Ovidi, Tristia IV, 10 (FBM. Trad. de Carme Boyé)
Jo sóc aquell que fou poeta de
tendres amors. Tu que el llegeixes, si vols conèixer-lo, escolta'm,
posteritat! Sulmona és la meva pàtria, abundosa en fresques aigües,
distant de Roma nou vegades deu milles. Allà vaig veure la llum, i,
perquè en coneguis la data, fou quan els dos cònsols caigueren víctimes
del mateix destí. Si això té algun valor, pels meus avantpassats, he
heretat, de temps antic, el rang eqüestre; no he estat pas
nomenat cavaller per un do de la fortuna. Però no vaig ésser el primer
plaçó; abans que jo havia nascut un germà meu que era tres vegades
quatre mesos més gran que jo. Un mateix dia estel del matí presidí els
dos naixements, i amb l'ofrena de dos pastissos se celebrava un sol
aniversari. Aquests dia és un dels cincs dies de festa dedicats a la
deessa armada, Minerva, el primer dels que, segons costum, ensagna la
lluita. Començà la nostra educació quan encara érem infants i, gràcies
a l'interès del nostre pare, freqüentàrem a la ciutat els mestres més
distingits en les arts liberals. El meu germà des dels seus tendres
anys es decantava cap a l'eloqüència, inclinat com era de natural a les
dures lluites del fòrum verbós. En canvi, a mi, ja d'infant, em plaïen
els divins sacrificis i la Musa m'atreia d'amagat a la seva obra.
Sovint el pare em deia: "¿Per què et dediques a un estudi que no dóna
profit? Ni el mateix Homer no deixà cap fortuna." Em commovien aquests
mots i, abandonat tot l'Helicó, provava d'escriure paraules no sotmeses
al ritme. Però pel seu propi impuls acudia el poema en mesures
adequades i, allò que jo intentava dir, era vers.
Entretant, amb passa callada, lliscaven els anys. Jo i el meu germà
prenguérem la toga d'una vida més lliure i revestí les nostres
espatlles l'ampla franja porpra, però no canvià la inclinació que
sentíem. Ja havia doblat el meu germà deu anys de vida, quan morí, i
una part de mi mateix començà a faltar-me. Vaig exercir els primers
càrrecs que corresponen a la joventut i vaig ésser en aquell temps un
dels tres barons. M'esperava el senat, però vaig estrènyer l'amplària
de la franja: aquella càrrega era massa gran per a les meves forces. Ni
el meu cos era prou fort ni el meu esperit prou apte per a aquest
treball. Jo defugia les inquietuds de l'ambició, i les germanes eònies
em persuadiren de cercar la seguretat d'uns lleures que jo preferia i
estimava.
Vaig tractar i vaig freqüentar els poetes d'aquell temps, i a tots els
tenia per déus fets presents a mi. Sovint, Màcer, que era més gran que
jo, em llegí coses dels seus ocells, de la serp que mata i de l'herba
que guareix. Sovint, solia recitar-me els seus amors, Properci, obligat
per la llei de la companyonia que unia a mi. Pòntic, il·lustre en la
poesia èpica, i Bassus, en la iàmbica, foren amables membres del meu
cercle. I captivà les meves orelles el melodiós Horaci, que forjava amb
lira ausònica una poesia refinada. Virgili, només el vaig veure, i amb
Tibul no em donà temps de fer amistat un avar destí. Fou aquest el teu
successor, Gal·lus, el d'ell, Properci, i jo el quart per ordre del
temps, i, com jo honorava els més grans, així m'honoraven els més
joves; la meva musa tràgica no tardà a ésser coneguda. Quan vaig
començar a llegir en públic els meus poemes juvenils, m'havia fet
rasurar la barba una o dues vegades. Havia mogut la meva inspiració una
dona que va ésser cantada per tota la ciutat amb el nom no real de
Corinna. Molts de versos he escrit, però els que vaig jutjar dolents,
els vaig lliurar jo mateix al foc perquè els corregís. També en el
moment de partir cap a l'exili, en vaig cremar alguns que podien
plaure, irat contra el meu gust i les meves poesies.
El meu cor era tendre i no vulnerable als dards de Cupido, i cedia al
més lleu impuls amorós. Amb tot, malgrat el meu natural, i capaç com
era d'inflamar-me amb una espurna, a compte meu no va córrer cap
història. Era gairebé encara un noi, quan em fou donada una muller de
poc valor i de poc profit, que estigué poc temps casada amb mi. La va
succeir una dona sense blasme, és veritat, però que no havia d'ésser la
meva muller definitiva.
