Cíntia

Properci, Elegies IV, 7.           (FBM     Trad. Joan Mínguez)

Són alguna cosa els Manes: la mort no tot ho acaba, i hi ha una ombra lívida que escapa a les fogueres, triomfant-ne.

Perquè jo he vist acotada sobre el meu capçal aquella Cíntia, adés
enterrada vora el fresseig d'un camí allunyat, una nit que el son era
com suspès dels funerals de la meva amor, i jo em planyia del fred
reialme del meu llit. Tenia aquells mateixos cabells amb els quals fou
emportada, i aquells mateixos ulls: la seva roba era cremada d'un
costat, i el foc li havia rosegat el beril·le que acostumava a portar
en un dit, i l'aigua letea li havia sollat el front. Tragué el mateix
respir i la mateixa veu de quan era viva: li cruixiren els polzes de
les fràgils mans. "Oh pèrfid tu, de qui cap dona no podrà esperar res
millor: ¿és a dir que les forces del son ja poden amb tu? ¿Ja t'havien
fugit de la memòria els teus furts durant les vetlles de Subura, i la
meva finestra gastada per les astúcies nocturnes, per la qual tantes
vegades havia davallat a tu, penjada d'una corda, llançant-me al teu
coll amb l'altre braç? Sovint, en una cruïlla, celebràrem Venus; pit
contra pit, els nostres mantells escalfaren el paviment del carrer.
Pacte secret, del qual, ai las, s'emportà les paraules el vent, que no
havia de sentir-les! Però ningú no em cridà, quan els meus ulls se
n'anaven: si tu m'haguessis cridada, jo hauria obtingut un dia més; ni
un vetllador sonà per mi flabiol de canya, i una teula escantonada em
féu mal al cap, que hi descansava a sobre. En fi, ¿qui t'ha vist capcot
a causa de la meva mort, qui t'ha vist vergonya d'anar més enllà dels
portals, almenys haguessis ordenat que, en ésser allà, el meu llit
avancés més lentament. Ingrat, ¿per què no sol·licitares l'alè del vent
damunt la meva pira? ¿Per què no feien olor de nard les meves flames?
¿Que també t'era carregós de llançar-hi uns jacints sense vàlua i
honorar el meu sepulcre amb una gerra trencada? Que Lígdam sigui
condemnat al foc, i sigui roent la làmina per a l'esclau: prou ho vaig
conèixer, quan vaig beure el vi enterbolit per les metzines. Que llevi,
però, la fetillera Nomas les secretes salives: el test ardent ja
designarà com culpables les mans de Lígdam.

Aquella dona pública que hom veia venent a baix preu les seves nits,
ara escombra el carrer amb la seva bellesa, aquella dona afeixuga el
seu jornal amb injustes troques; la vella Pètale, perquè ha portat
corones a la meva tomba, ha sofert els lligams de la soca infamant; i
Làlage ha estat vergassejada, penjada per la trena, perquè gosà invocar
el meu nom. I amb la tolerància teva, ha fos l'or de la meva imatge,
per tal de tenir un dot de la meva pira ardent.

Però no t'acuso a tu, encara que ho mereixes, Properci: llarg ha estat
en els teus llibres el meu regnat. Ho juro pel decret dels fats, que no
pot revocar ningú -i així em soni dolç el lladruc del gos de les tres
testes- : vaig guardar-te fidelitat. Si mento, que l'escorçó xiuli dins
el meu sepulcre, i s'ajaci sobre els meus ossos.

Perquè pel miserable riu, es fa cap a un doble estatge, i la turba rema
tota per una aigua diversa. L'un corrent, s'enduu l'adúltera
Clitemnestra i transporta la monstruosa vaca de fusta de la mentidera
cretenca. I una altra part és arrabassada en un vaixell engarlandat,
allà on un oreig feliç acarona les roses alísies, on ressonen la
cadenciosa lira, i els bronzes rodons de Cibele i els plectes de Lídia,
en els cors mitrats. Andròmeda i Hipermestra, esposes sense traïdoria,
hi conten els famosos esdeveniments de llur història: aquesta es plany
dels verdancs que li feren als braços les cadenes maternes, i de les
roques que glaçaren les seves mans innocents. Hipermestra conta la gran
gosadia de les seves germanes, i com el seu ànim no s'avingué a la
malifeta llur.

D'aquesta manera, amb les llàgrimes de la mort ens guarim els amors de la vida: jo callo els molts delictes de la teva perfídia.

Però, ara, et faig una comanda, si és que encara et commous, si les
herbes de Cloris no et tenen del tot dominat: que Partènia, la meva
dida, no tingui res a desitjar en la seva trèmula vellesa: ella pogué i
no fou avara per a tu. Que Latris, la meva delícia, que té el nom de
les seves tasques, no hagi d'allargar el mirall a una nova mestressa. I
tots els versos que compongueres al meu nom, crema-me'ls: deixa de
conservar lloances meves. Arrenca del meu sepulcre l'eura que lliga els
meus febles ossos amb el seu pertinaç fullam i amb els seus tanys
tortuosos. En els enramats conreus on s'ajeu l'Aniè fructuós i on mai
no s'esgrogueeix el vori sota el numen d'Hèrcules, escriu-me uns versos,
dignes de mi, al bell mig de la columna, però que siguin breus, a fi
que els llegeixi el viatger que surt rabent de la ciutat: "Ací, en
aquesta terra Tiburtina, reposa l'àuria Cíntia: a la teva riba, Aniè, és arribada la glòria."

