Tibul, Liber primus X. (FBM Trad. Carles Magrinyà i Joan Mínguez)
¿Qui fou el primer que inventà les
horrendes espases? Que en fou de ferotge i, verament, de ferreny!
Llavors nasqué la mortaldat per al llinatge humà, nasqueren els
combats, i fou obert a la Mort cruel un camí més curt. Però potser no
en té cap culpa, el míser: ¿No som nosaltres que fem servir per al
nostre dany allò que ell ens donà contra les feres cruels? La culpa és
de l'or enriquidor: les guerres no existiren, quan hom no tenia davant
les viandes sinó una copa de faig; no hi havia llavors ciutadella ni
estacades, i el pastor del ramat trencava confiadament el son en mig de
les seves clapades ovelles. Tant de bo jo hagués viscut aleshores, oh
Valgui: no hauria conegut les tristes armes ni sentit amb cor palpitant
el clarí. Ara sóc arrossegat cap a la guerra, i tal vegada algun enemic
ja porta les sagetes que han de clavar-se al meu flanc.
Protegiu-me, però, oh Lars del meus pares, sou vosaltres, així mateix,
que m'heu nodrit, quan, infantó, corria davant dels vostres peus. I no
us avergonyiu d'haver estat tallats en una soca vella: així habitàreu
l'antic casal del meu avi. Llavors es conservava millor la fe, quan,
objecte d'un culte pobre, el déu tenia una imatge de fusta dins d'un
nínxol estret. Hom l'aplacava només que li oferís un raïm, o li guarnís
la sagrada cabellera amb una corona d'espigues; i aquell que havia vist
escoltats els seus vots, portava ell mateix unes coques i, fent-li
companyia, darrera d'ell anava la seva filla petita, amb una bresca
pura.
Doncs allunyeu de nosaltres, oh Lars, els dardells de bronze!
*
i tindreu, per rústega víctima, una
truja de la meva cort plena; la seguiré amb un vestit pur, i portaré
paneres cenyides de murtra, de murtra també cenyida la testa. Que així
pugui jo plaure-us: que un altre sigui valent en els combats, i amb el
favor de Mart aterri els cabdills enemics; perquè després el soldat
pugui contar-me les seves fetes mentre vaig bevent, i dibuixar amb el
dit mullat de vi els campaments sobre la taula.
¿Què és aquesta follia de percaçar la negra Mort en els camps de
batalla? Prou que és imminent i ve d'amagat amb callada petja. Sota
terra no hi ha messes ni vinyes conreades, sinó el ferotge Cèrber i el
fastigós nauxer de les aigües estígies; allà, amb les galtes
esqueixades i els cabells socarrimats, vaga entorn dels llacs obscurs
una pàl·lida turba. Ah, més envejable és aquell que la peresosa vellesa
atrapa voltat dels seus fills en una pobra cabana. Ell segueix les
seves ovelles, i el seu fill els anyells; i quan arriba rendit, la
muller li prepara aigua calenta. Tal sigui jo; sigui'm permès de posar
cabells blancs i, vell, contar les coses del temps passat.
Mentrestant, que la Pau habiti els nostres camps. La blanca Pau menà
per primera vegada els bous a la llaurada, sota els jous corbats; la
Pau nodrí vinyets i estojà el suc del raïm per tal que la gerra del
pare ragés vi per al fill; la Pau fa lluir els arpiots i la rella,
mentre, en un recó fosc, el rovell cobreix les tristes armes del soldat
cruel.
*
en tornar del bosc sagrat, el pagès, no gaire serè, emmena a casa, en la seva carreta, muller i fillada.
Però llavors s'abranden les guerres
de Venus, i la dona es plany que li han arrencat els cabells i li han
esbotzat la porta; masegada, amara de llàgrimes les seves tendres
galtes; però el mateix vencedor plora perquè les seves folles mans han
estat tan forçudes. Mentrestant, l'enjogassat Amor inspira mots picats
que atien la baralla i seu impassible entre els dos irats combatents.
