Catul, Carmina LI
Em
sembla igual a un déu, i si pot ésser[1]
superar els
déus, l’home que assegut davant de tu pot veure’t
sovint i
escolar-te dolçament enriallada, ai las, quan a mi
això em
fa perdre tots els sentits. Car a penes, oh Lèsbia,
t’he mirat,
no em resta gens [de veu a la boca] i la llengua
se’m
trava; lleu, sota els membres, em corre una flama,
amb un
so tot seu em brunzen les orelles i pels meus ulls
s’estén
una doble nit[2].
L’oci,
Catul, et fa mal: en l’oci t’exaltes i t’excites
massa; també l’oci en altres temps ha perdut
reials i ciutats
felices[3].
[1]. En la religió romana era nefas allò que hom no podia fer, perquè
era una impietat envers els déus, i fas
allò que era lícit.
[2] Aquesta poesia és una paràfrasi més que
una traducció lliure de Safo. És molt difícil de dir si la quarta estrofa
pertany efectivament a aquesta poesia; els manuscrits la donen tot seguit.
Aquesta contradicció tan violenta –que sembla cercada expressament– és una cosa
freqüent en altres poetes llatins.
[3] Troia perduda per culpa de Paris i
Hèlena.
Text llatí
LI. Ad Lesbiam
Ille mi par esse deo uidetur,
ille, si fas est, superare diuos,
qui sedens aduersus identidem te
spectat et audit
dulce ridentem, misero quod omnis
eripit sensus mihi: nam simul te,
Lesbia, aspexi, nihil est super mi
* * * * * * * *
lingua sed torpet, tenuis sub artus
flamma demanat, sonitu suopte
tintinant aures gemina, teguntur
lumina nocte.
otium, Catulle, tibi molestum est:
otio exsultas nimiumque gestis:
otium et reges prius et beatas
perdidit urbes.