I tu, no desdenyis els somnis que vénen per les piadoses portes: quan
t'han vingut uns somnis piadosos, senyal que tenen importància. La nit
ens mena vagues, la nit allibera les nostres ombres recloses: i el
mateix Cèrber va errívol, deseixit de la cadena. En ésser dia, les
nostres lleis ens obliguen a tornar als estanys leteus. Som embarcades,
i el nauxer verifica la càrrega que duu. Ara que et posseeixin
d'altres; ben aviat et tindré jo sola: estaràs amb mi i engrunaré els
meus ossos mesclats amb els teus ossos."

En haver acabat aquests planyívols reptes, la seva ombra s'esmunyí d'entre la meva abraçada.

Text llatí

Sunt aliquid Manes: letum non omnia finit,

    luridaque euictos effugit umbra rogos.

Cynthia namque meo uisa est incumbere fulcro,

    murmur ad extremae nuper humata uiae,

cum mihi somnus ab exsequiis penderet amoris,

    et quererer lecti frigida regna mei.

eosdem habuit secum quibus est elata capillos,

    eosdem oculos; lateri uestis adusta fuit,

et solitum digito beryllon adederat ignis,

    summaque Lethaeus triuerat ora liquor.

spirantisque animos et uocem misit: at illi

    pollicibus fragiles increpuere manus:

"perfide nec cuiquam melior sperande puellae,

    in te iam uires somnus habere potest?

iamne tibi exciderant uigilacis furta Suburae

    et mea nocturnis trita fenestra dolis?

per quam demisso quotiens tibi fune pependi,

    alterna ueniens in tua colla manu!

saepe Venus triuio commissa est, pectore mixto

    fecerunt tepidas pallia nostra uias.

foederis heu taciti, cuius fallacia uerba

    non audituri diripuere Noti.

at mihi non oculos quisquam inclamauit euntis:

    unum impetrassem te reuocante diem:

nec crepuit fissa me propter harundine custos,

    laesit et obiectum tegula curta caput.

denique quis nostro curuum te funere uidit,

    atram quis lacrimis incaluisse togam?

si piguit portas ultra procedere, at illuc

    iussisses lectum lentius ire meum.

cur uentos non ipse rogis, ingrate, petisti?

    cur nardo flammae non oluere meae?

hoc etiam graue erat, nulla mercede hyacinthos

    inicere et fracto busta piare cado.

Lygdamus uratur ñ candescat lamina uernae -

    sensi ego, cum insidiis pallida uina bibi ñ

at Nomas ñ arcanas tollat uersuta saliuas;

    dicet damnatas ignea testa manus.

quae modo per uilis inspecta est publica noctes,

    haec nunc aurata cyclade signat humum;

et grauiora rependit iniquis pensa quasillis,

    garrula de facie si qua locuta mea est;

nostraque quod Petale tulit ad monumenta coronas,

    codicis immundi uincula sentit anus;

caeditur et Lalage tortis suspensa capillis,

    per nomen quoniam est ausa rogare meum.

te patiente meae conflauit imaginis aurum,

    ardente e nostro dotem habitura rogo.

non tamen insector, quamuis mereare, Properti:

    longa mea in libris regna fuere tuis.

iuro ego Fatorum nulli reuolubile carmen,

    tergeminusque canis sic mihi molle sonet,

me seruasse fidem. si fallo, uipera nostris

    sibilet in tumulis et super ossa cubet.

nam gemina est sedes turpem sortita per amnem,

    turbaque diuersa remigat omnis aqua.

unda Clytaemestrae stuprum uehit altera, Cressae

    portat mentitae lignea monstra bouis.

ecce coronato pars altera rapta phaselo,

    mulcet ubi Elysias aura beata rosas,

qua numerosa fides, quaque aera rotunda Cybebes

    mitratisque sonant Lydia plectra choris.

Andromedeque et Hypermestre sine fraude maritae

    narrant historiae tempora nota suae:

haec sua maternis queritur liuere catenis

    bracchia nec meritas frigida saxa manus;

narrat Hypermestre magnum ausas esse sorores,

    in scelus hoc animum non ualuisse suum.

sic mortis lacrimis uitae sancimus amores:

    celo ego perfidiae crimina multa tuae.

sed tibi nunc mandata damus, si forte moueris,

    si te non totum Chloridos herba tenet:

nutrix in tremulis ne quid desideret annis

    Parthenie: potuit, nec tibi auara fuit.

deliciaeque meae Latris, cui nomen ab usu est,

    ne speculum dominae porrigat illa nouae.

et quoscumque meo fecisti nomine uersus,

    ure mihi: laudes desine habere meas.

pelle hederam tumulo, mihi quae praegnante corymbo

    mollia contortis alligat ossa comis.

ramosis Anio qua pomifer incubat aruis,

    et numquam Herculeo numine pallet ebur,

hic carmen media dignum me scribe columna,

    sed breue, quod currens uector ab urbe legat:

"hic Tiburtina iacet aurea Cynthia terra:

    accessit ripae laus, Aniene, tuae."

nec tu sperne piis uenientia somnia portis:

    cum pia uenerunt somnia, pondus habent.

nocte uagae ferimur, nox clausas liberat umbras,

    errat et abiecta Cerberus ipse sera.

luce iubent leges Lethaea ad stagna reuerti:

    nos uehimur, uectum nauta recenset onus.

nunc te possideant aliae: mox sola tenebo:

    mecum eris, et mixtis ossibus ossa teram."

haec postquam querula mecum sub lite peregit,

    inter complexus excidit umbra meos.