Catul LXVI (FBM Trad. J. Vergés i A. Seva)
Aquell que estudià totes les
lluminàries de l'immens firmament, que descobrí el llevant dels estels
i la posta, i com s'enfosqueix la flama brillant del ràpid sol i
desapareixen en temps fixats els astres, i com un dolç amor, deixant
furtivament Trívia sota les roques del Latmos, la desvia del seu camí
aeri, aquell mateix Conó, en la llum del cel em veié, rull de la
cabellera de Berenice, brillant esplendorosament; ella m'havia promès a
moltes deesses allargant els braços polits, en aquell temps que el rei,
ennoblit per un recent himeneu, havia anat a devastar les fronteres
dels assiris, portant els dolços vestigis del combat nocturn que havia
lliurat per les despulles virginals.
¿És que Venus és odiosa a les novelles esposes? ¿O és que enganyen
l'alegria dels pares amb les fingides llàgrimes que escampen
abundosament part de fora de la cambra nupcial? No, així els déus
m'ajudin, no es planyen de veres. La meva reina m'ho demostrà amb tots
els seus planys, quan el seu novell marit anava a tenir cara als
combats ferotges. ¿I tu plorares no, abandonada, el llit orfe, sinó la
trista partença d'un germà estimat? Que endins dels ossos et rosegà la
pena! Com aleshores et fugia l'esma, a tu, amb tot el cor afligit i els
sentits esbarriats!
Però és ben cert que de joveneta jo t'havia conegut valenta. ¿O és que
has oblidat la bella acció, per la qual has arribat a unir-te a un rei,
i que un altre més valent no hauria gosat acomplir? Però, quan
acomiadaves el teu marit, trista, quines paraules has dit! Per Júpiter,
que sovint has fregat amb la mà els teus ulls! ¿Quin déu tan gran t'ha
canviat? ¿És que els amants no volen ésser lluny de la prometeres,
sense oblidar la sang dels braus, a tots els déus, si tornava. Ell en
no gaire temps havia afegit l'Àsia conquerida a les fronteres d'Egipte,
gestes per les quals jo, donat a la celeste assemblea, acompleixo amb
el present d'avui els vots d'aleshores. A contracor, oh reina, vaig
caure del teu front; sí, a contracor: ho juro per tu i pel teu cap
-sigui, com cal, punit si algú l'invoca falsament,- però ¿qui
pretendria ésser igual al ferro? Àdhuc aquella muntanya ha estat
enrunada, aquella muntanya, la més alta de totes les de vora la mar,
damunt la qual han passat els fills il·lustres de Tia, quan els medes
crearen una mar nova i quan la joventut bàrbara navegà amb els seus
vaixells pel mig de l'Atos. ¿Què faran els cabells si coses tals
cedeixen al ferro? Oh Júpiter, que mori tota la raça dels càlibs, i
aquell que per primera vegada es proposà de cercar mines sota terra i
de forjar la duresa del ferro!
Separats tot just de mi els altres rulls, germans meus, ploraven el meu
destí, quan el germà Mèmnon l'etíop se'm presentà, empenyent els aires
amb l'esbatec de les ales, ell, el cavall volador de la locriana
Arsínoe, i prenent-me se m'emportà volant per l'espai tenebrós i em
deixà sobre la casta falda de Venus. Ella mateixa, la mestressa del
Zefiri, havia tramès el seu servent per a aquesta tasca, ells, la grega
que habita les costes canopees, perquè no fos l'única, col·locada entre
els diversos astres del diví cel, la corona d'or treta dels polsos
d'Ariadna, sinó que també jo hi refulgís, despulla sagrada d'una rossa
testa. I quan humit per les llàgrimes arribava al temple dels déus, la
deessa em posà com un astre nou entre els antics: tocant els estels de
la Verge i els del cruel Lleó, prop de la Licaònida Cal·listo,
m'inclino cap a ponent, conduint el peresós Bover que es submergeix
lentament i amb pena dins l'oceà profund. Però encara que de nit em
calciguen els passos dels déus i que la llum em torna a la blanquinosa
Tetis -sense enutjar-te pugui dir això, verge Ramnúsia, car no amagaré
mai per cap temença allò que és cert, ni àdhuc si els astres m'havien
d'esquinçar amb llurs paraules hostils no deixaré de descobrir
sincerament el fons del meu pit - no m'alegren tant aquestes coses com
em turmenta d'haver d'estar lluny, sempre lluny, del front de la meva
mestressa, amb qui jo, privat de tots els perfums quan era donzella,
n'he begut després d'un cop molts milers.