L'última, que ha estat amb mi fins als anys de la meva vellesa, ha
suportat ésser la muller d'un exiliat. La meva filla, m'ha fet dues
vegades avi, si bé no d'un sol marit, en els primers anys de la seva
fecunda jovenesa. Ja el meu pare havia complert el seu destí després
d'afegir a nou lustres uns altres nou lustres. El vaig plorar no
altrament que, si jo m'hagués mort, m'hauria plorat ell. Aviat vaig
retre a la mare els últims deures. Feliços ells dos d'haver estat
enterrats en hora oportuna, perquè moriren abans del dia del meu
càstig! I feliç jo també perquè no és de llur vivent que sóc
desgraciat; res de mi no els ha causat dolor! Però si una vegada morts,
alguna cosa resta a més del nom, i de la pira fuig una subtil ombra; si
a vosaltres, ombres dels meus pares, us arriba la meva fama i en el
tribunal estigi es jutgen els meus crims, sapigueu, us ho prego -a
vosaltres seria impietat d'enganyar-vos -, que el motiu del meu exili
és un error, no un crim. Per als Manes, això és prou; torno a
vosaltres, cors deitjosos de conèixer els fets de la meva vida.
Ja la blancor, després d'haver foragitat els meus millors anys, havia
vingut a barrejar-se al color dels meus cabells i deu vegades d'ençà
del dia del meu naixement, coronat de l'olivera de Pisa, el genet
vencedor havia obtingut el premi, quan la ira d'un príncep ofès
m'ordenà de dirigir-me a Tomis, ciutat situada a l'esquerra del mar
Euxí. La causa de la meva ruïna és també de tots prou coneguda; no cal
que les meves paraules em donin testimoniatge. ¿Per què he de recordar
la traïció d'uns companys i uns servidors malvats? He sofert
moltes penalitats, no pas més lleugeres que el mateix exili. El meu
esperit es negà a sucumbir a la desgràcia i s'emportà la victòria amb
l'ajut de les seves pròpies forces.
I oblidant-me de mi i d'una vida passada en el lleure, vaig agafar amb
mà no acostumada unes armes que em fornia l'ocasió. Tants d'atzars he
suportat per terra i per mar com estels hi ha entre el cel ocult i el
visible. Després d'anar molt de temps errant, vaig tocar, per fi, la
riba pròxima als sàrmates, que porten buirac, i als getes. Bé que aquí
sento a l'entorn soroll de les armes veïnes, alleujo com puc la meva
trista sort amb la poesia. Perquè, encara que no hi hagi ningú que
pugui prestar-me l'orella, així passo el temps i enganyo el dia. Si
visc, doncs, si no cedeixo als meus cruels sofriments, i no
m'envaeix l'aversió a les inquietuds de cada dia, a tu, Musa, te'n dono
les gràcies. Tu m'ofereixes consol; tu, repòs en les preocupacions; tu,
medicina als meus mals. Tu ets guia i companya; tu te m'enduus de
l'Histre i em dones un lloc enmig de l'Helicó. Tu, cosa rara, del meu
vivent m'has donat un nom cèlebre, nom que només amb la mort acostuma a
donar la fama. Ni l'enveja, que rebaixa les coses presents, no ha
mossegat cap dels meus poemes amb la seva dent malvada. Perquè, malgrat
els grans poetes que ha produït el nostre segle, no ha estat malèvola
la fama amb el meu talent. I encara que jo en poso molts al meu davant,
no se'm considera inferior a ells i sóc molt llegit per tota la terra.
Si tenen, doncs, alguna cosa de cert les prediccions dels endevins,
quan moriré, terra, no seré teu. Tant si he obtingut aquesta fama pel
teu favor, com per la meva poesia, és just, lector sincer, que te'n
doni les gràcies.
Text llatí
X
Ille ego qui fuerim, tenerorum lusor amorum,
quem legis, ut noris, accipe posteritas.
Sulmo mihi patria est, gelidis uberrimus undis,
milia qui nouies distat ab Vrbe decem.
editus hic ego sum nec non ut tempora
noris, 5
cum cecidit fato consul uterque pari.
si quid id est, usque a proauis uetus ordinis heres,
non modo fortunae munere factus eques.
nec stirps prima fui; genito sum fratre creatus,
qui tribus ante quater mensibus ortus
erat. 10
Lucifer amborum natalibus affuit idem:
una celebrata est per duo liba dies;
haec est armiferae festis de quinque Mineruae,
quae fieri pugna prima cruenta solet.
protinus excolimur teneri, curaque
parentis 15
imus ad insignes Vrbis ab arte uiros.
frater ad eloquium uiridi tendebat ab aeuo,
fortia uerbosi natus ad arma fori;
at mihi iam puero caelestia sacra placebant,
inque suum furtim Musa trahebat
opus. 20
saepe pater dixit 'studium quid inutile temptas?
