Homer, La Ilíada XXII, vv. 209 i ss. (La Magrana Trad Joan Alberich)
El diví Aquil·leu feia senyals als guerrers amb el
cap i no permetia disparar contra Hèctor amargs projectils, no fos que
algú, tocant-lo, aconseguís la glòria i arribés en segon lloc. Però,
quan van arribar a les fronts per quarta vegada, aleshores el pare dels
déus va desplegar la balança d'or i hi va posar dues parques de la mort
molt dolorosa, la d'Aquil·leu i la d'Hèctor domapoltres. La va aixecar
agafant-la pel mig. Es va inclinar el dia fatal d'Hèctor i va baixar a
l'Hades. Aleshores Febos Apol·lo el va abandonar. Atena, la dea d'ulls
d'òliba, es va dirigir vers el Pelida i, plantant-se-li al costat, li
va dir paraules alades: "Ara, il·lustre Aquil·leu, favorit de Zeus,
tinc l'esperança que nosaltres dos hem de portar una gran glòria a les
naus dels aqueus, després d'haver liquidat Hèctor, encara que sigui
insadollable de combat. Ara ja no és possible que es faci escàpol de
nosaltres ni encara que s'hi esforci molt l'arquer Apol·lo,
recargolant-se als peus de Zeus portador de l'ègida. Així, doncs,
atura't i respira, que jo ja me li acostaré i el convenceré que lluiti
cos a cos amb tu".
Així va parlar Atena, i ell li'n va fer cas i es va
alegrar en el seu cor. Es va quedar dret recolzant-se en la llança de
freixe de punta de bronze. Ella el va deixar i va anar a buscar el diví
Hèctor, fent-se semblant a Deífob en el posat i en la veu forta.
Plantant-se-li al costat, li va dir aquestes paraules alades: "Benvolgut
germà, veritablement el ràpid Aquil·leu t'acuita molt perseguint-te amb
els seus peus lleugers al voltant de la ciutat de Príam. Apa, doncs,
aturem-nos, esperem-lo i defensem-nos".
Al seu torn, el gran Hèctor de casc tremolós li va
dir: "Deífob, certament abans m'eres de molt el més estimat dels
germans, dels fills que engendraren Hècabe i Príam. Ara, però, penso
estimar-te encara més en el meu cor, ja que, quan m'has vist amb els
teus ulls, has gosat sortir de la muralla per la meva causa, mentre que
els altres s'han quedat dintre".
Atena, la dea d'ulls d'òliba, li va respondre:
"Benvolgut germà, el pare i la venerable mare, l'un rere l'altre,
agafats als meus genolls, i també, tot al voltant, els companys m'han
pregat molt que m'hi quedés. Talment estan tots espantats. Però, en el
meu interior, un sentiment lúgubre aligia el meu cor. Ara, tanmateix,
tots dos enardits anem de dret a combatre i que no hi hagi gens ni mica
estalvi de llances, per tal que veiem o bé si Aquil·leu ens mata i
s'emporta les despulles sangonoses cap a les naus balmades o bé si ell
és subjugat per la teva pica".
El combat
Havent parlat així, Atena se l'endugué amb astúcia.
Quan ja eren a prop, avançant l'un contra l'altre, el gran Hèctor de
casc tremolós va dir en primer lloc: "Ja no m'escapoliré de tu, fill de
Peleu, com les tres vegades que fins ara he fugit de tu al voltant de
la gran ciutat de Príam sense gosar esperar la teva escomesa. Al
contrari, ara el meu ànim m'incita a afrontar-te. O et mataré o jo seré
mort. Apa, doncs, invoquem els déus com a testimonis. Ells seran els
millors garants i avaladors dels nostres acords. Jo no t'ultrajaré
cruelment, si Zeus m'atorga la victòria i et llevo la vida, sinó que,
tan aviat com t'hagi tret les armes il·lustres, Aquil·leu, tornaré el
teu cadàver als aqueus. Tu actua també així.
Mirant-se'l amb un esguard ferreny, Aquil·leu de peus lleugers li va
dir: "Hèctor imperdonable, no em parlis de pactes. Com no hi ha
juraments lleials entre els lleons i els homes, ni tenen un cor amb els
mateixos sentiments els llops i els anyells, sinó que contínuament
rumien mals l'un contra l'altre, així tampoc no és possible que tu i jo
siguem amics. No hi haurà juraments entre nosaltres dos almenys fins
que un dels dos, en caure, sadolli de sang l'infatigable Ares.
Recorda't del teu ardiment. Ara més que mai cal que siguis un combatent
valent i esforçat. Ja no tens escapatòria. Aviat Pal·las Atena t'abatrà
amb la meva llança. Ara pagaràs totes les penes dels meus companys que
tu has matat enfurit amb la pica".
Va parlar i, brandant la llança d'ombra allargada, la hi va tirar.
Tanmateix, l'il·lustre Hèctor, en veure-la venir de front, la va
esquivar. Així que se n'adonà, es va ajupir. La pica de bronze li va
volar per damunt i es va clavar a terra. Pal·las Atena la va agafar i
novament la va donar a Aquil·leu sense que Hèctor, pastor de guerrers,
se n'adonés. Aleshores Hèctor va dir a l'irreprotxable Pelida: "Has
fallat, i és que, Aquil·leu semblant als déus, res no sabies del meu
destí per revelació de Zeus. I prou que tu ho afirmaves. En realitat,
ets un xerraire i un forjador de mentides perquè jo et tingui por i
m'oblidi de la meva fúria i del meu coratge. No em clavaràs la pica a
l'espatlla mentre jo fujo, sinó que, enardit, enfonsa-me-la de dret en
el pit, si una deïtat t'ho concedeix. Però ara evita la meva llança de
bronze. Tant de bo penetri tota sencera en el teu cos. Per als troians,
la guerra seria molt més lleu, si tu morissis, perquè, per a ells, ets
tu el turment més gros".
Va parlar i, brandant la pica d'ombra allargada, la hi va tirar. Va
tocar el Pelida al mig de l'escut i no va fallar. La pica va rebotre
lluny de l'escut. Hèctor s'irrità pel fet que el seu veloç projectil li
fugís endebades de la mà. Es va quedar abatut i no tenia cap altra pica
de freixe a mà. Va reclamar Deífob d'escut resplendent, cridant-lo en
veu alta. Li demanava la llança llarga, però ell no era gens a prop.
Hèctor ho va comprendre en el fons del seu cor i va dir: "Ai,
veritablement els déus m'han cridat a la mort. I és que jo em pensava
que l'heroi Deífob era al meu costat. Però ell és dins la muralla, i, a
mi, Atena m'ha enganyat. Ara la mort cruel ja és a prop de mi i no
allunyada. No hi ha remei. Certament, des de fa temps, això era el més
plaent a Zeus i a l'arquer fill de Zeus, els quals benèvols em
protegien. Ara m'arriba el destí. Però almenys que no mori sense lluita
ni glòria, sinó fent alguna cosa important perquè també se n'assabentin
les generacions futures".
