la
pica el diví Aquil·leu. La punta li travessà totalment el col tendre,
però la llança de freixe feixuga pel bronze no li va tallar la tràquea
de tal manera que li va poder dir alguna cosa tot contestant les seves
paraules. Va caure a la pols, i el diví Aquil·leu se'n gloriava:
"Hèctor, quan desarmaves Pàtrocle, potser t'imaginaves que estaves
salvat i, de mi, no te'n preocupaves gens, perquè jo no era a prop,
infeliç. Però lluny d'ell, al darrere, a les còncaves naus quedava un
defensor molt més valent, i aquest sóc jo, que t'he desfet els genolls.
A tu els gossos i les aus t'arrossegaran ignomiosament; en canvi, a
ell, els aqueus li retran honors fúnebres".
Afeblit, Hèctor de casc tremolós li va respondre: "T'ho demano per la
teva vida, pels teus genolls i pels teus pares, no permetis que els
gossos em devorin vora les naus dels aqueus, sinó accepta bronze i or
en abundància com a dons que el pare i la venerable mare t'oferiran per
endur-se a casa el meu cos per tal que a mi, un cop mort, em facin
partícip del foc els troians i les esposes dels troians".
Mirant-se'l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va
dir: "Gos, no em supliquis pels genolls ni pels pares. Tant de bo la
meva fúria i el meu coratge m'impulsessin a fer bocins la teva carn i a
menjar-me-la crua per tot el que has fet. No hi ha ningú que pugui
apartar els gossos del teu cap, ni encara que em portessin aquí a pesar
rescats infinits ni deu vegades ni fins i tot vint vegades i també me'n
prometessin d'altres, ni encara que el Dardànida Príam manés
rescatar-te a preu d'or, ni fins i tot així la teva venerable mare,
posant-te un llit, et plorarà, ella que et va infantar, sinó que els
gossos i les aus se't cruspiran tot sencer".
Hèctor de casc tremolós moribund li va respondre: "A mesura que et vaig
mirant et reconec prou bé i, és clar, no t'havia de convèncer, perquè
en el teu interior el cor és de ferro. Amb tot, vigila ara que no
esdevinguis motiu d'ira dels déus aquell dia en què, a les portes
Escees, Paris i Febos Apol·lo et matin, per molt valent que siguis".
Havent parlat així, el final de la mort el va cobrir. La seva ànima,
volant des dels seus membres, se'n va anar cap a l'Hades lamentant el
seu destí i abandonant el seu vigor i la seva joventut. Quan ja era
mort el diví Aquil·leu va dir: "Mor, que jo acceptaré el meu destí en
el moment que Zeus i els altres déus immortals vulguin que jo fineixi".
Va parlar i va arrencar la pica de bronze del cadàver. La va posar a
part i li va treure de les espatlles les armes de bronze, totes
sangonoses. Els altres fills dels aqueus van córrer al seu voltant i
contemplaren l'estatura i la bellesa admirable d'Hèctor. Ningú no se li
atansava sense donar-li un cop. Cadascú es mirava l'altre company que
tenia al costat i li deia així: "Renoi, és molt més tou aquest Hèctor,
en deixar-se palpar, que no pas quan calava foc ardent a les naus".
Així parlava cadascú i acostant-se-li el colpejava. Tan bon punt el
diví Aquil·leu de peus lleugers el va desarmar, posant-se dret entre
els aqueus, els va dir: "Companys, cabdills i capdavanters dels argius,
ja que els déus m'han concedit abatre aquest home, que ha causat molts
més sofriments que no pas tots els altres junts, anem a la ciutat, fem
una temptativa al seu voltant amb les armes, perquè ens assabentem del
projecte que encara tenen, si abandonaran la ciutat encimbellada, ara
que aquest ha caigut, o bé si desitgen romandre-hi, encara que Hèctor
ja no hi sigui. Però ¿per què el meu cor té aquests dubtes? Vora les
naus roman insepult i sense plors el cos de Pàtrocle. No l'oblidaré
mentre convisqui amb els vius i se'm moguin els genolls. I encara que a
l'Hades hom no es recordi dels morts, jo encara mantindré allí el record
del meu benvolgut amic. Apa, ara, fills dels aqueus, tornem cap a les
naus balmades, mentre cantem un peà, i emportem-nos-el. Hem aconseguit
una gran glòria: hem matat Hèctor, el qual els troians a la ciutat
honoraven com un déu".
Va parlar i meditava accions ultratjoses contra el diví Hèctor. Va
foradar-li per darrere els tendons d'ambdós peus des del turmell cap al
taló i hi va fer passar corretges de pell de bou. El va fermar al carro
i va deixar que li arrossegués el cap. Muntà al carro, arreplegà les
armes il·lustres i fuetejà els cavalls perquè arrenquessin. Ells, de
bon grat, fugiren volant. Mentre el cadàver era arrossegat, es va
produir una polseguera, i al voltant li voleiaven els cabells negres.
El seu cap, abans encantador, ara romania tot dins la pols. Aleshores
Zeus el va lliurar als seus enemics perquè l'ultratgessin en la seva
terra pàtria.