Maeonides nullas ipse reliquit opes.'
motus eram dictis, totoque Helicone relicto
scribere temptabam uerba soluta modis.
sponte sua carmen numeros ueniebat ad
aptos, 25
et quod temptabam scribere uersus erat.
interea tacito passu labentibus annis
liberior fratri sumpta mihique toga est,
induiturque umeris cum lato purpura clauo,
et studium nobis, quod fuit ante,
manet. 30
iamque decem uitae frater geminauerat annos,
cum perit, et coepi parte carere mei.
cepimus et tenerae primos aetatis honores,
eque uiris quondam pars tribus una fui.
curia restabat: claui mensura coacta
est; 35
maius erat nostris uiribus illud onus.
nec patiens corpus, nec mens fuit apta labori,
sollicitaeque fugax ambitionis eram,
et petere Aoniae suadebant tuta sorores
otia, iudicio semper amata
meo. 40
temporis illius colui fouique poetas,
quotque aderant uates, rebar adesse deos.
saepe suas uolucres legit mihi grandior aeuo,
quaeque necet serpens, quae iuuet herba, Macer.
saepe suos solitus recitare Propertius
ignes 45
iure sodalicii, quo mihi iunctus erat.
Ponticus heroo, Bassus quoque clarus iambis
dulcia conuictus membra fuere mei.
et tenuit nostras numerosus Horatius aures,
dum ferit Ausonia carmina culta
lyra. 50
Vergilium uidi tantum, nec auara Tibullo
tempus amicitiae fata dedere meae.
successor fuit hic tibi, Galle, Propertius illi;
quartus ab his serie temporis ipse fui.
utque ego maiores, sic me coluere
minores, 55
notaque non tarde facta Thalia mea est.
carmina cum primum populo iuuenilia legi,
barba resecta mihi bisue semelue fuit.
mouerat ingenium totam cantata per Vrbem
nomine non uero dicta Corinna
mihi. 60
multa quidem scripsi, sed, quae uitiosa putaui,
emendaturis ignibus ipse dedi.
tunc quoque, cum fugerem, quaedam placitura cremaui
iratus studio carminibusque meis.
molle Cupidineis nec inexpugnabile
telis 65
cor mihi, quodque leuis causa moueret, erat.
cum tamen hic essem minimoque accenderer igni,
nomine sub nostro fabula nulla fuit.
paene mihi puero nec digna nec utilis uxor
est data, quae tempus perbreue nupta
fuit. 70
illi successit, quamuis sine crimine coniunx,
non tamen in nostro firma futura toro.
ultima, quae mecum seros permansit in annos,
sustinuit coniunx exulis esse uiri.
filia me mea bis prima fecunda
iuuenta, 75
sed non ex uno coniuge, fecit auum.
et iam complerat genitor sua fata nouemque
addiderat lustris altera lustra nouem.
non aliter fleui, quam me fleturus adempto
ille fuit; matri proxima iusta
tuli. 80
felices ambo tempestiueque sepulti,
ante diem poenae quod periere meae!
me quoque felicem, quod non uiuentibus illis
sum miser, et de me quod doluere nihil!
si tamen extinctis aliquid nisi nomina
restat, 85
et gracilis structos effugit umbra rogos,
fama, parentales, si uos mea contigit, umbrae,
et sunt in Stygio crimina nostra foro,
scite, precor, causam (nec uos mihi fallere fas est)
errorem iussae, non scelus, esse fugae.
90
manibus hoc satis est: ad uos, studiosa, reuertor,
pectora, qui uitae quaeritis acta meae.
iam mihi canities pulsis melioribus annis
uenerat, antiquas miscueratque comas,
postque meos ortus Pisaea uinctus
oliua 95
abstulerat deciens praemia uictor equus,
cum maris Euxini positos ad laeua Tomitas
quaerere me laesi principis ira iubet.
causa meae cunctis nimium quoque nota ruinae
indicio non est testificanda
meo. 100
quid referam comitumque nefas famulosque nocentes?
ipsa multa tuli non leuiora fuga.
indignata malis mens est succumbere seque
praestitit inuictam uiribus usa suis;
oblitusque mei ductaeque per otia
uitae 105
insolita cepi temporis arma manu;
totque tuli terra casus pelagoque quot inter
occultum stellae conspicuumque polum.
tacta mihi tandem longis erroribus acto
iuncta pharetratis Sarmatis ora
Getis. 110
hic ego, finitimis quamuis circumsoner armis,
tristia, quo possum, carmine fata leuo.
quod quamuis nemo est, cuius referatur ad aures,
sic tamen absumo decipioque diem.
ergo quod uiuo durisque laboribus
obsto, 115
nec me sollicitae taedia lucis habent,
gratia, Musa, tibi: nam tu solacia praebes,
tu curae requies, tu medicina uenis.
tu dux et comes es, tu nos abducis ab Histro,
in medioque mihi das Helicone
locum; 120
tu mihi, quod rarum est, uiuo sublime dedisti
nomen, ab exequiis quod dare fama solet.
nec, qui detrectat praesentia, Liuor iniquo
ullum de nostris dente momordit opus.
nam tulerint magnos cum saecula nostra
poetas, 125
non fuit ingenio fama maligna meo,
cumque ego praeponam multos mihi, non minor illis
dicor et in toto plurimus orbe legor.
si quid habent igitur uatum praesagia ueri,
protinus ut moriar, non ero, terra,
tuus. 130
siue fauore tuli, siue hanc ego carmine famam,
iure tibi grates, candide lector, ago.
