Virgili, Eneida IV, vv. 362-392 (Empúries Trad. Joan Bellès)
Mentre diu tot això, ella fa estona que l'observa de través, girant la mirada d'aquí cap allà, el repassa de cap a peus amb ulls inexpressius i li diu tota abrandada: "Ni tens per mare una deessa ni Dàrdan és l'autor del teu llinatge, pèrfid, sinó que t'engendrà el Caucas eriçat de dures roques i t'alletaren les tigresses d'Hicàrnia. Perquè ¿quin motiu tinc per a dissimular, o per a quins altres moments més crucials he de reservar-me? ¿Que potser s'ha commogut amb els meus plors? ¿Que potser ha girat cap a mi la mirada? ¿Que potser, penedit, ha vessat cap llàgrima o ha tingut compassió de la seva amant? ¿Què he de considerar pitjor que això? Ara ja ni la suprema Juno ni el saturni pare dels déus no es miren tot això amb ulls justiciers. Enlloc no hi ha una paraula de fiar. El vaig acollir com un nàufrag, mancat de tot, i, boja de mi, li vaig fer compartir el meu regne. Li vaig fer recuperar la flota perduda, li vaig salvar de la mort dels companys. Ai, la fúria m'abranda i m'arrossega! Que si ara els auguris d'Apol·lo, que si ara els designis de Lícia, que si ara el missatger dels déus, enviat pel mateix Júpiter, li porta unes ordres terribles a través dels aires. Deu ser aquesta, naturalment, la feina dels d'allà dalt, deu ser aquest el neguit que els trenca el repòs! Ni vull retenir-te ni refutaré les teves paraules. Vés, persegueix Itàlia amb els vents, cerca el teu reialme a través de les onades. Espero, això sí, si és que els déus justiciers tenen algun poder, que esgotaràs tots els suplicis enmig dels esculls i invocaràs repetidament el nom de Dido. Jo et perseguiré de lluny amb les negres torxes de la venjança i, quan la freda mort m'haurà separat el cos de l'ànima, em faré present pertot arreu com una ombra. Pagaràs, malvat, les teves culpes. Jo ho sabré, i aquesta notícia m'arribarà fins a les profunditats dels Manes". Després de dir això interromp la conversa sense esperar la rèplica, abatuda fuig de la llum, es gira i s'allunya de la vista d'Eneas tot deixant-lo ple de dubtes i temors, i amb ganes de respondre-li llargament. Les serventes la sostenen, porten el seu cos desmaiat a la cambra de marbre i el col·loquen damunt el llit.
Text llatí
Talia dicentem iamdudum auersa tuetur
huc illuc uoluens oculos totumque pererrat
luminibus tacitis et sic accensa profatur:
'nec tibi diua parens generis nec Dardanus
auctor, 365
perfide, sed duris genuit te cautibus horrens
Caucasus Hyrcanaeque admorunt ubera tigres.
nam quid dissimulo aut quae me ad maiora reseruo?
num fletu ingemuit nostro? num lumina flexit?
num lacrimas uictus dedit aut miseratus amantem
est? 370
quae quibus anteferam? iam iam nec maxima Iuno
nec Saturnius haec oculis pater aspicit aequis.
nusquam tuta fides. eiectum litore, egentem
excepi et regni demens in parte locaui.
amissam classem, socios a morte reduxi 375
(heu furiis incensa feror!): nunc augur Apollo,
nunc Lyciae sortes, nunc et Ioue missus ab ipso
interpres diuum fert horrida iussa per auras.
scilicet is superis labor est, ea cura quietos
sollicitat. neque te teneo neque dicta
refello: 380
i, sequere Italiam uentis, pete regna per undas.
spero equidem mediis, si quid pia numina possunt,
supplicia hausurum scopulis et nomine Dido
saepe uocaturum. sequar atris ignibus absens
et, cum frigida mors anima seduxerit
artus, 385
omnibus umbra locis adero. dabis, improbe, poenas.
audiam et haec Manis ueniet mihi fama sub imos.'
his medium dictis sermonem abrumpit et auras
aegra fugit seque ex oculis auertit et aufert,
linquens multa metu cunctantem et multa
parantem 390
dicere. suscipiunt famulae conlapsaque membra
marmoreo referunt thalamo stratisque reponunt.