Ah, de pedra o ferro és aquell que pega a la seva amiga; això és
precipitar els déus daltbaix del cel. Basti d'esquinçar i arrencar del
seu cos la tènue vestidura; basti de desfer-li el bell lligat de la
cabellera, basti d'haver-li fet escampar llàgrimes: quatre vegades
feliç, aquell, del qual la ira pot fer plorar una amiga tendre! Però
quell que té les mans cruels, que porti escut i estaca, i que s'allunyi
de la dolça Venus.
Però tu, Pau nodridora, vina a nosaltres amb una espiga a la mà, i que sobreïxi de fruita la teva blanca falda! Text llatíQuis fuit, horrendos primus qui protulit enses?
Quam ferus et uere ferreus ille fuit!
Tum caedes hominum generi, tum proelia nata,
Tum breuior dirae mortis aperta uia est.
An nihil ille miser meruit, nos ad mala
nostra 5
Vertimus, in saeuas quod dedit ille feras?
Diuitis hoc uitium est auri, nec bella fuerunt,
Faginus adstabat cum scyphus ante dapes.
Non arces, non uallus erat, somnumque petebat
Securus sparsas dux gregis inter
oues. 10
Tunc mihi uita foret, uolgi nec tristia nossem
Arma nec audissem corde micante tubam;
Nunc ad bella trahor, et iam quis forsitan hostis
Haesura in nostro tela gerit latere.
Sed patrii seruate Lares: aluistis et
idem, 15
Cursarem uestros cum tener ante pedes.
Neu pudeat prisco uos esse e stipite factos:
Sic ueteris sedes incoluistis aui.
Tum melius tenuere fidem, cum paupere cultu
Stabat in exigua ligneus aede
deus. 20
Hic placatus erat, seu quis libauerat uua,
Seu dederat sanctae spicea serta comae,
Atque aliquis uoti compos liba ipse ferebat
Postque comes purum filia parua fauum.
At nobis aerata, Lares, depellite
tela, 25
*
*
* 25a
*
*
* 25b
Hostiaque e plena rustica porcus hara.
Hanc pura cum ueste sequar myrtoque canistra
Vincta geram, myrto uinctus et ipse caput.
Sic placeam uobis: alius sit fortis in armis
Sternat et aduersos Marte fauente
duces, 30
Ut mihi potanti possit sua dicere facta
Miles et in mensa pingere castra mero.
Quis furor est atram bellis accersere mortem?
Inminet et tacito clam uenit illa pede.
Non seges est infra, non uinea culta, sed
audax 35
Cerberus et Stygiae nauita turpis aquae;
Illic percussisque genis ustoque capillo
Errat ad obscuros pallida turba lacus.
Quam potius laudandus hic est, quem prole parata
Occupat in parua pigra senecta
casa. 40
Ipse suas sectatur oues, at filius agnos,
Et calidam fesso conparat uxor aquam.
Sic ego sim, liceatque caput candescere canis,
Temporis et prisci facta referre senem.
Interea pax arua colat. pax candida
primum 45
Duxit araturos sub iuga curua boues,
Pax aluit uites et sucos condidit uuae,
Funderet ut nato testa paterna merum,
Pace bidens uomerque nitent—at tristia duri
Militis in tenebris occupat arma
situs— 50
Rusticus e lucoque uehit, male sobrius ipse,
Uxorem plaustro progeniemque domum.
Sed Veneris tum bella calent, scissosque capillos
Femina perfractas conqueriturque fores.
Flet teneras subtusa genas, sed uictor et
ipse 55
Flet sibi dementes tam ualuisse manus.
At lasciuus Amor rixae mala uerba ministrat,
Inter et iratum lentus utrumque sedet.
A, lapis est ferrumque, suam quicumque puellam
Verberat: e caelo deripit ille
deos. 60
Sit satis e membris tenuem rescindere uestem,
Sit satis ornatus dissoluisse comae,
Sit lacrimas mouisse satis: quater ille beatus,
Quo tenera irato flere puella potest.
Sed manibus qui saeuus erit, scutumque
sudemque 65
Is gerat et miti sit procul a Venere.
At nobis, Pax alma, ueni spicamque teneto,
Perfluat et pomis candidus ante sinus.