I ara vosaltres, dones per a qui en el dia desitjat s'ha encès la torxa
nupcial, no lliureu als marits amorosos el vostre cos, mostrant,
enretirat el vestit, el pit nu, abans que l'ònix m'ofereixi grates
libacions; el vostre ònix, vosaltres que compliu els vostres deures en
un tàlem cast. Car la que es donà a un impur adulteri, ah! que les
seves ofrenes inútils es perdin, begudes per la pols lleugera: jo no
demano cap present a les dones indignes. I que cada dia més, oh núvies,
la concòrdia i sempre més un amor constant habitin les vostres cases. I
tu, reina, quan mirant els astres sacrificaràs, els dies de festa, a
Venus, no permetis que jo que sóc teu sigui privat d'ungüents, ans
consagra'm presents generosos. tant de bo els astres es somoguin; tant
de bo tornés a esdevenir trena reial! Tant de bo al costat de l'Aquari
lluïssin els focs d'Orió!
Text llatí
OMNIA qui magni dispexit lumina mundi,
qui stellarum ortus comperit atque obitus,
flammeus ut rapidi solis nitor obscuretur,
ut cedant certis sidera temporibus,
ut Triuiam furtim sub Latmia saxa relegans
dulcis amor gyro deuocet aereo:
idem me ille Conon caelesti in limine uidit
e Beroniceo uertice caesariem
fulgentem clare, quam multis illa dearum
leuia protendens brachia pollicita est,
qua rex tempestate nouo auctus hymenaeo
uastatum finis iuerat Assyrios,
dulcia nocturnae portans uestigia rixae,
quam de uirgineis gesserat exuuiis.
estne nouis nuptis odio Venus? anne parentum
frustrantur falsis gaudia lacrimulis,
ubertim thalami quas intra limina fundunt?
non, ita me diui, uera gemunt, iuerint.
id mea me multis docuit regina querellis
inuisente nouo proelia torua uiro.
et tu non orbum luxti deserta cubile,
sed fratris cari flebile discidium?
quam penitus maestas exedit cura medullas!
ut tibi tunc toto pectore sollicitae
sensibus ereptis mens excidit! at ego certe
cognoram a parua uirgine magnanimam.
anne bonum oblita es facinus, quo regium adepta es
coniugium, quod non fortior ausit alis?
sed tum maesta uirum mittens quae uerba locuta est!
Iuppiter, ut tristi lumina saepe manu!
quis te mutauit tantus deus? an quod amantes
non longe a caro corpore abesse uolunt?
atque ibi me cunctis pro dulci coniuge diuis
non sine taurino sanguine pollicita es,
si reditum tetulisset. is haut in tempore longo
captam Asiam Aegypti finibus addiderat.
quis ego pro factis caelesti reddita coetu
pristina uota nouo munere dissoluo.
inuita, o regina, tuo de uertice cessi,
inuita: adiuro teque tuumque caput,
digna ferat quod si quis inaniter adiurarit:
sed qui se ferro postulet esse parem?
ille quoque euersus mons est, quem maximum in oris
progenies Thiae clara superuehitur,
cum Medi peperere nouum mare, cumque iuuentus
per medium classi barbara nauit Athon.
quid facient crines, cum ferro talia cedant?
Iuppiter, ut Chalybon omne genus pereat,
et qui principio sub terra quaerere uenas
institit ac ferri stringere duritiem!
abiunctae paulo ante comae mea fata sorores
lugebant, cum se Memnonis Aethiopis
unigena impellens nutantibus aera pennis
obtulit Arsinoes Locridis ales equos,
isque per aetherias me tollens auolat umbras
et Veneris casto collocat in gremio.
ipsa suum Zephyritis eo famulum legarat
Graiia Canopitis incola litoribus.
hi dii uen ibi uario ne solum in lumine caeli
ex Ariadnaeis aurea temporibus
fixa corona foret, sed nos quoque fulgeremus
deuotae flaui uerticis exuuiae,
uuidulam a fluctu cedentem ad templa deum me
sidus in antiquis diua nouum posuit.
Virginis et saeui contingens namque Leonis
lumina, Callisto iuncta Lycaoniae,
uertor in occasum, tardum dux ante Booten,
qui uix sero alto mergitur Oceano.
sed quamquam me nocte premunt uestigia diuum,
lux autem canae Tethyi restituit
(pace tua fari hic liceat, Ramnusia uirgo,
namque ego non ullo uera timore tegam,
nec si me infestis discerpent sidera dictis,
condita quin ueri pectoris euoluam),
non his tam laetor rebus, quam me afore semper,
afore me a dominae uertice discrucior,
quicum ego, dum uirgo quondam fuit omnibus expers
unguentis, una milia multa bibi.
nunc uos, optato quas iunxit lumine taeda,
non prius unanimis corpora coniugibus
tradite nudantes reiecta ueste papillas,
quam iucunda mihi munera libet onyx,
uester onyx, casto colitis quae iura cubili.
sed quae se impuro dedit adulterio,
illius a mala dona leuis bibat irrita puluis:
namque ego ab indignis praemia nulla peto.
sed magis, o nuptae, semper concordia uestras,
semper amor sedes incolat assiduus.
tu uero, regina, tuens cum sidera diuam
placabis festis luminibus Venerem,
unguinis expertem non siris esse tuam me,
sed potius largis affice muneribus.
sidera corruerint utinam! coma regia fiam,
proximus Hydrochoi fulgeret Oarion!
