Virgili, Eneida XI, 799-831 (Empúries Trad. Joan Bellès)
Tan bon punt, doncs, ressonà pels
aires la llança engegada per la mà d'Arrunt, tots els volscs giraren
els seus ànims vivament i adreçaren les mirades cap a la reina. Ella no
s'adonà de res, ni de l'aire, ni del xiulet, ni del tret que venia del
cel, fins que li arribà la llança i es clavà sota el seu pit nu, i,
enfonsant-s'hi profundament, begué la sang virginal. Hi acorren
esverades les companyes i sostenen la reina que es desploma. Fuig
Arrunt, trasbalsat més que ningú, amb una mescla d'espant i d'alegria,
i ja no s'arrisca a confiar una segona vegada en la seva llança ni a
exposar-se als trets de la noia. Talment com el llop, després d'haver
matat un pastor o un toro robust, conscient de la seva agosarada
malesa, abans no l'encalcin els trets dels perseguidors corre tot
seguir a amagar-se a les altes muntanyes lluny dels camins, doblega la
cua tremolosa i l'estreny contra la panxa, i s'endinsa en els boscos:
així mateix Arrunt, esfereït, desapareix de la vista i, acontentant-se
de fugir, es barreja entre els esquadrons. Ella, tot morint, intenta
arrencar-se la llança amb la mà, però la punta de ferro queda clavada
al fons de la ferida entre els ossos de les costelles. Cau escolant-se,
cauen les seves parpelles glaçades per la mort,i desapareix del seu
rostre aquell color que un dia era de porpra. Llavors, mentre expira,
s'adreça a Aca, una companya de la seva edat, la més fidel de totes,
l'única amb qui Camil·la compartia els neguits, i li diu aquestes
paraules: <<Aca, germana, fins aquí he resistit; ara em consumeix
una cruel ferida i al meu voltant tot s'enfosqueix de tenebres. Corre i
vés a portar a Turn aquest darrer missatge: que entri en batalla i
allunyi de la ciutat els troians. I ara, adéu.>> I junt amb
aquestes paraules deixava anar també les regnes i lliscava fins a terra
sense poder-ho evitar. Llavors, perdut l'escalf, s'alliberà a poc a poc
de tot el seu cos, inclinà el coll afeblit i el cap atrapat per la
mort, i deixà anar les armes; i la seva vida, amb un gemec, fugí planyent-se cap a les ombres.
Text llatí
ergo ut missa manu sonitum dedit hasta per auras,
conuertere animos acris oculosque tulere 800
cuncti ad reginam Volsci. nihil ipsa nec aurae
nec sonitus memor aut uenientis ab aethere teli,
hasta sub exsertam donec perlata papillam
haesit uirgineumque alte bibit acta cruorem.
concurrunt trepidae comites dominamque ruentem 805
suscipiunt. fugit ante omnis exterritus Arruns
laetitia mixtoque metu, nec iam amplius hastae
credere nec telis occurrere uirginis audet.
ac uelut ille, prius quam tela inimica sequantur,
continuo in montis sese auius abdidit altos 810
occiso pastore lupus magnoue iuuenco,
conscius audacis facti, caudamque remulcens
subiecit pauitantem utero siluasque petiuit:
haud secus ex oculis se turbidus abstulit Arruns
contentusque fuga mediis se immiscuit armis. 815
illa manu moriens telum trahit, ossa sed inter
ferreus ad costas alto stat uulnere mucro.
labitur exsanguis, labuntur frigida leto
lumina, purpureus quondam color ora reliquit.
tum sic exspirans Accam ex aequalibus unam 820
adloquitur, fida ante alias quae sola Camillae
quicum partiri curas, atque haec ita fatur:
'hactenus, Acca soror, potui: nunc uulnus acerbum
conficit, et tenebris nigrescunt omnia circum.
effuge et haec Turno mandata nouissima perfer: 825
succedat pugnae Troianosque arceat urbe.
iamque uale.' simul his dictis linquebat habenas
ad terram non sponte fluens. tum frigida toto
paulatim exsoluit se corpore, lentaque colla
et captum leto posuit caput, arma relinquens, 830
uitaque cum gemitu fugit indignata sub umbras.
